O.R.G.I.A: art transfeminista

Autodefinides #121

Amando Moreno ha triat el col·lectiu artístic O.R.G.I.A, format per Tatiana Sentamans, Bea Higón i Carmen G. Muriana:

Per a nosaltres, O.R.G.I.A és un espai heterotòpic en el qual, quan s’entra, les lleis, els temps i els plaers són marcats pel propi ésser amorf que es conforma, i on l’autoria i la subjectivitat es dilueix en “apegalosos” períodes d’investigació, debat i materialització. Sempre ens hem definit com un monstre de diversos caps, com una identitat fluctuant, inestable i bastarda; una suma de punts de vista diversos, elàstics i porosos que conflueixen en un mateix imaginari, on la creació plàstica és una valuosa ferramenta crítica. Transitem diferents disciplines metodològiques en cada un dels nostres projectes, obeint al nostre desig (ens encanta especialitzar-nos i desespecialitzar-nos), i espentades per les nostres inquietuds artístiques, científiques i polítiques des d’un punt de vista feminista i queer/cuir. La nostra producció se solapa i es confon amb la nostra formació artística (doctores en Belles Arts en dos terços i, en breu, esperem que al 100%), i la nostra experiència vital i investigadora, perquè som, a més, professores en la Facultat de Belles Arts d’Altea i investigadores del Centre d’Investigació en Arts (CIA) de la Universitat Miguel Hernández.

La Ta, La Trix i La Car (2017-2019). Sèrie: Follar-se la ciutat vol. III

Alguns dels nostres projectes més emblemàtics han sigut arreplegats en comissariats de tesi i publicacions especialitzades, reconeguts en seleccions competitives, i produïts per institucions públiques a nivell nacional i internacional. Un exemple d’això és la nostra participació en Feminismes! (CCCB, Barcelona), Esther Ferrer (Tabakalera, Sant Sebastià), El porvenir de la revuelta (CentroCentro i Matadero, Madrid), Alén dos Xéneros (MARCO, Vigo), Genealogías del feminismo (MUSAC, Lleó), Múltiplo de 100 (CAS i UNIA, Sevilla), Contraseñas (Centro Cultural Montehermoso, Vitoria-Gasteiz), !Aquí y ahora! (Sala Rekalde, Bilbao), o Poéticas y prácticas ecofeministas (CCEMx, Ciutat de Mèxic), entre moltes altres. Precisament pel caràcter esponjós de la nostra activitat artístico-investigadora, no sols ens hem limitat a la difusió del nostre treball en un format expositiu, sinó que hem impartit diverses conferències i tallers, com per exemple, en el Museo Universitario de Arte Contemporáneo (MUAC, Ciutat de Mèxic), Arteleku, Hangar, la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, la Universidad de Castilla-La Mancha, la Universitat de València o la Universitat Politècnica de València. De fet, en esta última participarem en breu (el 10 de desembre de 2020), junt amb l’Equip Palomar i Jesús Martínez Oliva, en la jornada científica “A 30 años de El género en disputa. El legado de las teorías de Judith Butler”, organitzada per Juan Vicente Aliaga, Pepe Miralles i Carmen Navarrete.

Manos de gloria. Sèrie: Entre Manos, 2018-2020

També hem realitzat diferents pràctiques culturals, com la nostra recent intervenció en el projecte “Cuerpos y anticuerpos: maniobras y otros contagios en tiempos de pandemia”, de la mà de Marisa Belausteguigoitia i Rian Lozano, que sorgeix d’una col·laboració amb l’Institut d’Investigacions Estètiques i el col·lectiu Mujeres en Espiral de la UNAM. Les nostres disquisicions gràfiques, fruit del treball col·laboratiu en una intensa jornada amb les dones preses del CEFERESO Santa Martha Acatitla, de Ciutat de Mèxic —de les quals vam aprendre tant en el moment, i en el procés de desenvolupament a distància—, formen part d’un fanzine molt necessari, que reflexiona, en paraules de les companyes, “sobre cómo la pandemia —en un contexto extremo como el carcelario— modifica lo posible y lo pensable, y evidencia que, desde los marcos de inteligibilidad de perspectivas de género, justicia restaurativa y trabajo de los derechos humanos, es posible lo imposible: desaparecer el encierro”.

Paral·lelament, hem publicat diferents assajos, textos, partitures i il·lustracions pròpies, a propòsit de la nostra investigació visual en la intersecció de les pràctiques artístiques, l’activisme i els feminismes, en editorials com ara Melusina, Continta Me Tienes, Barlin Libros, Brumaria, Edicions Bellaterra o en serveis de publicacions universitàries. I també ens hem atrevit amb l’escultura pública de gran format.


AMANDA MORENO PREGUNTA…

Porteu molts anys treballant juntes com a O.R.G.I.A. Què enteneu vosaltres per col·lectiu? Com s’articula O.R.G.I.A?

Així és. De fet, farem 20 anys en 2021, tota una fita si pensem en la biografia de molts altres grups. No creiem que hi haja una única forma de treball en col·lectiu. No som estudioses del tema, sinó més bé practicants amb una fórmula pròpia que ens funciona i que es basa en una sèrie d’acords, imaginem que com en la resta d’agrupacions.

