Roser Colomar: transformant des de la cultura

Autodefinides #38

Estelle Jullian ha escollit a Roser Colomar, qui s’autodefineix a continuació:

He nascut i crescut a la ciutat, i aquesta ha condicionat les meues dinàmiques personals i professionals. Els meus referents urbans estan al cinema, l’arquitectura, la fotografia o les avantguardes, que han pensat la ciutat des de l’anàlisi i la transformació. Però, també forma part de mi l’estètica del boom urbanístic del “ladrillo”, la Ciutat Jardí dels progres dels 90 i els paisatges verds de perifèria, com el de l’horta del Benimaclet de la meua infància (i la seua destrucció progressiva). He vist créixer un litoral de blocs a peu de platja i, amb tot, he après a conviure amb la sensació d’amor-odi que em produeix la imatge d’un edifici alt amb tendals de flors i alumini a les finestres. Amb el pas dels anys, vivint a la ciutat, he anat sentint-me partícip d’ella, i he anat prenent consciència de que, de la mateixa manera que la ciutat interfereix en mi, jo també puc interferir en ella. L’espai urbà encara continua tenint capacitat de creació, de convocatòria, d’impulsar processos col·lectius, de posar certs temes sobre la taula, de generar debat. I per a mi, aquesta és la part més important: treballar des del potencial transformador. I aquest potencial es pot generar des de la cultura.

Roser Colomar

 

ESTELLE JULLIAN PREGUNTA…

Quina és la teua relació amb la cultura?

– La cultura és un espai d’experimentació, on em posicione amb el món que habite, siga en el privat i domèstic o en l’entorn públic o laboral. Però, la cultura també és per a mi un terreny de conflicte. Entenc el conflicte com un moment de confluència o trobada de diversos enfocaments o posicionaments. És un espai de reapropiació, de diàleg (amb tu mateixa, i amb altres també), on hi ha la possibilitat de construir un relat sobre el temps, els aspectes que ens envolten o els temes que ens importen i que volem experimentar. Sempre m’ha interessat treballar en la creació d’altres relats sobre la contemporaneïtat. Em resulta curiós que a la cultura se li atribuïsca moltes vegades un rol de “pau”, de consens i de bellesa, entesa com a sensació de confort i seguretat, on no hi ha confrontacions, i on tot el que és cultural és per se amable i conciliador. Però, el fet que la cultura estiga (o per a mi, hauria d’estar) en conflicte o en dissens no significa portar-la a un terreny de violència o polèmica, sinó moure les zones de confort, preguntar-nos sobre el per què de les coses, posar-te a tu mateixa en una posició on has de repensar-te, i repensar també la forma en què abordes conceptual i estèticament els temes que treballes com a agent cultural. D’altra banda, treballar des d’aquesta perspectiva no sempre em resulta fàcil. Hi ha vegades que els projectes et poden generar moltes contradiccions per l’enfocament del tema, pels recursos —o la falta de— amb els que comptes, per les temporalitats ràpides en les quals has de desenvolupar temes que necessiten generar una confiança, la pressió d’obtindre resultats, la burocratització en què s’ha convertit la feina de gestió cultural… Aquests són uns altres conflictes. Són situacions pròpies de la precarietat on es desenvolupa la cultura, desgraciadament en quasi totes les seues manifestacions i agents que la componen. Així que, supose que tot és un joc entre desenvolupar projectes, intentant conviure amb aquests conflictes, els bons i els dolents, i trobar la manera de portar-los al teu terreny. Ahí és on està el repte!

En quin tipus de projecte estàs treballant?

– Sempre he estat propera als projectes multidisciplinaris, que en moltes ocasions han tingut a veure amb l’arquitectura, amb la memòria, amb les pràctiques contemporànies, amb la investigació… En tots hi ha un denominador comú: la transformació de la ciutat contemporània, i com el punt de vista artístic i social explica aquests canvis i proposa unes altres lectures sobre ells.

Durant els primers anys de treball, vaig iniciar projectes independents en col·lectiu, com el cicle de cinema Resistències i Dissidències a València; el Festival de Música Balcónica, als balcons del barri de Malasaña a Madrid; o Cumpleaños en el bloque, un projecte molt especial dins del meu desenvolupament personal i laboral, per la seua mirada cap als espais domèstics i l’espai públic.

Els projectes que m’interessen parteixen d’aquesta premissa, a vegades es converteixen en una exposició, o en projectes de caràcter comunitari, publicacions, activacions de residències artístiques en un context determinat…, i tantes altres coses. Actualment, estic a la coordinació de diverses iniciatives d’Idensitat, un projecte d’art amb seu a Barcelona, però amb propostes a uns altres territoris com ara València, Castelló i Alacant. He iniciat l’Arxiu Convent, del Convent Carmen, amb tu (Estelle Jullian), i estic en l’acompanyament i gestió del programa ‘Cultura Resident’ de residències artístiques del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana.

Acabes de tornar a València, després d’uns anys vivint a Madrid i a Barcelona. Com trobes el panorama cultural valencià?

– El panorama cultural a València va ser, de fet, una de les raons per les quals vaig decidir tornar. És cert que el concepte anar-se’n i tornar no té un sentit definitiu gairebé mai; supose que per a moltes persones de la meua generació, estar en un lloc, treballar-ho, habitar-ho, és una qüestió més d’etapa de vida que de decisió vital. València és on vaig néixer, on tinc una xarxa d’amistats i família, i on després d’uns anys sentia que volia tornar, retrobar-me amb la ciutat, però també descobrir nous projectes i persones que estan fent d’aquest territori un lloc cada vegada més interessant. Estic contenta amb la ciutat que he retrobat, ja veurem on em porta la vida… De moment, encara queda València per a rato!

 

** Roser Colomar ha triat per al següent Autodefinides a Sara Mansanet, directora de La Cabina – Festival Internacional de Migmetratges de València.

Afán de Plan © 2018

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.