Maribel Domènech: l’art de teixir una societat millor

Autodefinides #125

Gema i Mònica Del Rey Jordà (Art al Quadrat) han triat Maribel Domènech, qui s’autodefineix a continuació:

Vaig nàixer a València en 1951. Em vaig llicenciar en la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València l’any 1984, i des de 1986, soc professora. Vaig doctorar-me dos anys després, i des de 2002 soc catedràtica al Departament d’Escultura de la UPV. He sigut directora del departament d’Escultura de 1990 a 1994 i de 1998 a 2004.

He tingut l’oportunitat de viatjar a diferents universitats per polítiques d’intercanvi des de 1994: ENSBA (París), The School of the Art Institute of Chicago, Department of Art and Art History – The University of Texas at Austin, Instituto Superior de Arte de La Habana. He fet residències artístiques a The Sally and Don Lucas Artists Program at Montalvo Arts Center (Saratoga) i a Exploratorium. The Museum of Science, Art and Human Perception (San Francisco, Califòrnia). També he impartit assignatures en cursos de doctorat programats per la UPV per a la UNAM a Ciutat de Mèxic.

Maribel Domènech (Foto: Rosi Moreno Zahinos)

Sent investigadora en gènere, intimitat i llum, tota la meua obra fa referència a la meua identitat, situació social i pensament polític. Utilitze paraules i teixits que sorgeixen de l’experiència, processos emocionals i tecnològics, els quals he desenvolupat mitjançant una sèrie de treballs que reflexionen sobre el fet íntim i social de la vida quotidiana.

Empre com a procés creatiu l’acció de teixir, pel seu poder narratiu, en instal·lacions de caràcter interdisciplinari; tradicionals i nous mitjans artístics, experimentant amb tèxtils, indumentària i tecnologia. Un treball que també indaga en la qualitat física i significativa dels materials industrials que es localitzen sempre en la llar, com ara cables elèctrics, telefònics o multimèdia, que una vegada teixits són sobretot significatius.

Durant més de trenta anys no he deixat de teixir. Vaig començar en 1994, després de l’exposició Como luz oscura, a la Galería Punto. En aquell temps, sorgiren molts treballs de diverses dimensions i complexitats. La conjunció del temps en la trama del teixir està en tota la meua obra, i sobre ella vaig escriure el text “Tejiendo islas” en 1997: «Aquestes peces detenen així imatges que mostren el valor de les coses senzilles, la simplicitat del pur succeir en la metamorfosi d’aquest cable que polaritza les complexitats entre l’ésser i el món: el jo, el fragment, la matèria, l’altre, allò social, públic i polític, es descobreix en els seus gestos multiplicant la xarxa cada vegada més espessa de les relacions. Teixir és com escriure paraules i també com definir illes. Els vestits queden situats en l’espai, aïllats, vulnerables».

Per a situar aquest últim tram del meu treball, el seu contingut es remunta al meu origen. En 1995, em van demanar que redactara una biografia que reflectira totes les experiències quotidianes i educatives, viatges, etcètera, que considerara importants per a la meua formació i el meu treball. Aquesta biografia anava a substituir el tradicional currículum artístic en el catàleg d’una exposició a l’IVAM. En el moment en què vaig escriure aquestes circumstàncies, em vaig adonar que la meua obra era una hibridació que recollia els ensenyaments rebuts pels meus pares, ell escultor i ella modista. Escultura i vestits es presentaven davant meu amb una nova lectura, un reconeixement a la meua herència. Va ser un instant màgic de descobriment que em va reconciliar amb el món, després de tants anys plorant la pèrdua dels meus pares. Mitjançant el meu treball els he recuperat, mantenint-los junts i vius en la meua memòria i en el meu treball.