Des del principi treballem de forma horitzontal i sense jerarquies. L’afectiu lubrica les nostres lluites i propòsits. Entenem el plaer i l’hedonisme com a pràctica artística i política. La creació artística com una forma de qüestionar i ampliar els límits d’allò visible i vivible. L’humor com una valuosa ferramenta crítica. L’aprenentatge conjunt com un procés de creixement. L’estudi i la investigació com un exercici inevitable i consubstancial al nostre esperit gafapasta. I la família-que-se-tria com a part d’una àmplia xarxa d’aliances i suports dins de l’activisme transfeminista.

A més, compartim un imaginari que hem desenvolupat de manera conjunta a partir del nostre punt de confluència. Esdevenim, fa molt, en un ésser mutant de processos lents, els debats del qual s’encadenen i contaminen entre si, diluint l’autoria i desafiant el sistema democràtic, fins que prenem una decisió final consensuada, mai per majoria (o totes o cap). Treballar d’esta manera és antiproductiu: no és ràpid, no respon a les lògiques del mercat ja que multiplica els gastos per tres i divideix els possibles rèdits també entre tres, entre altres coses.

Guiar y Castigar [cayado y flagelo], 2010-2018, llautó, cedre, or 23.k i 22k, tremp, cuir, metacrilat i ferro, 172 x 69,5 x 24,5 cm. // Ajuar funerario para petite mort [daga para petite mort], 2010-2017, llautó, alabastre, cuir i metacrilat, 54,5 x 62 x 12,5 cm.

L’any passat vau mostrar el projecte “MNH (Museo Natural de Historia)”, dins de l’exposició Feminismes! Un dels vostres últims treballs és una reformulació del tarot de Marsella des d’una perspectiva transfeminista i sexoafectiva. Podríeu parlar-nos d’aquests treballs i del seu paper com a generadors de nous relats?

MNH és un projecte en què vam començar a treballar l’any 2008. És el resultat d’una investigació sobre els processos d’interpretació i legitimació de les imatges i dels discursos que estes generen, a través de la producció d’un conjunt de suposats objectes arqueològics de l’Antic Egipte i la seua mise-en-escène mitjançant fotografies i vídeos. La nostra interpretació és que a través d’una determinada enunciació ritual (formal) es produeïx una transformació, una nova “realitat” que a través de la repetició configurarà una lògica de veure, entendre i aprendre la història —fins ara esbiaixada i heteropatriarcal—. Per això hem pres estratègies narratives dels dispositius expográfics i del documental d’història (com generadors translúcids dels “grans relats” i col·laboradors necessaris en la naturalització de certes visions del món) per a formular noves enunciacions simbòliques que interpel·len a altres cossos i desitjos fora de la norma.

La Faraona [sarcófago], 2017-2018, fotografia digital a color sobre duratrans siliconat tras metacrilat, caixa de llum i caixa de transport, 234 x 97 x 28 cm.

Amb este objectiu, ens hem fabricat també una ferramenta hermenèutica pròpia (“l’arqueologia de la sospita”). Una espècie de navalla suïssa que ens possibilita repensar la construcció identitària contemporània a través del relat cultural i dels seus rastres, en forma de textos i imatges. I que ens permet mesclar autoetnografia, heterotòpia, bibliografia i ficció especulativa, a mode de mirada decolonial feminista i queer, per a interpretar el passat, viure el present i reprogramar el futur.

En MNH reflexionem sobre la historiografia de l’art, en particular, i sobre els mecanismes que la solen articular, codificar, exhibir, comunicar i institucionalitzar. I proposem com a pràctica, no sols artística sinó cultural, un estudi de la visualitat que pose l’èmfasi en els dispositius i en els seus llenguatges; en el que s’analitzen les relacions establides (causa-efecte) entre poder, cultura, representació, visibilitat i producció de sentit. Tal i com ens preguntàvem fa poc en un text propi per al catàleg de la primera exposició individual del projecte (comissariada per Daniel Soriano i Pablo Sandoval per al Centro Cultural Puertas de Castilla de Múrcia), en la qual mostrem els resultats més significatius del mateix, i que després va ser muntada quasi al complet al CCCB: Com afrontar els buits i els silencis historiogràfics, siguen interessats, causals o casuals? Com repolititzar materials i tècniques acadèmiques? Com usar la llengua del museu per a esquerdar-lo? Com substituir història per memòria?

O.R.G.I.A: “J.Oda a Jodo” [fragment, 3 de 5], 2020. IN: Elena-Urko, O.R.G.I.A i Parole de Queer (2020): “La papitriz, l’enamorade y la loca. Un breve revolcón transmarikabollo con el tarot”. VVAA. (h)amor 5 húmedo. Madrid: Continta me tienes, pp. 91-111

Les operacions discursives realitzades per a elaborar la revisió “transmarikabollo” d’eixes cinc cartes del tarot a les quals fas referència (i que acompanyen un text col·laboratiu recent), no disten molt de la metodologia anterior, ja que en els nostres processos creatius solem recalar en una revisió crítica contínua de com es construeïxen llenguatge i història en cada cas, i sobre quines són les seues conseqüències en l’àmbit simbòlic i per tant identitari. És a dir, com afecten la vida de les persones i incideixen en els seus imaginaris, les seues possibilitats, etc.

