Mafalda Bellido, l’actriu que escriu entre serres

Autodefinides #57

Maribel Bayona ha escollit a Mafalda Bellido, qui s’autodefineix a continuació:

Vaig nàixer a la clínica Plutón de Barcelona, al costat del meu carrer, el Valseca. Els meus avis vivien al Carmel i jo jugava entre la plaça Lesseps i el Parc Güell. Quatre anys després, els meus pares es van traslladar a Altura, el poble de la meua besàvia i de la meua àvia. La meua besàvia estimava tant el nostre poble que va tindre cinc filles i, amb totes, va agafar el tren embarassada per a retornar de Barcelona a Altura “para que todas fueran alturanas”.

Mafalda Bellido (Foto: Sergio Serrano)

No sé d’on naix el meu deliri pel teatre, el que sé és que els meus pares es van conéixer en la funció de Nadal de la parròquia del barri, ma mare era la verge i el meu pare un pastoret. Ell era més major i es va fer amic del meu tiet Santi, el germà de ma mare…, qui sap si per a estar a prop d’ella. Això ja no els ho podré preguntar. En un any, els dos han marxat deixant-nos un buit de soledat i tristor.

La primera vegada que vaig sentir el poder del teatre jo tenia 13 anys. Tenia 13 anys i no era una bona estudiant. En la representació del Domund, representació que fèiem totes les alumnes de huitè (sí, he anat a un col·legi de monges, i sí, sóc de l’EGB) ho vaig saber. Una companya i jo vam representar una escena d’un matrimoni. No teníem guió, no teníem res, només unes línies i ganes de jugar. Vam pujar i vam començar a parlar, improvisar diria ara, però llavors va ser parlar i gaudir-ne. Encara recorde el vestuari que portava. La gent reia i jo em vaig sentir gran. Probablement això, d’haver-se produït hui, a una escola actual, en acabar la representació, alguna mestra m’hauria suggerit continuar per aquell camí, però no eren bons temps per a la lírica i vaig haver de descobrir-ho per mi mateixa, després de donar uns quants tombs. A voltes és difícil enfrontar-te al que vols, a voltes és difícil trobar el camí, a voltes és difícil ser sincera amb una mateixa.

L’última vegada que vaig anar a la Seguretat Social a donar-me d’alta com a autònoma, el funcionari va veure la meua vida laboral (vigilant d’una torre forestal, capatàs d’una brigada forestal, professora de Paisatgisme en una escola taller, comercial, periodista, cambrera…) i amb un somriure maliciós em va dir “Solo te falta ser limpiadora”. “No lo descarto”, li vaig contestar. “Sería más feliz detrás de un mocho que detrás de una mesa aburrida y limpia como la tuya”… Bé, això últim no li ho vaig dir, però m’hauria agradat.

Al final vaig haver de decidir si continuar amb el periodisme o estudiar Art Dramàtic. Vaig decidir el segon, però l’escriptura sempre m’ha perseguit i ara no sabria dir amb quina tasca gaudisc més, si quan actue o quan escric.

En acabar l’escola d’Art Dramàtic, vaig fundar amb dos companys, José Miguel Ortiz i Blanca Martínez, la companyia La perrica de Jerez. Lola López, directora, actriu i professora nostra a l’ESAD, ens va animar i dirigir els tres primers muntatges. La vida posa persones al teu davant que, quan fas la vista enrere, penses “quina sort que vam trobar-nos, què hauria passat si no haguera sigut així?”.

Gràcies a Lola vaig començar a actuar, i gràcies a Paco Zarzoso vaig començar a escriure teatre. No sé els cursos que he fet amb ell, el que sé és que des de la primera escena de ‘Las hermanas Gilda’, que vaig escriure al seu curs, ja no he parat.

