Autodefinides #166: Helga Ambak

Sandra Monfort ha triat la il·ustradora Helga Ambak.

«Com descriure’t des de dins? De quina forma trobar les paraules imparcials que amalgamen la imatge de qui creus que ets, qui voldries ser i qui no arribes a entreveure que ets? Les possibles visions del jo són com vèrtex que mai s’arriben a tocar.

Supose que el que us interessa que conte és tot allò que realment s’amaga, i més en aquest context actual on tenim les eines per a modelar al nostre gust el perfil de qui som. He intentat buscar formes de descriure’m linealment, temporalment… però l’únic al que he arribat ha sigut a un empatoll de pensaments desconnectats i arbitraris, que són els que vaig a compartir.

El que estic intentant contar serà tot veritat, mig mentida. Serà tot mentida, mig veritat (“Dena da egia, gezur erdia. Dena da gezurra, erdi egia”. Achtung!, Berri Txarrak).

Per començar pel principi, el nom és el primer fet casual que ens determina, d’alguna manera, qui som. Totalment fora del nostre control, el nom és la primera imposició. El meu deriva de la paraula heilagr, que en nòrdic antic significa santa, sagrada o intocable. Vaig néixer amb el Sol descansant en Virgo, representat per una verge… Doncs, tot portava a que l’atzar volguera que eixira una bona xiqueta. Res més lluny de la realitat. Supose que les santes i les verges no tenen la meua mala hòstia quan m’enfade.

Crec que porte intentant autodefinir-me des que tinc ús de raó. Dibuixant-me, escrivint-me i analitzant-me com qui observa animals salvatges. Intentant quedar-me molt quieta esperant d’enxampar el cérvol desprevingut, però sembla que encara no soc ni prou pacient ni prou sàvia per a fer-ho.

No recorde la primera vegada que vaig pensar que m’agradava dibuixar, però tampoc recorde cap dia sense pensar-ho. Aquesta ha sigut una espècie de lletra escarlata que m’ha perseguit sempre: “la que pinta”. He d’admetre que no m’ha importat mai. De fet, sempre m’ha sorprés l’entusiasme que causava el fet de saber posar una línia ací o allà, potser perquè soc poc fan de les exaltacions, però mai ho he considerat cap do. Simplement, jo dibuixe. No solc donar-li una transcendència creativa, ni vital, ni productiva… Simplement, ho he fet sempre i crec que sempre ho continuaré fent, perquè és col·locar una barrera sagrada entre la realitat i aquest moment. Quan dibuixe (de veritat), perd la noció del temps. És com capbussar-se dins d’una massa d’aigua blava; no escoltes, no parles, no peses, simplement vas fluint dins del dibuix, fins que necessites parar i agafar aire. Però ho considere una pulsió quasi inconscient, com respirar sense pensar-ho.

Ara que he dit fluir, em descriu prou bé el fet d’odiar tot el que tinga a veure amb fluir. Soc animalet de rituals, de roca calcària i de ser la que pregunta “quin pla tenim hui?”. Trobe el meu equilibri en la calma de la preparació i del control d’allò que he de fer. Supose que és el mètode que em lliga les bèsties i que em permet concentrar-me en estar bé (a tot açò, soc capaç de decidir en un matí que vull anar-me’n a viure a Estocolm i organitzar-ho tot en una setmana, però el pla d’aquell matí era canviar radicalment de vida, aleshores todo bien). Tot i això, em causa una certa sensació d’incomoditat tot el descrit mitjançant el concepte “líquid”. També odie la textura de la ceba, els calcetins dispars, la megalomania i que no m’escolten.

M’és totalment indiferent la moda, Spotify i el clima tropical.

*Röd orm* / Autoretrat. Helga Ambak, 2020

Però per no deixar la meva definició instaurada en la misantropia diré que:
M’encanta aprendre idiomes, les plantes, el rugbi, les fotos analògiques i el so rock garage. Però sobretot, m’agrada la muntanya.