Trilogia de la vida. Maribel Domènech. Centre del Carme. València, 2020. (Foto: Noé Bermejo)

Les paraules de Simone de Beauvoir són inspiradores, i motiven la meua obra: «Estar present en el món implica, en sentit estricte, que existeix un cos que és, al mateix temps, una cosa material en el món i un punt de vista sobre eixe món». Davant la pregunta “per què faig art?”, només puc respondre que, per necessitat, és una activitat que em permet pensar, mirar i construir o desconstruir el món. Puc plasmar la confusió de la meua vida, els meus desitjos, assoliments, fracassos i lligams, em fa sentir lliure, em fa dubtar, em permet involucrar-me amb allò públic i privat, social i polític. Comprometre’m sempre em fa sentir viva. He d’assenyalar la quantitat de materials diferents amb els quals he experimentat i els nous mitjans artístics que he utilitzat; durant tot aquest temps no he deixat d’experimentar amb ferro, alumini, plàstics rígids i flexibles, varietat de tèxtils, llum elèctrica de tota mena, cables elèctrics i sonors…, materials industrials d’ús domèstic. També amb aquells materials pròxims a les activitats pesqueres del meu entorn, com ara fils de pescar de diferents gruixos i colors, pesos de plom, hams, o boies de mar d’alumini, vidre i pvc.

Tot el meu treball escultòric fa una clara referència a la dona, al seu cos i al seu tancament dins dels espais quotidians on es veu relegada al llarg de la seua existència, en aquesta societat patriarcal. La lectura del ja clàssic assaig ‘La poètica de l’espai’, de Bachelard, em va aportar un fum de suggeriments mentre treballava en la sèrie “Historias de lo cotidiano”, principalment amb ferro, realitzant cadires i objectes quotidians, instal·lacions on la taula i la cadira formulaven rituals usuals on els rols del poder familiar es manifestaven de manera senzilla.

“Existir es resistir” Fotografia i escultura. Centre del Carme, València. (Foto: Noé Bermejo)

En l’obra subjau eixe camp híbrid que deambula entre el pensament, la teoria i la praxi artística. Una trajectòria que ha anat evolucionant conforme les línies d’investigació dutes a terme des de 1984, centrades en l’experiència viscuda quotidianament. En el meu treball, entenc la quotidianitat des d’un punt de vista conscient: quotidià és igual a social, un procés viu que sempre es manifesta com un repte, com una conquesta incessant del present, tot el contrari a rutinari, a les accions repetitives que fem dia a dia i que poden portar a l’avorriment. Considere que la vida quotidiana, la de tots els dies, la del ciutadà i la ciutadana comuns i corrents, està dotada del suficient pes ontològic per a ser estudiada com un marc de referència legítim per al creixement personal i social de qualsevol ésser humà, ja que per ell discorre —d’una manera o d’una altra— la vida de totes les persones. Respon al tipus de vida que mereix ser viscut en plenitud, perquè constitueix l’àmbit propi en el qual flueix la nostra pròpia existència, la vida diària, la familiar, la del treball quotidià, la de les relacions socials, amistats i llaços solidaris en contextos urbans determinats.

“Autorretrato”, 2001. (Foto: Miguel Ángel Valero)

Les anàlisis de Michel de Certeau abocats en els dos toms de La invención de lo cotidiano, han sigut fonamentals per a entendre els aspectes antropològics, sociològics i filosòfics del meu treball. Elles m’han tornat a remetre als estudis dels sociòlegs Pierre Bourdieu i Claude Javeau, entre altres, i a aprofundir en les pràctiques o accions quotidianes que signifiquen aquestes peces, com a expressió social i política del fet quotidià.


Gema i Mònica Del Rey pregunten…

Maribel, gràcies als projectes seleccionats a la convocatòria pública ‘Trajectòries’, del Centre del Carme, hem tingut la sort de revisar obres de dones artistes com ara Teresa Cebrián, Monika Buch o tu mateixa, que ens han entusiasmat, però també ens han fet veure la poca visibilitat que heu tingut fins ara. Què hem de fer per a que les dones artistes que esteu treballant ja fa molt anys sigueu referents per al públic i els artistes més joves?

