Verónica Francés, artista plàstica i performàtica

Autodefinides #12

Sandra Moros ha escollit a Verónica Francés (València, 1983), qui s’autodefineix a continuació:

Sóc Verónica Francés Molina. No solc utilitzar el cognom de ma mare per acurtar i açò està malament, no pot ser. Vaig nàixer a València, però sols vaig vindre a la ciutat a nàixer, després vaig tornar a Alzira. Vaig estudiar fotografia i després, per accident, Belles Arts. No tenia pensat entrar, però una amiga va preinscriure’m i, per a la meua sorpresa, van agafar-me. Recorde que el primer dia de classe em vaig quedar pensant: però, jo que faig ací?. El segon any de carrera vaig vindre a viure a València i ací em vaig quedar. Ma mare diu que com vaig nàixer ací aquesta és la meua ciutat… El meu pare és pintor i el meu germà va entrar el mateix any que jo a Belles Arts, però vam fer tota la carrera sense coincidir en cap assignatura; crec que vam repartir-nos-la.

Patine des que sóc xicoteta. En la meua comunió van regalar-me uns patins de quatre rodes. Jo estava súper emocionada! Sovint els meus pares em portaven a zones on poder patinar. Cada vegada que aconseguia alguna cosa els cridava perquè em miraren: Mamà, mira, mira!. Em vaig adonar que si no em miraven era igual si havia fet alguna cosa o no, no havia passat. Sempre m’ha obsessionat la mirada de les persones, saber què veuen. En la meua obra açò m’ha influït profundament, m’interessa la mirada de l’espectador i com es construeix l’obra en ella. Intente treballar en obres adreçades que facen possible una lectura oberta de l’espectador.

 

M’agrada construir estructures on puguen succeir coses, crear experiències més que objectes, m’interessa la vivència directa de l’obra. Per açò, en el meu treball, m’agrada crear diferents nivells d’experiència i lectura de les peces. En molts dels meus projectes es pot fer una clara distinció entre acció, experiència i documentació. L’experiència de les accions és sovint una vivència directa i íntima entre unes poques persones. Com en el projecte Acción 1 de supervivencia: Los artistas también comen, en el qual persones em convidaven a sa casa a dinar a canvi d’un dibuix. El que queda d’aquestes accions són documents, els quals poden formar part de mostres, ser analitzats, entrar en el mercat de l’art i ser vistos pel públic general. Però l’experiència directa és sempre una vivència íntima i instrasferible, i aquesta és la part que més m’interessa. Patisc al no saber què pensa el públic de la sala quan miren les meues obres i es passegen sense dir res. M’interessa saber què queda d’aquesta vivència, com és digerida l’obra.

En resum, els meus projectes vénen donats per la necessitat i l’experiència directa. En aquests moments he començat un projecte que es diu Acció 2: Lloguer, que consisteix en una publicació mensual, d’edició limitada i preu ajustat perquè els seus guanys paguen el lloguer del meu pis. Acabant la casa pels fonaments diré que sóc artista visual, també fotògrafa i de vegades dibuixe. He exposat en llocs que m’han fet créixer i en els quals he après molt; també he rebut algun premi…, però crec que és més fàcil consultar el meu currículum en el web.

 

SANDRA MOROS PREGUNTA…

El teu treball gira entorn de quatre mitjans: el dibuix, la fotografia, el vídeo i la performance. Quan estàs iniciant un projecte, com selecciones un mitjà o un altre? Per què la varietat de mitjans?

– El meu treball està organitzat per projectes. A partir d’una idea, una problemàtica o una pregunta comence a pensar en possibles formules que tracen camins a possibles respostes i que formulen nous interrogants. Els mitjans que utilitze per a açò són eines que em permeten articular el discurs que necessite. Són vehicles que construeixen i que porten certes càrregues, forces i significats propis. No solc pensar que vaig a fer un treball sobre fotografia, performance, vídeo o qualsevol un altre mitjà… Pense en allò que vull fer, que vull aconseguir, i trie les eines de forma lògica i natural, segons les necessitats de cada projecte. Em recorda als videojocs del meu germà: tinc una missió, necessite arribar a un lloc. Per a açò em fan falta una sèrie d’eines o armes, puc tindre-les o no, i si no les tinc, les busque. Quan tenia dèsset anys un amic va dir-me una cosa que va marcar-me profundament. Ell feia tot el que li agradava, i tot ho feia bé: pintava, componia música, escrivia lletres i ballava break dance. Un dia li vaig preguntar com podia ser que sabera fer tantes coses diferents, i em va dir que ell sols feia el que li agradava fer, i si no ho sabia fer, ho aprenia. Ara aplique açò en tots els aspectes de la meua vida. Visualitze una idea, un projecte, i utilitze les eines i els mitjans necessaris per a arribar a l’objectiu. En tot el procés no oblide les qualitats de cadascuns dels mitjans, i és cert que en alguns casos els propis mitjans i l’anàlisis d’aquests són els que em donen motiu a reflexionar entorn a ells mateixos.