Feminismes! i (h)amor húmedo són dos projectes molt diferents i molt gojosos al mateix temps. L’experiència d’exposar amb icones com Cindy Sherman, Carolee Schneeman, Valie Export o Fina Miralles, de comentar el nostre treball amb Eulàlia Grau o Dorothée Seltz durant la inauguració, de compartir espai amb companyes d’activisme com Lucía Egaña o Linda Porn, o participar en el debat inaugural en un auditori abarrotat junt amb Ulrike Rosenbach i les comissàries, va ser tota una experiència vital (i un subidón de genealogia encarnada que ens va travessar els ulls, les orelles i els porus). Però, sens dubte, treballar amb les nostres Parole de Queer i Elena-Urko a sis mans, en un projecte obert al final de la pandèmia va ser un xut energètic d’afectes, rialles i complicitat polítiques que necessitàvem molt després del primer confinament.

Debat inaugural “Avantguardes feministes”. Feminismes!, CCCB, 2019

Dins del sector artístic, una de les línies de pensament que trobem en els programes de centres, museus o galeries és el feminisme. En enfrontar-nos als números (representació de dones artistes/homes artistes), la realitat sembla diferent. Què opineu sobre aquest tema? Quina és la vostra experiència?

Esther Ferrer, de qui ens declarem fans absolutes, va publicar fa més de tres dècades un dels textos més interessants respecte d’això: “La otra mitad del arte” (Revista Lápiz, 1987). En ell, l’artista i periodista exposava els resultats obtinguts després de fer de motu propi un estudi pioner que reflectia en tants per cents l’escassa o nul·la inclusió del treball de dones artistes en galeries, museus, fires i biennals internacionals, i col·leccions privades, entre altres. Un posicionament analític i crític que trobem també en articles anteriors seus com ara “La otra mitad de la vanguardia 1910-1940” (Ere, 1980), “Travesía del desierto…” (Ere, s/d) o “Debate sobre la creatividad femenina, (Punto y Coma, 1978 ca.). El més lamentable de la qüestió és que, des de llavors, la situació no ha canviat molt quant als números, malgrat que el percentatge de dones siga molt major que el d’hòmens en les aules de belles arts, i en general, en la universitat. És cert que en els últims anys trobem el feminisme com una de les línies de pensament, de manera intermitent, en certs programes, com dius, i açò és quelcom molt positiu des d’un punt de vista de la reconstrucció de les genealogies, la visibilitat de dones artistes o les activacions socials crítiques derivades de les agendes feministes. No obstant això, pot ser una arma de doble tall si pensem que té també el potencial de circumscriure el fer d’un conjunt d’artistes exclusivament a este àmbit d’actuació. Precisament, algunes de les grans creadores de generacions anteriors, sent feministes declarades, vivint una vida activista i articulant-se açò en molts dels seus treballs, han fugit durant anys de l’etiqueta “artista feminista” o d’afirmar que feien “art feminista” explícitament, presumiblement perquè podria suposar una certa condemna que reduiria el seu marc de treball i de projecció possible, bé a exposicions temàtiques, bé a mostres celebratòries al mes de març des de la Transició.

40 años SON, performance, 27′ aprox. EN: Esther Ferrer, 2, 3, 5, 7, 11, 13, 17, 19, 23… Tabakalera, San Sebastián, 2019

Nosaltres, del final de la Generació X, sempre hem entés que havíem de visibilitzar-nos com a artistes feministes (en concret, transfeministes), potser assumint certes contraindicacions, palpables ja al nostre CV. És cert que hem participat en exposicions increïbles en les què hem tingut l’oportunitat de compartir espai amb molts dels nostres referents o mites particulars, i aprendre moltíssim (com adonar-se de que a moltes d’elles les criden per a exposar les seues obres pioneres dels anys 60 i 70, obviant que han continuat treballant i produint fins al dia de hui). Però molts d’estos projectes no han tingut els recursos necessaris per a assumir el pagament de fees, costos de producció o desplaçaments, o per a costejar publicacions complementàries, acurades i detallades, per a la seua posterior consulta, donat el seu caràcter investigador i historicista (o contrahistòric), amb lloables excepcions, clar! En este sentit, fa un parell d’anys, la mateixa Esther ens va encomiar que traduírem tots els nostres textos, projectes i dossiers. “Ningú valorarà el vostre treball ací, heu d’eixir a l’estranger”, ens va dir. I en això estem. Només ens fan falten més hores al dia. O més dies en la setmana. O una dimensió paral·lela a la qual poder anar i vindre.


** Per al següent Autodefinides, el col·lectiu artístic O.R.G.I.A ha triat Mª Jesús González i Patricia Gómez.

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.