“La Montesinos, la d’Afán de Plan”

Autodefinides #100

Guadalupe Sáez ha triat Vanessa Martínez Montesinos, qui s’autodefineix a continuació:

Noranta nou dones m’han precedit ací en la difícil missió d’autodefinir-se, que es diu prompte. Una per una, he anat fent la promesa de reunir-les a totes en arribar a cent mitjançant una festa “íntima”, diversa i palpitant. Però en el punt en què ens trobem, confinades, aturades i socarrades, més ens valdria (quan tot torne a activar-se) fer una vaga contra la perpètua precarietat del sector cultural, a més de —circumstància agreujant de gènere— reivindicar que les professions artístiques i culturals a València tenen molts noms de dona. La festa posterior serà ineludible.

Soc de Burjassot des de 1976, del mes de setembre, un xic virginiana (malgrat no llegir mai l’horòscop), batalladora, idealista, perfeccionista i autoexigent; però qui em coneix bé sap que també soc una figa, amb un cor prou confiat i trenquívol. Amb l’edat, he substituït la mala llet per l’humor taronja [humor àcid; varietat més dolça de l’humor negre], tret que he heretat de totes les dones de la meua família, dones —unes valencianes, d’altres manxegues— amb un caràcter fort i un humor sorneguer capaç de moure muntanyes. Podria contar-vos un fum d’anècdotes relacionades amb elles, però preferiria fer-ho en persona, escenificant cada situació, imitant les seues veus i els seus gestos. Amb raó la meua iaia, la valenciana (de Campanar), em deia que jo de major seria vedette; per comedianta, supose, i perquè sempre anava per casa amb el cul a l’aire. No va equivocar-se massa.

Tot el que faig està impregnat d’aquesta essència mig mordaç, evident també en Afán de Plan i als “bricollages” que componc baix el pseudònim de Femmella. No soc artista ni falta que em fa. El meu objectiu és convertir-me en una senyora d’ulls saberuts. Sembla que tinc mig propòsit complert, perquè alguns agosarats ja s’han atrevit a dir-me “senyora” fora de l’àmbit formal. Als ulls encara li falten moltes lectures, més pau interior i el grau superior de relativització de la Junta Qualificadora de la Vida. De moment, estan agraïts per les meues riallades. Per les llàgrimes també. Espere no perdre mai la lluentor que els dóna la meua curiositat.

Vanessa Martínez Montesinos

Precisament, eixa curiositat, junt amb la sorna i una admiració irremeiable pel sector contracultural, van espentar-me fa quasi deu anys a crear Afán de Plan (sí, al novembre estarem d’aniversari), una revista digital des de la qual recomane plans culturals (o recomanava, en l’era A.C., abans del coronavirus) seguint uns criteris molts clars: la paritat de gènere, la democratització de la cultura i la visibilització dels estrats artístics que subjauen sota la cultura predominant i massiva per motius conceptuals i/o econòmics. Seccions com Autodefinides, dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià; Collages Escènics, un espai de ressenya teatral a partir de les converses que tinc amb la cantautora Clara Andrés; o Gènere Fresc, amb notícies i entrevistes, recullen aquesta triple finalitat de manera més específica.

Podria dir que soc feliç amb el que faig si no fóra per la precarietat, ja present en l’era A.C. Dur una revista d’aquestes característiques jo a soles, sense equip i sense subvenció pública o privada, és un repte que han acabat assumint la meua esquena, el meu temps lliure i la meua butxaca. Des d’ací inste a les institucions a crear una ajuda específica que recolze veritablement als mitjans culturals valencians per la nostra tasca pública, donant a conèixer dia a dia una València creativa, avantguardista, talentosa, activista i intel·lectualment activa, lluny de tòpics i caricatures. Una València autèntica i sensible que no ix mai a les grans portades finançades amb diners públics. És impossible subsistir amb uns pocs bàners publicitaris (ara cap). Lamentar-se després públicament, a través de les xarxes socials, quan una revista local tanca, no serveix de res. Necessitem suport i el necessitem més que mai.

No soc periodista, sinó un compendi d’estudis artístics i experiències laborals molt diverses. Escric des que era una xiqueta perquè la imaginació i les paraules se m’eixien per les orelles. El meu cap fou i és com l’estómac d’una balena, però les meues mans són la part més competent del meu cos: sé modelar fang; fer pa, massatges i collages; escriure amb lletres boniques; teclejar molt ràpid; embolicar regals i cigarretes perfectes; cuinar amb amor i, entre tantes altres coses, pelar les gambes amb forqueta i ganivet. Sí, soc una ganga. Jo tampoc entenc per què no tinc novio.

Soc fruit d’una educació igualitària, d’uns pares inconscientment feministes. Mai he pensat que, per ser una xicona, no podia jugar a futbol, bàsquet o frontó…, o amb els clics dels meus cosins, l’escalèxtric i els gèipermans (aquells “machomen” que em pregaven amb la mirada que no els ridiculitzara més, per favor, que ells no eren vedettes). Assaborir eixe dret de manera natural des de menuda contribueix a crear una autoimatge que no admet discriminacions, ni cap a una mateixa ni cap als altres. Des de la tele, dones com Lolo Rico, Beatriz Pécker, Teresa Soler —Flip, de Planeta Imaginario—, Marisol Galdón o Paloma Chamorro (podria esmentar decenes) també van posar el seu granet de sorra als anys huitanta. Crec que l’atracció per l’absurd i el moviment punk també va germinar en esta etapa. Indubtablement, de mestres com Consol Castillo, Anna Soria, Enric Jorro o Jesús Pinel vaig aprendre valors molt més enllà de les assignatures obligatòries, com ara treballar l’autoestima i el pensament crític o amar la cultura. De fet, si ho pense bé, Afán de Plan va nàixer el dia que van fer-me encarregada d’organitzar les eixides extraescolars al teatre.

