Maite Ibáñez: militància cultural

Autodefinides #62

Inma Liñana ha escollit a Maite Ibáñez, qui s’autodefineix a continuació:

Vaig nàixer a València, a l’hospital La Fe (de Campanar), uns anys després de la seua inauguració. La meua mare sempre ho compta com un detall de modernitat per a aquells moments, i jo a més el mire com un símbol de suport a la sanitat pública i de qualitat per a tots, que marcarà la resta de la meua vida. Sóc doctora en Història de l’Art, encara que als meus començaments universitaris també vaig voler fer Periodisme. M’atreia la combinació de matèries sobre premsa, literatura, art, sociologia, política… Potser per això m’agrada el món de la comunicació i els espais que relacionen diferents disciplines. Porte més de vint anys treballant en gestió cultural i crec que l’energia m’arriba per la novetat, perquè cada dia pot ser diferent. En definitiva, tracte d’evitar l’avorriment (al món laboral i a la vida en general).

Col·labore amb algunes associacions que treballen per la igualtat de gènere i els valors del patrimoni al Mediterrani. També escric en revistes o catàlegs com un exercici d’alliberament i d’obertura de finestres per a estar connectada amb la vida. M’esforce per posar-me al dia en les tecnologies, però encara no he aconseguit apuntar les notes al mòbil, ja que adore els quaderns i les llibretetes. Confesse que tinc desenes.

Em sent afortunada d’aprendre i d’estar envoltada de bons professionals. En certs projectes de gestió es poden crear llaços quasi familiars, per això cada dia valore més l’honestedat i la generositat del treball en equip. M’agraden els reptes i, actualment, m’embarque en una etapa política i cultural amb la ciutat de València. Il·lusionant. Il·lusionada…

 

Maite Ibáñez (Foto: Pedro Herráiz)


INMA LIÑANA PREGUNTA…

Quan i com va ser la teua primera experiència amb l’art i quan decideixes dedicar la teua vida a gestionar-lo?

– Encara que havia visitat alguns museus quan era xicoteta, i m’agradava molt el de Belles Arts i el museu Sorolla de Madrid, un dels primers moments emotius amb una obra d’art em va ocórrer front al fris de la Panatenees. Vaig tindre eixa sensació de felicitat que et connecta amb les emocions, malgrat gaudir d’aquella peça molt lluny del seu lloc originari.

Anys després va vindre la carrera i en l’últim any vaig descobrir, amb l’assignatura d’Estètica, una forma directa de conéixer als artistes. Eixa última fase del curs que impartia Román de la Calle, ens va brindar a molts l’oportunitat de tindre una experiència pràctica amb els processos artístics de la mà dels autors, els seus estudis i tallers, els seus documents… Posteriorment arribaria l’etapa definitiva amb l’IVAM, on vaig poder conéixer des de dins la gestió d’una exposició, la labor a les sales, la figura del comissari, el context de la institució, etc. Aquells mesos van ser clau perquè en eixe moment, mentre d’altres amigues s’encarrilaven cap a la docència i preparaven oposicions, jo trobava en la gestió cultural els primers senyals de la meua identitat professional. D’ací naixeria la tesina sobre Ángeles Marco, l’estada a l’ICA de Londres i la redacció dels meus primers articles sobre museologia, per exemple.

– Quina faceta del teu treball et produeix major satisfacció?

– En conjunt, podria destacar la possibilitat de col·laborar amb gent interessant i de crear equips de treball i històries que enriqueixen al projecte. Cada activitat, en el fons, resulta ser un relat viu. Si entrem més a fons sobre la preparació d’una exposició, la part que més m’agrada és el moment del muntatge. M’encanta el treball a peu d’obra i la fase creativa quan arriben les peces a la sala. D’una banda, el disseny previ es materialitza, però també sorgeixen canvis i ajustos que només descobreixes quan tens els elements a la sala i et relaciones amb ells. I, per descomptat, també és satisfactori conéixer la resposta del públic. En qualsevol activitat que fem necessitem eixe feedback (siga el que siga). En cas contrari, per a qui fem o gestionem cultura? Només per a nosaltres?

– Has estat vivint i treballant fora d’Espanya. Com veus la gestió cultural i l’art espanyol en referència al panorama internacional?

– La gestió cultural i l’art espanyol tenen un nivell excel·lent. No obstant això, crec que ens falta ampliar les dosis d’obertura a l’exterior i trencar l’endogàmia o el sentit local que es desenvolupa a vegades. Tant per als artistes com per als gestors, el contacte amb unes altres formes de fer ajudarà a potenciar la nostra perspectiva. Recorde, a l’Institute of Contemporary Arts de Londres, el sentit de la immediatesa. Vaig estar col·laborant amb el departament de Live Arts, i els músics, performers, poetes, etc. que estrenaven en alguns locals de la ciutat, dies després, podien també actuar al centre. Els responsables d’allí s’anaven a explorar-los, com a observadors, perquè la institució no funcionara com una bambolla aïllada. Era important connectar amb l’ara, quasi en temps real. I en eixe sentit, hauríem de reduir les fases de la burocràcia per a acostar la realitat cultural als públics d’una forma més fluida.


** Maite Ibáñez ha triat per al següent Autodefinides a la gestora cultural i coordinadora d’EDAV Teresa Cebrián.

Afán de Plan © 2019

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.