És molt difícil ser visible en l’art sent dona. El Sistema de l’Art té una estructura patriarcal endèmica, com qualsevol sector professional en el món de la cultura, ja siga en la música, el teatre o el cinema, o un altre àmbit laboral. La primera acció que s’ha de fer és transformar eixe sistema i convertir-lo en un paritari, per a poder pal·liar la desigualtat existent. Aquesta desigualtat es constata en la reduïda presència d’artistes dones en col·leccions i exposicions en Museus, o en el nombre d’artistes representades per Galeries i en Fires d’Art Contemporani nacionals i internacionals, que ens revelen que la seua presència és molt minoritària. Hi ha molt de camí per recórrer veient les estadístiques realitzades per MAV (Dones en les Arts Visuals), on s’evidencia, any rere any, que estem molt lluny de la igualtat d’oportunitats.

“Apnea”, 2015. (Foto: Noé Bermejo)

Però això no ha impedit que nosaltres continuàrem, dia a dia, treballant en els nostres estudis de manera tenaç. Les dones artistes, mogudes pels principis feministes, hem creat les nostres obres fora d’aquests canals. En l’art contemporani veiem com moltes dones, han eixit a la llum a nivell internacional en edats avançades, com Louise Bourgeois o Esther Ferrer, encara que el seu treball és longeu i pot rastrejar-se.

Dins d’aquesta anòmala situació, en la nostra comunitat hem patit males pràctiques, en els últims vint-i-cinc anys, que ens han sumit en la invisibilitat a moltes artistes, malgrat la nostra contínua producció i exhibició d’obres, ja que van desaparéixer ajudes i es va fer una mala política d’amiguismes, la qual cosa va fer un mal enorme a l’art i la cultura. Això va espentar-me a buscar oportunitats fora d’ací i moure’m en altres circuits més internacionals. Vaig començar a treballar amb la Galería Punto de 1988 a 2001, participant en cinc fires internacionals durant dotze anys, i treballant amb espais de producció com Espace Brasseurs Art Contemporain (Liège, Bèlgica), durant vint anys; la Fassbender Gallery de Chicago, al llarg de set anys durant la dècada dels 90; o Paralelo Gallery (São Paulo, Brasil), de 2011 a 2016.

De totes maneres, jo no em sent poc reconeguda, potser perquè mai he buscat eixe mèrit i m’he limitat a treballar de manera incansable en el meu estudi, perquè sempre he considerat que l’important és fer allò que creus i formar part d’eixa marató on participem totes els/les artistes; l’important és estar ací treballant. En l’art no s’arriba a cap meta perquè tot és procés. De vegades, vas corrent amb el primer escamot, i d’altres al mig o al final, i no et veu ningú, i no passa res perquè sempre pots avançar…. L’interessant és estar.

“Acción continua”. Fotograma del vídeo “Resumen de una vida”, realitzat per Noé Bermejo

És cert que la primera convocatòria de “Trajectories” ha suposat una gran oportunitat per a mi, i he d’agrair que se seleccionara el meu projecte, també a José Luis Pérez Pont per brindar-nos, a artistes valencians de llarga trajectòria, aquesta oportunitat tan pionera. He pogut revisar obres i mostrar-les en un espai privilegiat com és el Centre del Carme, antiga Facultat de Belles Arts de València, on jo vaig estudiar des de 1979 i mon pare durant la II República. Ha suposat una immensa emoció exposar el meu treball allà, fins i tot en un període difícil travessat per la Covid-19, que em va afectar directament quan s’hagué d’ajornar la inauguració —prevista per al 13 de març— al 5 de juny. Fer una revisió del meu treball ha sigut tot un reconeixement i m’ha ajudat a visibilitzar el llarg camí recorregut. Aquestes obres les havia organitzades per sèries: 1_Historias de lo cotidiano, 1983-872_La luz, espíritu y tiempo, 1989-1994; i 3_Tejer el tiempo: lo íntimo y lo social de la vida cotidiana, 1994-actualment

En l’última sèrie presentava una col·lecció d’escultures teixides sorgides de l’obra “Resumen de una vida”, un work in progress encetat en 1994 que encara continua creixent. Les obres es reuneixen al voltant del capítol “Historia de Familia. Vestirse de palabras”, un reconeixement als meus pares que es desenvolupa en un procés de treball o el transcórrer de la vida i la seua incertesa es plasmen mitjançant vestits, fotografies i llum.

