Autodefinides #140: María Carbonell

Lourdes Casany ha triat la redactora i fotògrafa de concerts María Carbonell.

«Vaig nàixer fa 43 anys en un pis del Carrer Marqués de Zenete, al barri d’Arrancapins. Soc tan exacta amb el lloc dels fets, perquè, encara que fins fa ben poc no tenia la concepció de barri i de pertinença molt interioritzat, crec que els seus carrers, el seu traçat urbanístic, la llum que entra en ells, l’ambient, la tranquil·litat que es respira (o respirava, els temps moderns i les terrasses, ja sabeu), i el meu Institut Abastos, van ser determinants a l’hora de formar-me com a persona.

Fa una dècada, em vaig dedicar a estudiar la carrera que sempre vaig voler fer, Història de l’Art. En el meu temps lliure, escrivia sobre música en Alquimia Sonora, i va ser quan la fotografia va arribar; li vaig demanar consell a la meua companya Amalia Yusta sobre amb quin equip començar, i vaig intentar fer fotos dels concerts als quals assistia. Crec que en aquests anys és quan, realment, vaig començar a viure la vida com jo desitjava. Tot marxava a la perfecció, quasi acabant la carrera, amb vistes de fer eixe màster tan anhelat (Història de l’art i cultura visual), i amb una activitat cultural considerable que em portava a la música en directe, a fer visites guiades per València, al cinema, al teatre, als museus i a tot allò que es creuara al meu camí.

Però l’any 2012, vaig traslladar-me a Almeria per motius de treball. Dona de 35 anys, sola en una ciutat del sud on no coneixia ningú. Va ser tot un repte començar una nova vida. Fa poc vam veure la peça teatral “Un lugar de partida”, dirigida per Iria Márquez; en ella es diu una frase que em va marcar i amb la qual em vaig sentir molt identificada: “La fractura que es pateix quan tens el cap i el cor en un lloc, mentre que el cos està en un altre”. Allí, vaig decidir emprendre una aventura musical, creant una xicoteta promotora musical, Pita Sound Prom, la qual va servir de pont aeri entre València i Almeria. Sis anys preciosos, replets d’altruisme per i pels músics, que van concloure l’any 2019 amb un concert molt especial de Lázaro i Nomembers al Veles e Vents.

L’any 2016 vaig tornar a València, per fi. Des d’aleshores han passat moltes coses. Les més importants: tornar a estar al costat de la meua família i poder conviure amb Susana Godoy (la meua actual dona), companya d’Alquimia Sonora i d’una infinitat de projectes més. Després vindria el créixer fotogràficament a força de recórrer-nos milers de concerts i d’haver estudiat a Revelarte, la millor escola de fotografia, amb tres professores d’altura (gràcies per tot Olga, Susana i Vanessa). No coneixem límit ni sabem (o podem) frenar. Sentir que he fet un salt en la meua fotografia, deixant moltes vegades de costat pors i inseguretats (i la timidesa), és una de les coses que més satisfacció i confiança en mi mateixa m’ha donat. M’agrada treballar amb constància i amb força per a continuar millorant. Junt amb Susana, hem tingut l’oportunitat de cobrir oficialment festivals de música, col·laborar amb diversos mitjans, i fer fotos promocionals per a bandes com Los Radiadores, Fuego Amigo, Lanuca, a més d’altres tants encàrrecs que ens han anat arribant. També gestionem les xarxes socials de la promotora Tranquilo Música, i la veritat, és una de les coses més importants que m’han passat en aquesta vida. Com veieu, no tenim temps d’avorrir-nos».

La teua tasca de recolzament i difusió amb els músics valencians és incommensurable. Vas als concerts, compres els seus treballs discogràfics, fotografies (i de quina manera!) els seus directes… Amb Pitasound Prom, fins i tot, vas programar bolos entre Almeria i València. Si tingueres els mitjans i el suport necessaris, t’agradaria continuar programant? Quin seria el cartell d’un hipotètic seté aniversari?

Pita Sound Prom va morir per desídia unes setmanes abans de fer el nostre últim concert. Una sèrie de traves i fets van fer que el sisé aniversari trontollara. Canvi de sales, temor de perdre reserves, i d’altres qüestions, van matar la il·lusió pel projecte. La pèrdua d’energia es va ajuntar amb la meua situació econòmica, a causa de la mala inversió que vaig fer en hipotecar-me per uns quants anys. Explique açò perquè el projecte era totalment altruista, pagant a caixet sense recuperar-ho després amb la recaptació de taquilla. Donar-ho tot pels músics i cuidar fins al més mínim detall era l’essència de Pita Sound Prom. Per això, només tornaria si tinguera recursos i, com assenyales, mitjans per a continuar programant.

Per al seté aniversari faria per programar el que tenia pensat per al sisé. No va poder ser per manca de diners i perquè la sala on vaig projectar-ho va baixar la persiana eixe mateix any. Les negociacions van iniciar-se, però vam quedar-nos a mitges. Jo havia somiat (ara ja ho puc revelar, perquè és igual) amb programar un concert de Ferran Palau al Deluxe Pop Club. Amb Sènior o Júlia obrint la nit. Quasi res! No?

La pandèmia ens ha privat, molt de temps, de la música en directe, no sols com a espectadores sinó com a professionals (músics, sales, promotors, fotògrafs, tècnics…). Com has viscut aquest parèntesi? Quines reflexions has pogut fer?