He crescut vora l’ombria de la Mariola. De gran sempre he buscat apropar-me a aquests espais. I no ho dic des d’una perspectiva bucòlica, a la muntanya no només hi trobes pau. Quan fas rutes de moltes hores, dins del teu cap passen els pensaments més bonics i també els més foscos. En el silenci de les pedreres i les glaceres en desgel, escoltes certes veus que s’emmudeixen en el frenètic vibrar “d’allà baix”. He arribat a qüestionar-me coses molt profundes (i bàsiques al mateix temps) mentre camine i sue i em fan mal les cametes. Però tot açò passa quan arribes a dalt i mires la immensitat que et menja. Seus a beure aigua i et sembla que tot allò que cal és això. La sensació que tot allò que et preocupava a baix no té gens d’importància. Com ens fem la vida complicada els humans…

De vegades aquesta reflexió em fa sentir incòmoda en la meua realitat. Em sembla un teatre sense sentit. Pense que m’agradaria deixar-ho tot i tornar al poble i aprendre a cuidar d’un hort, i a cosir roba i fer massa mare i aprendre a sobreviure com ho feia la nostra iaia al mas del port d’Albaida quan venien nevades (encara que pense que TOTES ens ho hem plantejat alguna vegada en els últims temps). Això sí, el dia que realitzem la utopia que siga acompanyada per les meues amigues i la gent que més m’estime».

Quin és el projecte que t’ha resultat més enriquidor i gustós de fer?

Aquesta és ben difícil… Tinc la sort de ser prou polivalent en el que faig i això m’ha portat a poder col·laborar en projectes molt dispars, aleshores em costa decidir-me’n per un… Sí que diré que m’ha fet especial il·lusió il·lustrar el Carrer de l’amargura, per a la col·lecció de ZOO Il·lustrat. Des que vaig acabar belles arts, vaig entendre que el que més m’agradava fer eren llibres. Ja n’havia fet uns quants d’àlbums il·lustrats, portades i il·lustracions internes, però tenia la sensació que ja estava preparada per a més.

A banda d’il·lustrar m’encanta tota la part de guionització. Gaudisc moltíssim de la primera fase de la feina, on comences per estructurar el relat i els fils narratius que seran l’esquelet del que vas a contar. Escric més que dibuixe en aquesta primera etapa, i vaig construint els personatges i els escenaris amb molt de detall.

En el cas de “carrer de l’amargura”, tenia ja una història de base, aleshores vaig començar a fer un exercici arqueològic, anava desenterrant les capes de la història sobre les que surava la cançó. El context que conta és una realitat molt semblant a la que tant jo com qualsevol persona de poble, entén com a pròxima. Ens retomba el ressò d’alguna cosa coneguda, aleshores vaig aprofitar (ja que precisament està inspirada a l’ombra de les muntanyes on m’he criat) per clavar xicotets reculls de la meva pròpia història: perfils de muntanyes que em sé de memòria, la figura del meu iaio als bancals de casa, etc. Va ser una prova personal que també tenia moltes ganes de fer i el resultat em va deixar molt contenta.

Com vas decidir començar a fer vinyetes i per què?

Doncs, les vinyetes van començar ara fa just dos anys, amb la pandèmia. No he fet mai vinyetes, el que sí que porte tota la vida fent són xicotets dibuixos en tots els cantons de les llibretes, ràpids, com apunts de camp del què m’anava passant, però mai les vaig mostrar a ningú.

Durant els primers dies de pandèmia, va ser una forma d’obligar-me a concentrar-me en pensar en alguna altra cosa que no fos la situació, aleshores vaig començar a dedicar-li cada dia la primera estoneta del matí a fer-ne una per desfogar-me. Crec que la millor forma de definir-les és així: com espasmes creatius. De fet, estilísticament s’allunyen molt del que realment m’agrada fer (ironies de la vida que després són el que més li ha agradat a la gent). Però em sent agraïda perquè durant aquells dies crec que van “ajudar” algú, encara que fora per riure un poc o sentir que algú més estava passant pel mateix.

Quina relació té per a tu la música amb el disseny i la il·lustració?

La de veritat o la productiva?! Perquè pense que ací hi ha una gran diferència i és que solem entendre la relació entre les dues disciplines des d’un punt de vista mercantilista: aquest disc necessita un disseny o aquesta animació necessita una banda sonora… per posar un exemple.

No ho dic com a crítica, sinó com a reflexió, però pense que el fet de col·locar una disciplina al servei de l’altra ens fa perdre una part interessant del camí. M’encanta quan (si el temps i les condicions ho permeten) són processos que evolucionen de forma paral·lela, quan es nodreixen mútuament. És molt potent la confluència d’ambdues disciplines. M’encanta crear a partir de la música, tinc la sensació d’estar ampliant un univers ja existent, dilatant-lo cap a altres sentits, com conquerint-los. Diguem que si vosaltres li doneu boca i veu, jo li done ulls.