L’exposició va ser comissariada per Rocío de la Villa.

Com elabores els teus projectes col·laboratius? Quin paral·lelisme hi ha entre el teixir matèric i teixir xarxes de recolzament col·lectives?

M’interessa molt treballar amb projectes col·laboratius; tots han suposat una experiència transformadora i molt enriquidora, i cadascun d’ells ha generat sinergies de treball diferents, amb diversos objectius i resultats. Ser membre d’un grup d’investigació com el Laboratorio de Luz des de 1990, a la UPV, i de la Plataforma Salvem el Cabanyal (1998-2019), m’ha ensenyat a treballar de manera col·lectiva i individual durant tots aquests anys. Això ha incidit en la meua formació i en el meu treball. He realitzat tallers i obres de molt diversa índole com a comissària, investigadora i com a artista visual.

Responent a la pregunta: tots dos —el teixir matèric i teixir xarxes de recolzament col·lectives— afronten objectius i realitats molt diferents; el primer per ser una acció material a l’espai real, on es reuneixen les persones en un context donat per a realitzar el projecte, i el segon per ser un projecte que se situa a l’espai virtual. Entre allò real i allò virtual sempre han hagut aspectes comuns i diferències. La societat contemporània és, precisament, el lloc de trobada entre la realitat i la virtualitat. En una biblioteca del segle XXI, per exemple, moltes obres es troben en dues versions, una impresa i una altra digital, una real i d’altra virtual. Cada versió té els seus avantatges. En l’activisme social succeeix el mateix, l’important és comunicar un conflicte, crear xarxes solidàries amb la problemàtica, convocar a les persones al voltant d’una acció, ja siga per a teixir una obra o per a denunciar una injustícia. Ambdues són importants i necessàries, i sumen dins dels moviments socials, al treball i al nostre dia a dia.

Treballar amb projectes suposa tindre una estratègia (què fer, com fer-ho, amb quàntes persones) i assignar tasques diferents per a aconseguir l’obra perseguida. Destacaré el projecte realitzat en ARTifariti 2009; en ser convidada a participar com a artista, vaig haver d’estudiar el context cultural i la situació social del Sàhara Occidental per a poder plantejar el projecte titulat: “Tejer caminos de resistencia”. Es va proposar un treball col·lectiu a realitzar amb les dones sahrauís en l’haima situada a la plaça del Cuartel del Polisario. Era important visibilitzar que la quotidianitat en aquell context era un acte de resistència després de l’alto-el-foc, i assenyalar la injustícia que suposa ser expulsat de la teua terra, de ta casa, vivint en camps de refugiats durant més de quaranta anys. Vaig proposar un taller per a teixir amb melfes, eixes teles meravelloses que usen les dones com a vestimentes, uns teixits de diferents textures i colors, amb estampats —podríem dir— que són una mescla de les cultures del nord: àrabs i de les cultures del sud del Sàhara, una frontissa cultural molt identitària. Per a això, compràrem seixanta melfes noves a Tinduf (campament de refugiats a Algèria) per a ser portades a Tifariti. Allà reunírem dones provinents del camp de refugiats “27 de febrero” i explicàrem el projecte. Vam suggerir canviar una melfa nova per una usada, ja que volíem teixir amb les seues melfes usades, viscudes, i de manera col·lectiva, crear una obra que visibilitzara la qüestió sahrauí. Aquestes trobades internacionals d’Art i Drets Humans del Sàhara Occidental van nàixer en 2007, a la ciutat de Tifariti, per a reivindicar el respecte als drets humans, individuals i col·lectius; el dret de les persones i els pobles a la seua terra, la seua cultura, les seues arrels i la seua llibertat. En el taller es va organitzar una espècie de cadena de muntatge: tallar en tires les melfes, cosir cada tira l’una a l’altra i fer cabdells amb eixes tires. Després, les dones, amb les agulles de teixir, van ficar-se a tricotar. Havien de començar amb set punts i crear llargs i estrets camins de resistència individuals mesclant les melfes, per a després cosir-les entre si, formant un ampli camí de resistència col·lectiva que s’exposaria com un tapís de paret.

