Alba Murcia, creadora de sorolls

Autodefinides #49

Sònia Alejo ha escollit a Alba Murcia, qui s’autodefineix a continuació:

M’agrada la sopa de fideus, traure punta als llapis i a quasi tot, el so de la cinta americana en despegar-se, escurar espremedors, les anous, ballar i la gent plana, autèntica i amable. M’agrada el que sembla però no és i també el que realment és sense volta de fulla. Sempre vaig voler tindre la claredat necessària per a definir-me i tindre alguna cosa al que aferrar-me quan el conflicte aguaita, però supose que sóc veler canviant. M’apassione prompte, m’il·lusione ràpid i tracte de trobar alegria i equilibri en allò que faig. Això sí que ho sé. Si alguna cosa no em posa contenta el més probable és que siga que no, i així em guie.

Alba Murcia

M’he anat formant, reformant i transformant (això vaig llegir-ho d’algú que no recorde) gràcies al teatre, la música, l’art sonor, la performance i, també, gràcies a l’antropologia, el treball social i la gestió i mediació cultural. Sóc curiosa per naturalesa. Intente, amb major o menor èxit, que tot el que faig tinga un poc d’allò que m’interessa, encara que no és sempre senzill.

Forme part de Cuneta, junt al meu company de vida, Vicent Pelechano, des de 2006 ó 2008, data que cap dels dos tenim massa clara. Junts hem publicat al voltant de set àlbums, sonoritzant pel·lícules mudes, muntatges de dansa, vídeo i, últimament, hem improvisat molt al costat d’altres artistes de diferents disciplines. Hem anat creixent junts sonorament i continuem fent-ho. Actualment, acabem de finalitzar una residència artística al Centre del Carme Cultura Contemporània amb el nostre projecte “Músicas Brutas”, a través del qual tractem d’apropar l’art sonor i altres arts intermèdia a diversos col·lectius, aquesta vegada ha sigut a una escola. També organitzem cada estiu, des de 2015, “Otro Brote”, una xicoteta trobada de nous llenguatges artístics a Aiora (València), el poble on he crescut i al qual pertanyen una gran part dels meus records de segona infància i tediosa adolescència. No el deixeu de visitar, és molt bonic.

Com a “Montaña” explore en solitari altres llenguatges escènics al costat del discurs sonor; el passat 2018 vaig gaudir d’una residència en la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament de València on vaig presentar “Caminitos”, un projecte basat en l’arquitectura de diferents edificis de València per a compondre peces per a veu, piano pregravat i acció.

A temporades he de treballar en altres camps diferents al de l’art per a sobreviure i pagar factures, tracte almenys que siguen treballs que donen cert sentit humà a la inversió d’energia i temps. Puc dir que visc per a l’art, però no d’ell… No de moment. Encara que sóc romàntica, ho veig xungo.

Ara mateix estic creant un ésser humà dins meu, tasca altament creativa que m’està permetent redefinir-me cada dia d’aquests nou mesos i sobretot pensar molt. A ella (o ell) li dedique aquesta samba que em té fascinada.

 

SÒNIA ALEJO  PREGUNTA…

T’he triat per una curiositat intuitiva i perquè m’interessen les creacions transversals, les que no són fàcils de classificar o definir. Crec que la creació sonora (la que es ressisteix a entrar en el calaix de música) és un espai poc explorat i molt desconegut. M’agradaria conèixer els teus referents (de tot tipus) i què t’ha fet triar aquest camí creatiu.

– Gràcies per triar-me, Sònia! Crec que l’art sonor ocupa ara un lloc més visible, almenys a València. Existeixen propostes com PinPanPun, Nits d’Aielo o Ensems, que l’apropen a un públic cada vegada més ampli.

Personalment, no crec que haja triat cap camí artístic en particular, sinó l’art viu en general per a crear i expressar-me. El sonor m’ha interessat sempre perquè de base sóc una gran melòmana i m’agrada escoltar, tant música o soroll ambient com gent parlant. L’escolta és fonamental en aquesta societat. No escoltem bé, estem pensant en el que direm quan l’altre parla, en el que opinarem més tard en lloc d’escoltar. Pense que l’art sonor té molt que aportar a nivell humà en aquest sentit.

Els meus referents són amplis i provinents de diferents disciplines, com Meredith Monk, Pina Bausch, Laurie Anderson, Residents, Alice Coltrane, Philip Glass, Terry Riley, Silver Apples, Tadeusz Kantor, David Lynch, Erik Satie, Els Comediants, Moondog, Llorenç Barber, Bartolomé Ferrando o Fátima Miranda, entre molts altres. Sobretot m’agrada anar a l’arrel de les coses: m’encanta investigar música tradicional de diferents països i cultures. El que m’apassiona d’això és la transversalitat natural que existeix en l’art tradicional de cultures com l’asiàtica o l’africana, on dansa, música i teatre viuen en comunió sense necessitat de parlar de transversalitat, simplement és així.

Crec que en les teues creacions hi ha una influència o una aproximació cap a la presència escènica o el teatre, de fet, crec que has fet alguna peça en aquest sentit. Què t’interessa i què aporta aquesta part de la teua formació a les creacions actuals? Com les apliques? Et resulta fàcil fer entendre en què consisteix la teua feina com artista que barreja llenguatges diferents?

