Aurora Diago: transdisciplinarietat escènica

Autodefinides #92

Laura Pastor ha triat Aurora Diago, qui s’autodefineix a continuació:

Ma mare sempre deia: “No sé perquè ens han eixit unes filles tan artistes, si nosaltres no som res d’això!”.

Sóc filla d’un pare que va fer la mili de músic, a qui mai he vist tocar res, que va practicar el sindicalisme agrari fins que es va convertir en secretari en un ajuntament de poble, i d’una mare independent, empoderada i professora d’institut, que tenia la parabòlica per a veure el canal Art de la televisió francesa. En el llenguatge de hui dia, supose que sóc filla d’un home blandengue i d’una feminazi que em van ensenyar el més important en la vida: ser feliç.

Vaig ser de les primeres persones del meu entorn a tindre ordinador, escàner, càmera digital o internet; però els meus pares m’obligaven a llegir les mateixes hores que passava davant l’ordinador, i mai els ho perdonaré.

Aurora Diago

Fins als díhuit anys vaig viure a Requena, on ballava tot el que podia: jotes, gimnàstica rítmica, salsa o judo; a més de prendre classes de francés, guitarra o pintura. La vida és massa curta per a no estar aprenent alguna cosa.

La meua família donava per fet que seria banquera o economista, perquè em guardava les llepolies que ens regalaven en els aniversaris per a revendre-les als meus companys de parvulari i poder comprar-ne més. Encara estan bregant amb la decepció de la meua trajectòria laboral.

M’agradava traure bones notes i tindre reconeixement. Vaig guanyar concursos d’escriptura i em vaig classificar en olimpíades matemàtiques. Mai he portat bé això de triar, així que vaig fer el batxiller de ni carn ni peix: ciències de la salut.

Estava tan preocupada per tindre una mitjana alta que em permetera triar la carrera que volia fer, que a penes vaig eixir de casa els dos últims anys d’institut, però, com la cabra sempre tira a la muntanya, vaig invertir gran part del meu temps a aprendre fotografia i photoshop.

Vaig decidir formar-me en fisioteràpia perquè pensava que filosofia podria estudiar-la pel meu compte. La universitat em va servir per a saber el que és un ensenyament superior (de debò); fer un Erasmus a Brussel·les, on em vaig unflar a ballar i a veure obres escèniques contemporànies (de debò); i el més important: per a poder dir “sóc fisio” quan em convé.

Alhora, vaig entrar en el Conservatori Superior de Dansa (especialitat de contemporani, el dubte ofén). En la meua classe havien persones de totes les disciplines i edats, i això és el que m’emporte dels meus anys allà. Solc dir que entràvem persones que no sabien ballar i persones que no sabien llegir, així que el professorat no ho tenia fàcil.

Va haver-hi un any que vaig estar a punt de deixar-me’l, i vaig començar el Màster d’Arts Visuals i Multimèdia de la UPV. Després va resultar que vaig aprovar totes al setembre i vaig decidir acabar. En el politècnic vaig aprendre a programar en java, que no és útil per a la vida, però si per al cap, i a reflexionar i conceptualitzar l’art, quelcom que em va omplir d’orgull i satisfacció.

He sigut una jove promesa des dels nou anys. Aspire a guanyar un Goya als noranta, quan hi haja menys competència.

Mai he enviat un currículum. He treballat de cambrera, muntant escenaris, gestionant un alberg rural, d’intèrpret, de directora, de tècnica, de realitzadora, de productora, de dissenyadora, de càmera i d’algunes d’estes coses alhora. Tota la vida el meu pare m’ha dit que havia d’aprendre a triar, que no es podia estar en dos llocs a la vegada; fa un parell d’anys, va admetre la possibilitat que podria estar equivocat.

En 2012, vaig cofundar La Lola Boreal, una companyia transdisciplinària que m’ha permés créixer i aprendre el que no està escrit. Des d’algun temps abans, diferents companyies valencianes han sol·licitat els meus serveis i amb molt de gust li’ls he prestat, i espere continuar fent-ho. He passat anys preocupada per si al següent any no tindria treball, però al final he triat relaxar-me un poc i confiar en l’univers.