ARTifariti 2009. Dones “teixint camins de resistència”. Foto: Josep Escuin

En aquest projecte era mes important el procés que el resultat final: aprendre, cantar, compartir, col·laborar i participar teixint, la qual cosa podria suposar un acte d’apoderament. D’altra banda, treballar amb les melfes facilitava la creació d’un art sostenible i més internacional, en aquest context que està hui en guerra. «Podem dir que el teixit entrellaça disciplines i articula coneixements, connecta a les persones, és l’analogia del teixit social. Teixir és lliurar-se als altres, és regalar el temps de creació a un ser estimat, però també és un mitjà de subsistència, resiliència, resistència i d’apoderament. Per aquestes raons, és possible afirmar que, el teixit, hui dia, s’ha tornat un acte “revolucionari” perquè subverteix els principis que l’identificaven al teixit com a acte domèstic o com un passatemps, sobretot perquè era una activitat que exerceixen principalment les dones».¹

Artifariti 2009. Taller “Tejiendo caminos de resistencia”, amb dones sahrauís en l’haima. Foto: Josep Escuin

En projectes als quals m’he sumat com Craftcabanyal, dins de les activitats realitzades per a visibilitzar la lluita en defensa del barri del Cabanyal, o en algunes de les meues escultures tricotades amb fil de pesca, com l’obra “La casa y la voluntad de resistir”, veiem plantejaments diferents. Aquesta obra, que podíem veure en l’exposició, formava part de la mostra personal Flutuar apesar de tudo (Galeria Paralelo. São Paulo, 2015), i va tindre com a punt de partida la mar i la supervivència. Ací es reflexionava i commemorava la fi d’una lluita ciutadana com la del Cabanyal, pretenent expressar el que va suposar defensar un barri mariner de 1998 a 2019, després de guanyar el procés judicial i, per tant, el conflicte. El col·lectiu veïnal, reunit sota la Plataforma Salvem el Cabanyal, es va dissoldre en 2019 després de vint anys de lluita, aconseguint (junt amb les associacions veïnals) salvar el barri dels enderrocaments. Hui, anhela cicatritzar les seues ferides. En l’exposició es plantejava tot aquell cúmul d’emocions oposades, sentides durant tot eixe temps.

Paraules i teixits conformen l’exposició, descriuen una consciència emocional política, personal, social i col·lectiva. Aquestes paraules descriuen el que les persones poden sentir en eixos instants de supervivència, on tot pot succeir en qualsevol moment i que ens mou a lluitar i subsistir. Però, en aquest procés creatiu, s’han anat introduint de manera ineludible reflexions que han suposat sumar una significativa dimensió emocional al projecte, ampliant el seu significat. Conforme l’anava teixint, anava creixent i s’embullaven en el teixit reflexions sobre la crisi humanitària al Mediterrani, una crisi migratòria que es va aguditzar en 2015 per l’increment del flux descontrolat de persones en condició de vulnerabilitat, amb resultats escruixidors de més de tres mil morts en la mar quasi a final d’eixe any. El flux migratori encara contínua.