– Em sent molt vinculada amb l’escènic, encara que no siga sempre visible en el meu treball. El meu primer contacte amb l’art va ser en paral·lel a través del piano i del teatre, quan tenia uns 10 anys, a la Casa de la Cultura del meu poble, Aiora; des d’eixe moment mai han deixat d’estar presents en la meua vida d’una manera o d’una altra. Més tard, vaig formar-me en art dramàtic triant als meus professors i escoles. Eixa part és molt important per a mi, com una base que sosté el que faig en cert sentit.

Cert és que quan començàrem amb Cuneta van passar uns anys en què únicament la part sonora va cobrar rellevància. Vaig deixar de costat l’escènic fins que em vaig plantejar una altra manera de viure els concerts que féiem, perquè començava a no gaudir-los tal qual eren. Vaig recórrer així de nou al teatre buscant més una tècnica per a sostindre la presència en l’escenari que amb l’objectiu de fer teatre de text de nou. Encara que mai se sap… A vegades m’abelleix reprendre eixa part; supose que estic esperant el moment, el projecte i les persones oportunes per atrevir-me.

En la performance trobe un camí més obert per a la comunió amb el sonor, però la tècnica teatral em dóna sustentació en la presència escènica. D’eixa manera influeixen. M’agrada crear imatges obertes en les quals, com deia abans, confluïsca tot i tot tinga un poc d’allò que m’interessa.

Fa poc vaig trobar una manera prou senzilla per a explicar-li a la meua àvia el que jo faig. Moltes vegades no puc parlar de “transversalitat”, “performance” o “art sonor” amb tothom al meu voltant, i per a mi és molt important fer-li-ho arribar a persones no vinculades amb l’art. Així que, explicant-li el meu treball en Caminitos, li vaig dir que “faig sorollets i els pose cos”. Aquesta definició em dóna certa pau.

Respecte a “Caminitos”, i per la meua relació amb l’espai públic, m’interessa el punt de partida de l’espai urbà i l’arquitectura per a aquesta creació. Tinc entés que és un procés fet en residència i, potser, encara no està acabat. Què has trobat d’atractiu, suggeridor o estimulant per a treballar a partir d’ací?

– “Caminitos” sembla no acabar mai, ja que originalment sorgeix d’una peça que vaig crear en 2015, durant una residència a l’IPA (Brístol), ciutat on vivia en aquell moment. Va ser el meu primer contacte —en més profunditat— amb la performance art. Aquesta peça original, anomenada “Off the map”, consistia en un passeig al voltant d’un antic castell per a observar com les diferents formes de les seues parets, les textures i tot allò que m’anava trobant, m’afectava i em suggeria diferents formes de moure’m i passejar-ho. A partir d’ací, vaig crear altres peces xicotetes on igualment experimentava amb la deriva, el canvi, el viatge i el retorn.

En tornar a viure a València vaig preguntar-me com m’afectaria ara la ciutat, tant a nivell personal com artístic, ja que no puc separar una cosa de l’altra, una ciutat en la qual a més tinc tants records. D’aquesta manera va sorgir la idea de passejar-me els diumenges per alguns dels seus edificis emblemàtics, traure fotos a alguns detalls i treballar a casa des d’allò que em suggerien, tant a nivell melòdic com vocal, o d’acció. Ha sigut un procés complex que requereix més temps, per això no crec que estiga acabat, pense que ha sigut un començament que em portarà a una altra cosa. A més, volia continuar investigant amb la veu i, aquest projecte em va permetre trobar una manera pròpia d’anar coneixent-la i treballant-la mitjançant un vertader treball de “xinesos”; gravant-me, escoltant, seleccionant, tornant a gravar xicotetes fraccions com a partícules… Ha sigut molt inspirador aquest projecte per a la meua forma de crear i també molt laboriós. Ací continue.

– Quines dificultats trobes en el teu dia a dia per a desenvolupar la teua feina? Et resulta fàcil trobar recolzament i interés institucional pel tipus de creació que fas?

– La major dificultat per a mi quasi sempre és el temps, ja que per a viure (o sobreviure) he de combinar el treball artístic amb uns altres menys artístics i, a vegades, amb uns altres gens artístics que tracte que ocupen el mínim possible en el meu dia i en la meua reserva d’energia mental, emocional i vital. El temps. Les residències artístiques són molt necessàries perquè t’ofereixen temps i un suport econòmic mínim per a poder mantindre’t durant una temporada, dedicant-te exclusivament a investigar i a crear; el suport institucional és molt necessari en aquest sentit. Utilitze molt la paraula ‘temps’, veritat? Des del moment professional en el qual visc actualment, el suport provinent d’institucions el veig més com una espècie de “loteria” que com un suport real en el qual confiar per a tindre una continuïtat en el meu treball. La continuïtat del treball, dels projectes, l’anem lluitant en la nostra quotidianitat, buscant temps on a vegades no n’hi ha. De nou, el temps.

 

** Alba Murcia ha triat per al següent Autodefinides a la ballarina i coreògrafa Sandra Gómez.

Afán de Plan © 2019

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.