Bubalú (La Lola Boreal)

Actualment sóc autònoma i estic donada d’alta en quatre activitats diferents. M’apassiona l’art escènic, dins i fora de l’escenari, però també tontege sovint amb l’audiovisual o el disseny.

Fa exactament dos mesos vaig començar la meua obra mestra: parir una xiqueta, més amazones que princesa, a qui tractaré d’ensenyar-li que el més important de la vida és ser feliç.


LAURA PASTOR PREGUNTA…

Quins ingredients creus que no poden faltar en el teu procés de creació?

– Amor i reflexió. Supose que si preguntes a altres persones sobre mi, et respondrien que m’agrada mesclar disciplines: que partisc del cos i del moviment i solc amanir-los amb audiovisual i algunes paraules. I quant a la forma, estem d’acord, eixa és la meua línia. Però com a procés de creació, del que més gaudisc és del creixement del grup, de conéixer més a fons a les persones amb les quals treballe, de les relacions.

D’altra banda, a més de buscar sempre una manera atractiva de parlar de les coses, m’agrada no deixar de preguntar-me: Què és el que vull dir? Quina és l’essència que m’agradaria transmetre? De què podria servir-li això a la gent que vinga a veure’l, a la societat o al món en general?

Paterland

Sóc partidària que l’art siga sempre polític i social, ha de servir per a remoure i crear un món millor, però també reivindique que el concepte de “polític” són moltes més coses que parlar de Marx o de M. Rajoy. Preguntar-nos perquè ens emborratxem en les festes, perquè les ciutats no estan inundades de bicicletes, quines amigues ens mantenen a flotació, si la prostitució hauria de ser legal o què tenien els nostres pares en comú; tot això, pot ser fins i tot més polític, social i transformador, perquè el món està ple de persones que poden interferir en el rumb de les altres. És important parlar dels estats que venen armes a regions en conflicte, però si aconseguírem que ningú volguera prémer el gallet…

Què has aprés del treball escènic amb joves?

– Encara no he estat en cap procés en el qual no haja aprés moltíssim. Si la pregunta és què crec que diferencia el procés d’Spoiler Alert: No som uns YouTubers qualsevols d’altres peces, pel fet que en escena hi ha sis joves menors de vint anys, he de pensar-ho una mica més. En aquest procés he aprés a ser clara i directa, a delegar i demanar ajuda, a no intentar abastar-ho tot i a no desbordar-me massa. Però tot això no és perquè hi eren sis joves… D’ells i d’elles he aprés que Facebook és de vells i que, per a bé o per a mal, no han canviat moltes coses de la meua joventut a la seua. Les xiques continuen tardant molts anys més que els xics en saber el que són els orgasmes, els que no beuen continuen sent els rarets, les amigues continuen sent imprescindibles, els pares continuen sense entendre els seus fills adolescents i tots pensem que en la següent generació les coses milloraran.

Spoiler Alert (La Lola Boreal)

Quines llavors t’agradaria sembrar amb la teua tasca?

– En línies generals crec que ho he explicat abans, però, per exemple, pense que treballar amb persones no professionals o d’una altra disciplina, crea nous públics. Estic convençuda que moltes persones, per no dir totes, s’interessarien per diverses propostes que es desenvolupen als teatres, però desconeixen el que allà transcorre, o simplement no tenen les eines per a destriar entre les coses que els podria interessar i les que no, i la frustració fa que encasellen la disciplina i no repetisquen. Els nous intèrprets o creadors fan que vaja el seu entorn, un públic que probablement no aniria d’una altra manera al teatre; això pot fer que es reconcilien amb aquest art i estiguen més receptius. També els mateixos intèrprets estan més oberts per a ser públic d’altres projectes.

Odet y las OTRAS

D’altra banda, com en tantes disciplines, crec que si tens alguna cosa que realment vols contar i treballes en això, més enllà de la teua formació prèvia, tothom pot fer una obra interessant i emocionant; i amb això, fer trontollar estructures i ajudar al fet que estiguem totes més a gust en el món. En essència, sí, tinc la fantasia cursi de que el meu treball puga servir per a millorar alguna cosa.


** Per al següent Autodefinides, Aurora Diago ha triat l’actriu, dramaturga i fotògrafa Lucía Sáez, cofundadora de la companyia La SubTerránea.

 

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.