Un temps després, Lola i Paco ens van oferir la possibilitat, als membres de La perrica de Jerez, de formar part d’un grup de deliciosos bojos i boges que pensaven embarcar-se en la gestió d’una sala de teatre. Blanca i jo no vam dubtar. La sala era la Ultramar… Quin somni tan meravellós, haver pogut conéixer tots els mariners i grumets d’aquella empresa ultramarina. Ultramar és per a mi el meu vaixell teatral, el lloc on sempre ha bufat bon vent i barca nova perquè jo estrenara els meus treballs, ma casa.

Vaig començar fent i interpretant peces curtes: ‘Espérame en Mombasa’ o ‘Yo maté a Carmencita Polo’. La protagonista de la segona peça era l’anarquista Teresa, de malnom La Zafirina. Després, vaig triar eixe nom per a la meua companyia.

Yo maté a Carmencita Polo (Foto: Lore Land)

Poc abans vaig guanyar el I Premi d’Autoria Sala Ultramar, i Xavier Puchades va ser l’encarregat de tutoritzar la meua primera obra llarga que, finalment, es va estrenar, ‘Como si el fuego no fuera contigo’. Xavi, quina alegria que la vida ens haja fet coincidir! Vaig gaudir i treballar tan a gust amb ell, que a banda de tutoritzar-me, també seria el director del segon projecte teatral, ‘Chucho’, text que va resultar guanyador del II Torneig de Dramatúrgia de la Comunitat Valenciana i que, a hores d’ara, continua rodant. Recentment, ha sigut seleccionat com a candidat als Premis Max 2019 com a Millor Autoria Revelació.

Chucho (Foto: Jordi Pla)

He escrit també per a altres companyies o projectes: Los hijos de Verónica, Escena Erasmus, la Sala Trono de Tarragona, on vaig estrenar la peça ‘Lou Salomé o el carácter de un gato’… En aquest moment estic a un dia d’estrenar un projecte que m’ha fet feliç aquests darrers mesos, ‘Libración’, de Lluïsa Cunillé. Un treball que ha suposat tornar a treballar amb dues de les persones més importants que m’ha regalat aquesta professió: les meues estimades Lola López i Blanca Martínez.

I després d’una experiència tan enriquidora com va ser per a mi ser seleccionada en el primer Laboratori d’Escriptura Ínsula Dramataria Josep Lluís Sirera, amb unes companyes que guarde al cor, comence a fructificar un projecte que si no haguera escrit ‘Los que comen tierra’, no m’hauria arribat. A més, continue escrivint el que em deixen i el que em deixe, i també seguisc amb la meua tasca de docent, com a Directora de l’Escola Municipal de Teatre de Segorbe i amb el grup de Teatre de l’Associació La pedrera de Rocafort… Ah, i tinc un gos, Pinter.


MARIBEL BAYONA PREGUNTA…

Com veus el panorama cultural valencià actual en allò que respecta a les dones creadores?

– Crec que les dones estem ocupant la part de la plaça pública que ens corresponia. Hem de continuar oferint la nostra visió de l’art, de la vida, de les relacions en tots els àmbits de la cultura. I no podem permetre’ns donar cap pas enrere. Pense que encara falta molt per a arribar a estar en igualtat de condicions, per això hem d’estar a l’aguait constantment. Molts homes, uns altres per sort no, encara consideren que no estem preparades per a crear a soles, per a dirigir a soles o per fer-ho tot a soles. Estem vivint un temps perillós, com a societat estem qüestionant-nos coses que ja pensàvem superades i no. Lamentablement, tot es pot revertir i nosaltres les dones, i també les creadores, hem de ser conscients del que ens estem jugant a les pròximes convocatòries electorals.