Has treballat com a vigilant de sala, i el teu projecte “En la exposición” és una reflexió sobre la teua experiència i sobre els públics. Quina és la teua sensació quant a la recepció de l’art contemporani pel públic general?

En la exposición va ser un projecte de necessitat vital; eren tantes hores en aquell espai totalment aïllat de l’exterior que era inevitable analitzar i treballar en ell i entorn a ell. Mirava al públic com a actors dins d’una obra de teatre. Hi havia una immensitat de públics diferents, però és veritat que certs comportaments es repetien constantment en l’observació de les obres d’art. No podria fer una avaluació sobre la percepció de l’art contemporani de forma àmplia a través d’aquesta experiència. D’una banda perquè les exposicions en les quals vaig treballar no estaven compostes per obres prou diverses i amb l’ampli ventall de possibilitats d’interacció que ofereix l’art actual. D’altra banda, tampoc jo tenia una relació suficient amb el públic, ni disposava de les eines per a poder avaluar la seua percepció i experiència real. El que sí podia, i havia de fer, era observar i vigilar als visitants. La forma en què recorrien les sales, miraven les obres, la posició corporal que prenien enfront d’elles i les converses que tenien entre ells. Moltes de les visites eren simples, vaig veure persones entrar i eixir de la sala en línia recta en temps rècord. Escoltava comentaris realment graciosos i uns altres molt interessants. Una cosa que em feia ràbia i tristesa era veure que, llevat d’afortunades excepcions, els grups d’escolars que no anaven amb una guia del museu s’avorrien. Mentre que escolars de la mateixa edat, d’altres nacionalitats, miraven atents i el seu comportament era totalment diferent. M’entristia que l’educació de grups de xiquetes, xiquets i joves espanyols no fóra suficient per a poder gaudir de les obres. Amb educació no em referisc al seu comportament, sinó a la pobresa de l’educació artística en les aules, al fet que els estudiants no disposen de les eines necessàries per a poder llegir i gaudir de l’art. Açò no afecta únicament a les xiquetes i xiquets, sinó a les persones adultes, que sovint es trobaven perdudes i desconcertades passejant per les sales. Tampoc crec que tota la culpa siga de les persones que visiten la sala i de l’educació artística que hagen rebut o no. Pot ser que, simplement, les obres o la forma en què estan exposades no aporten res al visitant. Vivim en un món en el qual tot succeeix a una velocitat inabastable, cada vegada més. Cal parar per a poder veure, experimentar i viure. El públic ha de veure’s motivat d’una forma natural. Si no se sent saciat, no és capaç de digerir l’obra o ni tan sols sent curiositat cap a ella crec que ho estem fent malament.

El teu projecte “Acción de supervivencia. Los artistas también comen” posa de manifest la situació de precarietat que viuen els artistes i la complexitat d’aquest treball per a subsistir. Centrant-nos en el nostre context, quines mesures creus que podrien enfortir la situació de l’artista?

– Aquesta és una pregunta que em faig constantment. Crec que -com he comentat abans- un dels problemes base és l’educació. Sense una formació adequada, no hi ha públics que puguen gaudir de l’experiència artística, i sense un públic general interessat en l’art no hi ha una necessitat ni tampoc aprofitament d’aquest. Crec que és important crear una bona base professional, recolzar als artistes creant plataformes i ajudes a la creació. Al mateix temps, hem de construir una bona base cultural en l’educació que possibilite que el públic general puga gaudir d’açò. Per a mi no té interès enfortir únicament la figura professional de l’artista (que és absolutament necessari) si la seua obra va a quedar en una sala buida. És important ressaltar el treball de l’AVVAC en defensa dels nostres drets, fent d’interlocutor entre artistes, polítics, museus i altres agents de l’art.

 

**Verónica Francés ha triat per al següent Autodefinides a la poeta i filòsofa Letícia Marrades.

Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.