Gloria Vilches, coordinadora de projectes audiovisuals del CCCB

Autodefinides #4

Marta Pina ha escollit a Gloria Vilches (València, 1978), qui s’autodefineix a continuació:

Apassionada pel cinema des que tinc ús de raó, vaig estudiar Comunicació Audiovisual a la UV mentre assistia a la filmoteca en sessió contínua. En acabar vaig fer el doctorat en Història del Cinema, amb una beca d’investigació gràcies a la qual vaig tindre l’oportunitat de passar algunes temporades a Nova York, Chicago i Berlín. Quan no estava estudiant, em dedicava sobretot a una altra de les meues aficions de sempre, que consisteix en recórrer els carrers a la recerca de mercats de puces i tendes de segona mà on aconseguir revistes antigues amb les quals confeccionar els meus diaris en collage, cosa que continue fent actualment i que pot veure’s al meu blog.

 

De tornada a València, realitzant unes pràctiques a l’IVAM (en una època, per desgràcia, d’hores molt baixes per a la institució, per descriure-ho amb subtilesa), van succeir dues trobades que marcarien el curs de la meua carrera professional. En primer lloc, vaig conèixer al cineasta canadenc Michael Snow quan va vindre al museu a impartir un taller. En segon lloc, per les mateixes dates, vaig visitar al Centre Cultural Bancaixa l’exposició That’s not Entertainment, una mostra itinerant del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona que celebrava els primers 5 anys d’Xcèntric, el seu programa de cinema d’avantguarda i experimental. Allà vaig descobrir el cinema de Jonas Mekas, Marie Menken, Stan Brakhage, Len Lye… Açò va ser una absoluta revelació per a mi. A partir d’eixe moment, només volia veure més i més d’aquell tipus de pel·lícules, molt diferent al que jo -en eixa època- entenia com a cinema. Xcèntric era i és la meca a Espanya d’aquest tipus d’obres, així que vaig estar donant la tabarra fins que vaig aconseguir una oportunitat de treballar ací, primer com a freelance, encarregant-me de la documentació i coordinació del cicle de cinema Del èxtasis al arrebato, una selecció del millor del cinema experimental espanyol, i després ja com a coordinadora d’Xcèntric i altres projectes audiovisuals del CCCB, el lloc que ocupe des de 2009.

Veure cinema experimental m’ha donat també moltíssimes ganes de fer-lo. Des de fa anys realitze pel·lícules domèstiques en súper-8 en les que filme els meus viatges, a la meua família, a les meues gates i tot el que vull guardar per al record. També porte temps anant a filmar, quan puc, el meu lloc favorit de la terra: l’illa de Sálvora (Galícia), on el meu oncle Julio treballa de farer des de fa més de trenta-cinc anys. Espere que, en algun moment, tot el que he filmat es convertisca en una xicoteta pel·lícula. Mentrestant, algunes d’aquestes imatges han passat a formar part d’altres projectes, com el número de Colección Pusilánime que vaig dissenyar amb Marta Pina (un llibret acordió amb fragments dels diaris de servei del far de Sálvora), o aquest vídeoclip. He realitzat diversos videoclips, un gènere que m’agrada molt perquè combina imatge en moviment amb música. A més, tinc un grup amb la meua parella, Matrimonio, i també faig cors en Flamaradas i col·laboracions puntuals amb amics.

Em faria molta por quedar-me cega, perquè crec que la majoria de les coses que més m’agraden m’entren pels ulls, com per exemple els frozen flames o fotogrames congelats (sobre els quals desenvolupe el projecte Cine Quieto), els taulells de Portugal, els dibuixos de Lee Godie, Oswald Tschirtner, Max Raffler i altres artistes “brut” que em fascinen, els espantaocells o la careta de la meua neboda Vera.

 

MARTA PINA PREGUNTA…

– Creus que quan la fi del món s’acoste podrem refugiar-nos en el cinema experimental, els collages rars i la música independent?

– Per descomptat! Eixe és sempre el millor refugi que n’hi ha. La creativitat ens alleuja i ens fa més lliures, com sosté la comissària Mery Cuesta, que ha desenvolupat una recerca sobre el treball de caràcter artístic i creatiu fruit de projectes amb els reclusos dels centres penitenciaris de Catalunya. Com a ella, m’interessa moltíssim l’art outsider, el que sorgeix als marges, aliè als circuits comercials, que no té pretensions i que naix de la subjectivitat i d’un irrefrenable impuls per crear; i també l’art amateur, que no és exactament el mateix. En aquest deliciós text, una de les meues cineastes favorites, Maya Deren, explica que “amateur” ve d’ “amant”, i implica fer alguna cosa per amor, no per raons econòmiques. A mi res em fa tant de bé com filmar allò que estime amb la meua càmera de súper-8, treballar les meues angoixes a través dels meus collages diarístics o cantar cançons amb els meus amics.

Fauna guiri a Barcelona o flora i fauna tropical valenciana?

– No em parles dels guiris, que tenim un pis turístic just damunt del nostre, i és un emprenyament, sobretot quan els inquilins són joves desbocats atrets per la idea de festa boja regada amb la sangría que els venen. El turisme massiu que campa per Barcelona s’està convertint en un greu problema social. Pel centre de la ciutat cal anar esquivant tot el temps als grups de turistes despistats que van caminant, amb bici o en xicotets vehicles a motor. Els comerços tradicionals als barris del centre estan tancant i sent substituïts per tendes de souvenirs, bars amb fotos en la porta de paelles instantànies que em donen escalfreds o supermercats on només venen menjar brossa de microones i alcohol barat. I, el pitjor, els preus dels lloguers estan completament disparats, i cada vegada hi ha menys oferta, perquè molts propietaris prefereixen llogar-los per dies i preus desorbitats a aquests turistes, amb el que els veïns es veuen expulsats dels seus barris. El PP i JxSí votaren en contra de regular els preus dels lloguers…

Barcelona té moltes coses bones, i l’àmplia oferta cultural és sens dubte una d’elles, però per alguna raó jo cada vegada trobe més a faltar València, i em qüestione sovint la possibilitat de tornar. Serà que em faig major…, o que per fi ha canviat el color dels nostres governants i trobe que alguna cosa es mou per a bé. Pot tindre a veure el fet que sòl anar en vacances, però la gent allà em sembla més relaxada que a Barcelona, més “disfrutona” o com dius tu, més tropical. Es nota el sud. Per a mi València és una llarga sobretaula gojosa. L’estic idealitzant en la distància? Potser, però quan escolte el disc Brossa d’ahir de Pep Laguarda i Tapineria, o les cançons de Julio Bustamante, m’agafa un nosequè…

Què tal tu matrimonio?

– Doncs, justament, acabem de traure el nostre segon LP ‘Un nuevo día’. La portada és un retrat a llapis que ens ha fet el nostre amic Javi Aquilué, i conté una picada d’ullet a un clàssic essencial del cinema experimental, Meshes of the Afternoon, de Maya Deren. Espere que prompte el puguem presentar a València i que ens trobem al concert!

 

**Gloria Vilches ha escollit a Áurea Ortiz, professora d’Història de l’Art i del Cinema a la Universitat de València, crítica cinematogràfica, tècnica de l’Arxiu Fílmic de l’Institut Valencià de l’Audiovisual i la Cinematografia (IVAC) i assessora de València en Comú per l’Ajuntament.

Afán de Plan © 2016

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.