És una casa teixida amb el mateix fil de pescar. Apareix ingràvida i transparent, suspesa enmig de l’espai de la galeria, sola, com una imatge pensada, una metàfora de la casa. Sembla blana i fràgil, però ha resistit a la batalla per la seua supervivència i en contra dels enderrocaments. És ma casa, el meu estudi, totes les cases del barri, totes les cases amenaçades, és “La casa y la voluntad de resistir”. Un espai imprescindible, un lloc en el qual nàixer, viure i morir, on la memòria que acumula ens fa ser més fortes. Al seu voltant, suren les paraules: incerteza, resistència, coragem, rage, effort i no. Rotundes emocions que ens porten a lluitar en la seua defensa i resistir fins a aconseguir salvar-la. Fou un treball de mesos, amb moltes persones col·laborant, teixint. En el seu teixit es recull la identitat de cadascuna d’elles, la seua diversitat de puntades i maneres de fer, veïnes, la generositat i l’activisme de les quals ha quedat imprés en cada punt: María Marí, Empar Gualberto, Asunción Gualberto, Fina Marigil, Lola Serón, Lydia Espí, María Villora, Vicentín Esquer, Rosi Moreno i Noe Bermejo. Sense la seua ajuda, lliurament, temps i complicitat, mai hauria sigut possible teixir aquesta obra.

Als peus de la casa, en el sòcol de la sala expositiva, es projecta un audiovisual de la platja del Cabanyal amb la mar en calma. El seu so recorre tota la sala. Totes sabem que la mar queda en calma després de la tempesta, i el seu so tranquil rememora la batalla guanyada i celebrada pel veïnat.

Admirem la teua capacitat per compaginar la teua carrera artística amb la de professora a la Facultat de Belles Arts. Ha sigut complicat per a tu? Açò t’ha frenat o, en canvi, t’ha donat llibertat de creació?

Compaginar la carrera artística, docent, investigadora i activista amb la familiar, no ha sigut fàcil, però si molt satisfactòria. Aquesta activitat múltiple et transforma en una addicta al treball, però jo no volia deixar de costat cap d’elles. M’ha encantat sincronitzar-les i viure en un “totus revolutus” vivificant i gratificant, encara que en alguns moments em resultara difícil.

He treballat des dels catorze anys i sempre he tingut independència econòmica. L’única activitat remunerada mensualment ha sigut la de docent i investigadora a la Facultat de Belles Arts de la UPV. Aquesta labor ocupa una gran part del meu temps, però és un treball que em permet aprendre, aprendre i aprendre de manera contínua per a provocar canvis, augmentar el coneixement i comunicar allò aprés. Em sent molt afortunada per tindre aquesta oportunitat, encara hui, després de trenta-cinc anys de dedicació a la universitat i a punt de jubilar-me. Virginia Wolf ja va destacar que “tindre una habitació pròpia” havia sigut de summa importància per al pensament feminista. Una habitació pròpia és un assaig que, ja en 1929, posava sobre la taula uns temes que fins i tot ara són objecte de debat, com la dependència econòmica de la dona respecte a l’home, la cura d’una família i la figura de la dona com a musa inspiradora de l’artista, però amb poca presència en la pràctica de la creativitat. Jo he volgut recollir el guant llançat per Virginia Wolf i viure conforme a eixe pensament alliberador.

He tingut la sort d’estudiar amb companyes que es van transformar immediatament en amigues i amics. Estudiar amb ells i treballar junts com a docents a la Facultat ha sigut molt important, perquè jo faig el que faig gràcies a ells. El Laboratorio de Luz ha estat un nucli de debats, de pensament, de treball compartit, de dubtes i troballes indispensable per a totes i tots. Un espai de creació i investigació artística, que funciona com a espai de trobada, estudi i investigació de principis estètics i expressius vinculats amb la llum. Celebrem 25 anys com a grup d’investigació (el primer format en Belles Arts a nivell estatal). Els seus membres pertanyem a diferents departaments i la participació varia en funció de les propostes que s’estan desenvolupant: treballant entre el col·lectiu i l’individual, entre la investigació universitària i l’activitat artística, entre la producció de projectes i la difusió de textos, com a àmbit obert a aquelles persones que vulguen desenvolupar el seu treball sota aquesta estructura de caràcter interdisciplinari.

Totes aquestes activitats tenen vasos comunicants, no són vides paral·leles, sinó que conformen un tronc embullat en el qual es nodreixen els uns als altres, comparteixen coneixements i experiències i em permet aplicar-les a les meues classes, al treball a l’estudi i a la meua vida personal. Responent a la pregunta: m’ha proporcionat llibertat de creació i autonomia econòmica.


Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.