Virginia Lorente, il·lustrant amb ulls d’arquitecta

Autodefinides #80

Neus Aulló ha triat Virginia Lorente, qui s’autodefineix a continuació:

Aquesta autodefinició es publicarà el dilluns, 11 de novembre, la qual cosa vol dir que ahir, a més de ser un dia d’Eleccions Generals i que molts de nosaltres ens vàrem sentir com Bill Murray al dia de la marmota, també va ser el meu aniversari. Vaig arribar a aquest món un dia després que Belén Esteban, no sé si per a compensar o per a acabar definitivament amb l’espècie humana. Tinc uns amics que s’encarreguen de recordar-m’ho tots els anys amb una foto seua; és molt surrealista, ho reconec.

De ben xicoteta, els meus pares, farts que anara pintant per qualsevol lloc de la casa que no fos un paper, amb els seus límits ben fixats, em van apuntar a una acadèmia de pintura, on vaig passar molts anys. M’agradava molt, experimentàvem amb tota mena de materials, tècniques, idees boges,… Alfonso, el profe, em parlava com si fos una persona major, i això m’agradava molt, encara que m’havia d’ajudar a pujar al tamboret per a pintar al cavallet, perquè jo no arribava. Amb els anys, vaig créixer una mica més, prou per a arribar al tamboret, però poc més la veritat. Vaig començar a interessar-me també per l’arquitectura, a descobrir arquitectes que em fascinàvem; em semblava increïble poder tindre la capacitat de dissenyar i crear espais per a ser habitats, i va arribar el moment de decidir què volia ser de major i jo volia ser un munt de coses, totes juntes, però resulta que no pot ser… Finalment, vaig triar estudiar arquitectura, convençuda que tindria temps per a estudiar-ho tot, una cosa darrere d’altra (amb 17 anys penses que la vida és tan, tan llarga…). Bé, vaig aconseguir més endavant estudiar uns anys Belles Arts. Era molt complicat combinar-ho amb el treball, em feia molta ràbia no poder dedicar-li més temps, perquè m’agradava tant!

L’arquitectura, professionalment, m’ha regalat els millors moments de la meua vida i també els més durs. Uns dels projectes que més feliç em va fer va ser un concurs a Mallorca d’habitatges socials i centre de dia per a gent major, recorde temps després que vam anar a visitar-ho i una senyora em va dir: «Això és el millor que m’ha passat en la meua vida»… Uf!, mai oblidaré eixe moment! Havíem creat aquell espai per a millorar la vida de les persones, era tot molt màgic; vaig sentir que estàvem fent una cosa gran. Vaig gaudir molt durant aquests anys. Amb el temps arribaria la crisi i tot es va tornar fosc i hostil. Van ser anys molt durs, on cada vegada s’exigia més per menys, on la competència era insostenible i inacceptable, i el treball cada vegada més precari. Va arribar un moment en el qual vaig decidir que ja n’hi havia prou, havia de buscar el meu propi camí. Havia començat a estudiar disseny gràfic. L’escola estava davant de la meua casa i em permetia escapar-me les horetes que em quedaven lliures. El primer any vaig dibuixar moltíssim. Pilar Belmonte ens feia anar amb un bloc per tot arreu i reconec que des de llavors no l’he soltat, és una necessitat. D’aquest reciclatge va sorgir la idea d’@typical valència, semblava un canvi molt radical, però tenia moltes, moltes ganes de començar una etapa nova. En aquell temps també vaig publicar el meu primer àlbum il·lustrat Les meues cases favorites. Haver de parlar-li d’arquitectura a les meues filles va resultar molt inspirador i em vaig adonar que es podia parlar d’arquitectura per altres vies. No ho he dit, però tinc dues filles, Eva i Marina. No sé ben bé com encaixa-ho en tot aquest relat autobiogràfic, imagine que de la mateixa manera que tampoc sé molt bé com encaixar la maternitat a la meua vida, només se m’ocorre una paraula: Improvisació. Per cert, la foto és d’Eva, que li vaig prometre que si em feia una foto ben xula eixiria en Autodefinides.

Virginia Lorente (Foto: Eva)

Porte ja quasi 7 anys amb @typical. Ha estat tot un procés d’aprenentatge, d’entendre què és el que em fa gaudir, deixar a banda totes les etiquetes (que ja estic una mica cansada que em pregunten: «Però, tu ara què ets? A què et dediques?»). Sóc el que sóc, sóc un cúmul de decisions que vaig prenent al llarg de la meua vida i les que queden per vindre, i cada dia sent que això no ha fet més que començar. Ara estic embolicada dissenyant un joc, dibuixant amb el tauler; tinc l’esbós davant, penjat, i em sembla que podria ser una radiografia del meu cervell, ple de camins que es bifurquen, de recorreguts ràpids i d’altres lents, de caselles amb targeta destí i targeta sorpresa,… Tota una metàfora de la vida.

