Elena Escura, escriptora de pel·lícules

Autodefinides #97

Núria Vizcarro ha triat Elena Escura, qui s’autodefineix a continuació:

Vaig nàixer a Castelló un catorze de febrer, un dissabte fred, a l’hora de la migdiada. Mai m’ha agradat l’hivern, ni matinar. De la meua infància recorde el primer capbussó de l’estiu, aprendre a comptar fins a cent baix d’una figuera i l’olor de pneumàtic del bus de la guarderia. Recorde colar-me en el cinema i veure una pel·lícula per a majors de tretze anys. I recorde també els cinemes a peu de carrer a la meua ciutat —desapareguts ara— i detindre’m sempre a mirar els cartells.

He viscut a Guatemala, Colòmbia, Barcelona i Madrid. He treballat com a teleoperadora, hostessa, cambrera, comercial a porta freda, dependenta, cangur i recepcionista. He treballat també com a voluntària projectant cinema a Sud-amèrica.

Elena Escura (Foto: Eva Díaz)

Als vint-i-nou anys, una bona amiga em va preguntar per què nassos no estava escrivint. La pregunta es va quedar al meu cap com una pilota, rebotant, dies. Va ser tan fàcil com deixar-ho tot i començar a escriure. Deixar de jugar a les casetes i començar a ser fidel a mi mateixa, a la xiqueta que es colava en el cinema. Calia començar a volar: perquè si no era llavors, aleshores quan. Així de poètic i així de real.

Des d’allò he escrit set curtmetratges, dos documentals, tres guions de llargmetratge, dos llibres de relats i alguna postal per a la meua germana. He dirigit quatre d’eixos curts i pretenc dirigir-ne més. He guanyat alguns premis i rebut algunes subvencions. He venut diversos projectes i uns altres estan en marxa. El que més il·lusió em fa ara és compaginar les classes que impartisc en una escola de cinema a València amb un nou projecte.

Escriure guions m’apassiona, perquè no és fàcil i perquè té una mica de teràpia, de misteri, un poc de matemàtiques, i de màgia. No sé inspirar-me. Simplement, òbric la caixa de records i trac històries. De vegades són les caixes d’uns altres. Després ve tot el treball: explicar-ho.

M’encanta viatjar sola i ho faig sovint. Guatemala és un país on vaig deixar-me part del que sóc. Per això intente tornar quan puc.

Escriure m’ajuda a viure, d’això no tinc ja cap dubte.

Foto: Castarnado


NÚRIA VIZCARRO PREGUNTA…

– Eres guionista i directora de cinema, amb quins reptes t’has trobat per ser dona que penses que no hauries tingut si fores home?

– Començar a moure els meus propis projectes va ser complicat: cal tocar moltes portes i sovint les productores no estan especialment receptives. Sols tindre la sensació que no escrius per a ningú, la inseguretat de si algú llegirà el teu projecte o si eixe temps invertit es traduirà en ingressos en algun moment.

Els primers treballs —els curts guerrilla, en el meu cas— mai són remunerats, i això, desgraciadament, s’ha normalitzat.

Ser dona no ha sigut un obstacle per als reptes que he hagut d’afrontar, ja que crec que els obstacles són ací per a tots els creadors incipients. No obstant això, les dades criden l’atenció: són molt poques les dones directores que recullen un Goya i l’etiqueta de “cinema de dones” continua sonant a una cosa arcaica que hauria de començar a desaparéixer.

Foto: Tamara Arranz

També escrius relats i has treballat en mitjans de comunicació. Creus que haver escrit en eixos formats t’ha ajudat a l’hora d’escriure guions cinematogràfics?

– Escriure narrativa és una altra forma d’escriptura que, sens dubte, alimenta futures idees per a cinema. Gaudisc molt escrivint relats i aquest ha sigut el canal que m’ha portat a l’escriptura d’imatges. La meua experiència en mitjans és molt poca, però ha sigut —al costat de l’experiència en qualsevol altre treball— la via que m’ha portat al cinema, que m’ha ajudat a destriar el que de debò volia fer en la meua vida.

On et veus d’ací a deu anys?

– No tinc ni idea. Però, si em pose a somiar, em venen a la ment diapositives variades: viatjant, dirigint pel·lícules o muntant una d’eixes sales de cinema a peu de carrer que van desaparéixer a Castelló.


** Per al següent Autodefinides, Elena Escura ha triat la narradora oral Tània Muñoz.

 

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.