Ara estic en un projecte teatral, ‘Libración’, en el que totes les facetes creatives estan a mans de dones: autoria, direcció, ajudantia de direcció, interpretació, música…, i això pot considerar-se com una excepció. Per una altra part, al meu darrer projecte, ‘Chucho’, les úniques dones érem la il·lustradora i jo, i això sí que es considerat normal. Jo vull tindre la llibertat de posar-me a treballar amb qui pense que pot aportar el millor al meu projecte. El que no estic disposada és a acceptar que si no estem en llocs de responsabilitat o visibles, i parle del meu àmbit de treball, és perquè no estem capacitades. Crec que encara hi ha molt de paternalisme. Si no estem en certs llocs és perquè encara costa que et deixen demostrar el que ets capaç de fer i, com en altres àmbits, la mediocritat és premiada en detriment del risc o de la possibilitat de donar-nos un espai. Opine que nosaltres no tenim tants complexos o prejudicis a l’hora d’escollir treballar amb companyes o companys. Per la meua experiència, he tingut la sort d’envoltar-me sempre de bones persones, tant dones com a homes, que al cap i a la fi, és el que prioritze sempre.

Libración (Foto: Sergio Serrano)

Què és el que desitjaries fer i encara no has fet?

– Al terreny professional, aquests darrers anys han sigut molt enriquidors, han anat sorgint projectes que, fa uns anys, no haguera pogut imaginar. Gent que m’ha ajudat molt, que ha parlat del meu treball a una altra gent i això és molt d’agrair. Sent l’aprenentatge com una cosa inherent a la professió d’actriu i escriptora. I jo intente aprendre en cada nova oportunitat, en cada obra, cada peça, cada actuació. És una forma de créixer i jo vull continuar creixent i aprenent. Una de les coses que més valore d’aquest treball nostre és l’oportunitat de compartir aprenentatges i formes de treballar. També poder conèixer gent meravellosa amb qui compartir la teua experiència. Pense en la família Hongaresa, el meu Damián, o en les companyes que van formar part d’Insula Dramataria, o en els meus ultramarins… I tanta, tanta gent…

Desitjaria seguir escrivint i actuant i no haver de dedicar-me mai més a una altra activitat. Vull continuar sent una actriu que escriu. M’agradaria, alguna vegada, poder sentir el que significa estar capficada en un projecte i només tenir el cap en eixe objectiu, i no en milions de coses més alhora. M’agradaria treballar algun dia en alguna producció pública, més que res per saber el que és. M’agradaria seguir aprenent dels mestres i continuar gaudint i vivint de la meua professió.

Al terreny personal, seria feliç si alguna vegada aconseguira no arribar amb deu minuts de retard als llocs. Potser, siga demanar massa…

Quines coses et remouen, copsen, emocionen o inspiren per a posar-te a crear?

– Crec que a l’hora de crear no hi ha un únic patró. O jo, almenys, no el tinc. Cada volta és un estímul diferent, però inevitablement, eixe estímul apareix perquè, prèviament, hi ha un interès, una curiositat o una necessitat de parlar d’alguna cosa. Jo parle/escric de les coses que conec o que m’interessen, no podria posar-me a escriure de qüestions que no coneguera o no m’interessaren, perquè siga el moment de fer-ho o perquè toca parlar d’això. ‘Como si el fuego no fuera contigo’ va nàixer el dia que per tercera vegada vaig veure com el bosc del meu poble es cremava. ‘Yo maté a Carmencita Polo’, ‘Espérame en Mombasa’ o ‘Los que comen tierra’ estan lligats a la meua necessitat de parlar de la nostra història recent, d’eixa que estratègicament no ix als llibres de text de cap generació de la democràcia i que ha permès la irrupció de partits d’extrema dreta.

M’inspira pujar a estendre la roba i veure la Serra Calderona a un costat i la Serra d’Espadà a l’altre. M’agrada posar-me a escriure i, si em canse, eixir a donar una volta per la muntanya, respirar i començar de nou. M’agrada crear i viure a la meua comarca, L’Alt Palància. Passejar el meu gos m’ajuda a centrar-me. També conduir. Baixe tantes voltes a València que, inevitablement, quan puge al cotxe desconnecte de tot i, en lloc de conduir, comence a volar. Quan tens l’impuls intern qualsevol cosa pot ser l’espurna que done llum al camí.


** Mafalda Bellido ha triat per al següent Autodefinides a l’actriu Àgueda Llorca.

Afán de Plan © 2019

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.