Per acabar de definir-me, un tret inexcusable: soc estellesiana de cap a peus. Passar per davant d’una casa i olorar un arròs al forn, el fum d’una llar a l’hivern o les bonyigues d’una haca són privilegis als quals no vull renunciar. Soc de veu assumida, de besos i arraps, d’oli cru i corbella pacífica, de menjador obert de bat a bat, de granota viva a la butxaca, de vi negre i sargantanes, d’amors totals i desig rabent. Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.


GUADALUPE SÁEZ PREGUNTA…

Si tingueres el suport i diners necessaris, què faries amb Afán de Plan?
– Per si eixe dia arriba, fa temps que tinc al cap un llistat d’objectius subratllats amb fluorescent. Primerament, muntaria un equip de redactores. Treballar en col·lectiu, a més d’alegrar la vida, enriqueix qualsevol projecte, i si per afegitó això donara estabilitat laboral a dues o tres persones més seria un gran assoliment personal. En segon lloc, llogaria un espai per a traure el despatx de ma casa. El teletreball està molt bé quan és una opció triada o si estàs confinada per causa d’una pandèmia mundial, però no si és per obligació. Altrament, treballar a casa té l’inconvenient de la ubiqüitat tecnològica, i desconnectar és fonamental. Com deies tu la setmana passada en aquesta mateixa secció: som afortunades per dedicar-nos a allò que ens agrada, però no podem pensar que la felicitat està sols en el que fem; la vida és una altra cosa.

Més propòsits: també encomanaria una pàgina web nova, potser juntament amb una app de la revista; contractaria els serveis d’un bon lingüista per a continuar fomentant el valencià; i (somiar és debades) organitzaria uns premis anuals de caràcter contracultural amb guardons econòmics colossals. La gala seria molt boja.

Com ha canviat la teua vida abans i després de fer una revista cultural?
– Ha canviat prou. Fa deu anys el treball era treball, i quan acabava la meua jornada apagava el botonet de produir i abraçava la vida. Tindre un projecte propi (qualsevol) no sols t’obliga a mantindre eixe botó sempre activat, sinó que desenvolupes antenes a joc. Des de fa una dècada el meu cap no descansa ni dormint.

Afán de Plan ho ha transformat tot. La meua vida social està estretament lligada a la meua professió; en ocasions, també l’íntima. He fet amics i amigues nous, he conegut un fum de gent interessant, he intensificat la meua agenda cultural a nivell personal, he entrevistat gent que admire, he pogut normalitzar certes reivindicacions des dels seus continguts com l’ús del valencià i la paritat de gènere, he treballat en projectes paral·lels dins del sector com a comunicadora i/o gestora cultural, i he aprés moltíssim.

Dirigir una revista de certa rellevància i aportar el meu granet de sorra al fet cultural m’ompli de goig cada dia. Com he dit abans, si a més poguera cobrar dignament per fer-ho ja seria preciós.

Estos dies estàs convidant diferents professionals de la cultura a reflexionar sobre l’actual situació. Tu què penses que passarà? Quina és la teua opinió?
– Quant més llisc sobre el tema, més perduda em sent. Encara no he aconseguit formar-me una opinió clara sobre el que està passant i, menys encara, sobre el que passarà. Més present en el present que mai, reconec el meu privilegi front les persones sense llar, les hospitalitzades, els milers de morts, els xiquets i les dones que es veuen obligades a conviure amb un maltractador, les mares que han de parir a soles. Aquest pensament va per davant cada dia.

M’agradaria que aquesta frenada amb derrapatge no sols ens deixara una pudor a goma cremada en l’ambient, que ho farà. Seria una sort a més poder aprendre alguna cosa de tot açò… Guanyar-li la partida a la dictadura del temps i la sobreproducció, fer comunitat, deixar de comportar-nos com la pitjor plaga del planeta, desactivar el control social, demostrar-li als que manen que sense nosaltres no són res, i començar a prioritzar allò que hauria de ser prioritari com a societat: sanitat, educació, empatia i llibertat. Seria una sort, deia. Malauradament, ho trobe tot massa utòpic per a aquest sistema ferotge.

Respecte al sector cultural, espere que l’Administració s’arromangue i doblegue l’esquena. Si abans la necessitat d’ajuda era urgent, ara és i serà inajornable. Cal tindre clar també que, en el cas de llançar-nos uns quants salvavides, no haurà de ser una mesura provisional: serà precís dissenyar un nou pla cultural per a traure’ns de l’aigua definitivament i pujar-nos a un vaixell sòlid i sense forats. Si ens estem ofegant hui és en gran part perquè els nostres matalassets porten anys perdent aire. El virus no mereix carregar amb totes les culpes. Potser, aquest també és un clam utòpic.

Crec que ara és moment de cuidar-se, revisar i flexibilitzar certs esquemes personals, relativitzar alguns problemes, cedir el pas a les persones més desfavorides, avorrir-se, fer neteja vital, avaluar allò que ens fa bé, acceptar la por i la malenconia, cultivar amors i amistats, i anar fent-se a la idea que ens esperen mesos de molta dificultat econòmica. “Haurem de reinventar-nos” és una de les frases que més he escoltat i llegit últimament. No seria mala idea fer-ho en tots els sentits.


** Per al següent Autodefinides, Vanessa Martínez Montesinos ha triat l’actriu i autora Isabel Requena.

 

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.