La il·lustració ha estat una espècie de teràpia. Tinc la sensació que he fet un llarg viatge fins a trobar el meu lloc, però sense aquest viatge no seria qui sóc. Continue parlant d’arquitectura a través de la il·lustració, però tambè afronte nous reptes, nous encàrrecs amb els quals gaudisc moltíssim, i d’altra banda, @typical em permet experimentar pel meu compte, prendre decisions de què vull il·lustrar, què vull contar i com. Em dóna molta llibertat, perquè el meu client sóc jo. Fa uns anys, a una entrevista, em van preguntar per què sóc ilustradora; li vaig contestar que la resposta era la mateixa que quan li preguntaven a Billy Elliot: «Què sents quan balles?». Podria donar exactament la mateixa resposta, paraula per paraula.


NEUS AULLÓ PREGUNTA…

Quines són les teues influències?

– Les influències arriben des de moltes disciplines diferents. El que més m’interessa és la manera de percebre l’espai, d’interpretar-lo. L’arquitectura de Coderch o de Sert (els seus esbossos són tot un exercici d’interpretació de síntesi conceptual plens d’expressivitat), la fotografia d’Helen Levittt i de Koudelka, la utilització de la perspectiva en la cartelleria soviètica, i per descomptat l’obra gràfica de Josep Renau. D’altra banda, si comence a citar il·lustradors, no pare mai. M’interessen moltíssim els mapes il·lustrats; és tot un exercici d’ordenació, de síntesi, de jerarquitzar allò que vols transmetre… La interpretació de les ciutats que fa Lotta Nieminen als llibres de Salvatore Rubbino em fascina. També el treball de Vladimir Sasek, l’atmosfera que crea Malika Favre en les seues obres… Podria omplir unes quantes pàgines. Una cosa fascinant que té la il·lustració és l’atemporalitat, i les influències vénen tant del present com del passat. És important veure què és el que et commou i analitzar per què.

Quin és el treball que t’han encarregat del que et sents més satisfeta?

– Reconec que la il·lustració per a Metro València, “Seients reservats”, va resultar molt especial per la seua visibilitat, pel fet d’estar situada a un espai com els vagons de metro i tramvia, que utilitzen centenars de persones diàriament. Encara hui la gent m’ho recorda: «T’he vist al metro», «Això del metro és teu, veritat?». La il·lustració tractava de generar bon rotllo, educar en el respecte, i estic bastant convençuda que es va aconseguir i això em fa molt feliç, perquè la il·lustració té una finalitat concreta, ha de comunicar d’una manera directa i quan ho aconsegueixes és fantàstic. La setmana passada es va presentar la portada de l’últim disc de Llum, és la meua primera portada, i l’experiència ha estat meravellosa: traduir en imatge cançons, entendre i interpretar la intenció de l’artista amb la seua música… Tot el procés m’ha semblat tan bonic, i la satisfacció que sents quan aquesta connexió es produeix, quan funciona i tot cobra sentit.

València ha estat escollida com a Capital Mundial del Disseny 2022. Conta’ns un poc què suposa i suposarà, des del teu punt de vista, per a la ciutat.

– Què suposa o què suposarà no ho puc dir, no ho sé, però per descomptat que és una notícia fantàstica i una gran oportunitat per a València. Sens dubte, m’agradaria que servís per a donar major visibilitat al disseny en totes les seues disciplines, que aquest entusiasme es contagie a la resta de la ciutadania, que puga servir per a parar i reflexionar sobre la importància del disseny al nostre dia a dia, i començar a creure’ns que a València hi ha molt de talent i ens deixem de complexos. Espere que també siga una oportunitat perquè es prenguen decisions que afecten el disseny de la mateixa ciutat: cuidar-la, protegir-la, reforçar la nostra identitat; decisions que perduren en el temps, que s’establisquen unes bases sòlides. No quedar-se en 2022, sinó que siga un punt de partida.


** Per al següent Autodefinides, Virginia Lorente ha triat l’artista visual Francisca Pageo, directora artística i coeditora de la revista de literatura, art i cinema Détour.

 

Afán de Plan © 2019

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.