Elisa Matallín, la dona que escoltava les titelles

Autodefinides #55

Carolina Otero ha escollit a Elisa Matallín, qui s’autodefineix a continuació:

Tinc el pèl quasi blanc, estic en procés d’aconseguir-ho al complet. Arrugues de riure i de plorar. Taques en la pell. Abans tenia els cabells arrissats però amb la menopausa se m’han tornat llisos. També m’ha canviat la veu i sobretot el riure, ara ric com una gallina (mai he vist riure a una gallina, però estic segura que deu ser semblant). Sóc titellaire. M’agrada el caos i ordenar-ho. Visc amb dos gats, un d’ells parla. Sóc intuïtiva. No m’agrada manar, però em toca fer-ho més vegades de les que vull. Sóc molt autoexigent. M’agrada la incertesa. Treballe com a mediadora sociocultural. No sé delegar. M’interessen els processos creatius contemporanis. M’agrada treballar. Sóc inquieta. Quan m’assente, m’invente excuses per a alçar-me. Sóc mare. M’agrada crear accions que faciliten la reflexió i l’aprenentatge. Porte ulleres, tinc miopia i astigmatisme. No m’agrada l’institucional. M’agrada aprendre perquè sóc molt curiosa. M’agrada jugar, molt. Ara estic jugant amb una amiga que és músic, Meli Redondo, en una peça amb titelles que reflexiona sobre la llibertat, com s’aconsegueix i què fas quan la tens. La mostrarem al maig, en la novena edició del Festival Cabanyal Íntim.

També estic amb Laura Pastor en les residències de Graners de Creació, a Espai Inestable. Ací estem portant la mediació entre les companyies, les sales i la comunitat. Ho estem passant pipa descobrint processos creatius de companyies valencianes molt potents. I amb la meua companya Jodie intercanviem interessos amb un grup d’adolescents meravellosos a l’Espai Jove de Vila-real.

Va haver-hi un temps en el que no volia treballar amb ningú, ara ho gaudisc molt, sobretot perquè he trobat persones amb les quals estic aprenent a muntó.


CAROLINA OTERO PREGUNTA…

Com vas arribar al món de les titelles?

– Prenent xocolate. Fa quasi 20 anys estava amb uns amics berenant i començàrem a somiar. Somiàvem amb construir-nos un carro i llançar-nos als camins. Quan li ho vaig explicar a la meua família, ma tia va començar a mostrar-me fotos i textos del meu avi, qui va portar una companyia de titelles durant els anys cinquanta. Supose que ho sabia, però no me’n recordava, perquè tinc memòria de peix. Llavors, ho vaig veure clar. Vaig deixar-me el meu treball al Centre de Càlcul d’una empresa —el nom de la qual també he oblidat—, vaig comprar-me una furgoneta i muntàrem una companyia de titelles (crec que va ser tot a l’inrevés). Ens associàrem amb l’organització de teatre més antiga del món (com es deia?), i al poc ens van “convidar a eixir” perquè tréiem a escena una sirena a la que se li veien les mamelles i sembla que això no era adequat per a la infància. Encara tinc aquella marioneta, la porte vestida i quan s’acaba la funció als més curiosos els ensenye el seu secret.

Quines grans diferències observes entre el públic infantil i l’adult?

– El públic adult és espectador, observa, jutja, reflexiona. Li costa participar de forma activa, amb el cos o la paraula. La participació és més introspectiva. El públic infantil no sap que ho és, està jugant, forma part activa del teatre. No coneix les regles i la majoria no sol respectar la quarta paret; això s’aprén. A mi m’agrada eixe teatre participatiu, infantil o adult, en el qual jugue amb el públic però amb normes, com en tots els jocs.

Després està el públic familiar, que encara que no me l’has preguntat, jo et parlaré d’ell. Hi ha certa desorientació preocupant i una confusió respecte a la finalitat del moment escènic. Crec que les famílies necessitem acompanyament per a saber com reaccionar en algunes situacions. Fa poc vaig estar al Teatro del Retiro a Madrid, i mesos abans a Móstoles, i em va sorprendre moltíssim la gran participació i respecte que hi havia. A Móstoles em van contar que portaven una escola d’espectadors per a aquest tipus de públic. M’encantaria posar en marxa una cosa així a València.

Quines peces teatrals i dramaturgs/gues reivindicaries?

– El teatre visual i profund que et cruix les neurones i et menja el cor. A València sent una gran ebullició creadora que em satisfà tremendament. Fa poquet vaig anar a veure la peça en procés d’Anna Albaladejo, ‘Odet y las otras’; em va deixar muda, tinc moltes ganes de veure-la acabada. I la setmana passada vaig veure ‘Salt’, un estupend treball de Fil d’Arena, amb un llenguatge molt arriscat.

El que reivindicaria seria que les peces es mantingueren en cartell molt més temps. També reivindicaria l’educació en els llenguatges artístics contemporanis. No pot ser que es menyspree l’art de la nostra època pel simple fet de no entendre’l. És ignorància i això té fàcil solució: educació.


** Elisa Matallín ha triat per al següent Autodefinides a Maribel Bayona, actriu, dramaturga i cofundadora d’Espai Inestable.

Afán de Plan © 2019

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.