Durant els mesos de confinament no pensava massa en el fet d’haver-nos quedat sense la nostra passió, la unió de la música en directe i la fotografia. Millor dit, no em lamentava. Em preocupava més com la situació podia afectar al sector musical. Sobretot, la meua gran preocupació era que les sales de concerts de la ciutat desaparegueren. Que llocs com el Loco Club, que són la nostra segona casa, ja no tornaren a obrir. Eixa idea em generava sentiments de pena profunda i màxima inquietud. Per això, he contribuït en quasi totes les iniciatives que han servit per a injectar diners als espais.

Les sales de concerts van ser les primeres a tornar a reprendre la programació musical. Donada la problemàtica de la crisi sanitària, la limitació d’aforaments, el distanciament, les mascaretes i els tancaments perimetrals, es va programar recorrent a les bandes locals. Encara hui, després d’un any, se segueix aquesta línia d’actuació. Tant les sales com les bandes van donar-se suport mutu en aquest sentit. Crec que seria bonic, i just, que els llaços que s’han anat teixint seguiren units quan desapareguen les limitacions. Dic açò perquè crec cegament en què la base de la indústria musical es troba a les sales de concerts i les bandes locals. No podem oblidar-les després, la veritat.

Ara em sembla un miracle que no ens hàgem quedat sense elles. La iniciativa privada va guanyar en aquesta ocasió. I això demostra, que hi ha cert públic que sent i viu la música en directe igual que nosaltres, pensant que és un motor important en les seues vides i que cal cuidar-la al màxim. Tampoc podem oblidar totes les iniciatives que han eixit des de l’Institut Valencià de Cultura, com Sonora, el circuit de música valenciana, o els concerts gravats en sales per al programa Territori Sonor d’À Punt, per citar-ne algunes. El suport a sales i bandes per part dels organismes públics també està sent vital i continuarà sent-ho en els pròxims anys.

En quant a l’aturada dels professionals del sector ha sigut devastadora. Hi ha hagut uns certs moviments de suport i resistència. Per exemple, WiZink Center i On Stage, empresa líder en marxandatge a nivell estatal, van unir-se per a crear la samarreta solidària Home World Tour, els beneficis de la qual es van destinar íntegrament a ajudar als professionals del sector musical més afectats per la crisi actual. A més dels moviments de Mute Ibérica i Alerta Roja, els quals han anat realitzant diferents accions i reunions amb càrrecs públics per a ajudar al sector; les més emotives i impactants van ser les concentracions del 17 de setembre, a vint-i-huit ciutats, amb els participants vestits de negre i arrossegant un flightcase. Perfectament organitzades i amb un èxit tremend.

Finalment, encara que ja sabíem que el sector musical coneix a la perfecció l’organització i producció dels esdeveniments, haver de demostrar que la cultura és segura adaptant-se a totes les mesures establides per la crisi sanitària, ha suposat per a ells un sobreesforç que han sabut suportar, i això ens ha permés gaudir de la música sobre els escenaris. Des d’ací, vull fer un reconeixement i donar les gràcies a programadors, sales i d’altres espais; m’agradaria nomenar-los a tots, però em fa por de deixar-me alguns en el tinter.

Afortunadament, el sector comença a activar-se. Fa dues setmanes pogueres documentar el concert de Luna y Panorama de los Insectos, dins del 10é Festival Cabanyal Íntim, al Monestir de Sant Miquel dels Reis. Com fou l’experiència? I a l’estiu, junt amb Susana Godoy, sereu les fotògrafes oficials del Festival Polirítmia, el qual celebrarà la seua quarta edició del 2 a l’11 de juliol. Com afrontes aquest repte? Sent, encara, una de les poques dones fotògrafes professionals de concerts a València, suposa una satisfacció extra rebre una oferta com aquesta?

El concert Luna y Panorama de los Insectos va ser un regal. Un encert que Isabel Caballero, directora artística del Festival Cabanyal Íntim, pensara en ells per al desé aniversari. Com ella mateixa va explicar durant la presentació, Carlos Luna i Clara de Luna van actuar en la primera edició i els han vist créixer com a artistes. Em vaig sentir molt identificada amb les seues paraules, perquè és un dels grups que més hem secundat des d’Alquimia Sonora, endinsant-nos profundament en el seu univers musical aquells primers anys. Tornar a veure’ls en aquest espai tan màgic va ser colpidor. Els seus concerts mai són iguals, i aquell dia les seues cançons van tornar a mutar per a adaptar-se a l’acústica de l’església i a eixa trobada tan especial, brodant el directe en tots els sentits. Fotografiar-ho va ser un somni fet realitat, així que, des d’ací els done les gràcies, tant a ells com a l’organització del festival, per deixar-nos estar acompanyant i captant en imatges el que va succeir.

Rebre oportunitats com a fotògrafes és una cosa que valorem molt. No t’ho pots imaginar. Porte més de deu anys donant suport i fotografiant la música a València, i desgraciadament, poques vegades han comptat amb nosaltres. Així que, quan ens criden ens fa molta il·lusió. Agraïsc el suport de gent com Los Radiadores, Lanuca, We Used To Pray i Fuego Amigo, els quals van confiar en el nostre treball, i a totes aquelles bandes que m’han comprat fotos. Eixiran nous noms més endavant; ara no els desvetllaré per prudència. Així que, imagina’t, amb aquest panorama com podem rebre una notícia així.

Quant al Polirítmia, seguir un festival de música i danses de la Mediterrània amb les nostres càmeres, i donar la millor versió de nosaltres, en un espai obert (i sense cotxes!), com la meua estimada Plaça de l’Ajuntament, ens envaeix d’emoció.