Laura Pastor: la pedagogia artística

Autodefinides #91

María Tinoco ha triat Laura Pastor, qui s’autodefineix a continuació:

Tractaré de fer una aproximació per dir qui sóc i què faig, mentre la ratlleta del cursor batega i em marca el ritme.

Diria que sempre m’ha agradat molt observar els comportaments humans, mentre dic açò em trobe en la meua habitació veient com poden les taronges bordes que cauen a terra pesades i torne al morat d’aquestes parets pintades. Podríem dir que sóc una dissenyadora i acompanyant d’experiències educatives-creadores, m’agrada fer conscients a les persones de si mateixes i del seu entorn a través del que tenen i dels llenguatges artístics contemporanis.

Actualment treballe com a Mediadora d’Art al Centre d’Art Bombas Gens. És una gran sort poder treballar per a la Fundació Per Amor a l’Art, un espai de referència ple de possibilitats. Tinc l’oportunitat de treballar en l’àmbit patrimonial, social i artístic, un fet que dóna una riquesa i aprenentatge compartit constants. En l’actualitat em dedique a apropar la Col·lecció Per Amor a l’Art d’art contemporani a les persones que ens visiten. Algunes tasques que em trobe desenvolupant en aquests moments són: l’assessorament en sala, les visites guiades, els tallers, els itineraris (des de la paraula, la imatge, el so, cos o arqueologia), els intercanvis professionals, les visites especials (on investiguem sobre l’abordatge d’una temàtica específica dins de les propostes expositives), o el projecte conjunt entre el Centre Jove (centre de dia de la FPAA per a menors vulnerables) i el Centre d’Art, en el que ens trobem Júlia Crespo i jo amb els xavals i les xavales per a descobrir-nos des de les propostes expositives, emprant l’experimentació dels diferents llenguatges de l’art contemporani.

L’equip de mediació creat és un regal, ja que aprenem totes de la resta des de l’honradesa i el bagatge que cadascuna porta (Arqueologia, Història de l’Art, Belles Arts, etcètera), que ens permet obrir-nos cada dia a una mirada nova. La programació portada per Sonia Martínez ens descobreix una gran diversitat de lectures de les exposicions, aportant-nos una gran abundància de recursos com a mediadores.

Laura Pastor (Foto: @ariadnagarss)

Quant a estudis, sempre he treballat i estudiat. Enguany espere acabar el Grau de Magisteri en Educació Infantil.

Dins de Graners de Creació amb Elisa M. Matallín porte l’equip de mediació en arts escèniques, on mitjançant el Grup de Trobades Escèniques (un grup de lectura del procés escènic) i les Comunitats (col·lectius propers a les sales de residència) apropem les persones implicades entre si, tractem les temàtiques de les obres, les metodologies d’investigació i creació, així com desenvolupem els vincles amb les sales com a recursos culturals situats en un context territorial. Ella fou la primera mediadora que vaig veure durant la meua beca a l’IVAM (l’any 2016), qui va fer endinsar-me en aquesta galeria situada al hall de l’entrada del museu a través dels seus contes i jocs del mediterrani. Dos anys després va sorgir la possibilitat de col·laborar i de crear un projecte de mediació en arts escèniques conjunt, ella que havia estat una de les meues mestres em va oferir aquesta meravellosa oportunitat de creació compartida.

Abans d’arribar a Bombas Gens vaig tindre la sort de poder compartir per un temps breu el disseny i desenvolupament dels tallers didàctics Visibles. Projecte de Mediació de l’exposició Ocultes i Il·lustrades, comissariada per Cristina Chumillas, Melani Lleonart i MacDiego, junt amb Isabel Puig, al Centre Cultural La Nau.

A l’estiu de 2018 vaig estar a la Fundació Sorigué (Lleida) fent les pràctiques del Postgrau en educació artística i gestió de museus.

Amb Clarió Recursos Lúdico-Educatius vam dissenyar i desenvolupar la mediació cultural per a l’exposició d’Antoni Miró a La Base de La Marina, la primera exposició que es feia allí des que aquell espai fora un magatzem dels vaixells. Fou molt interessant la relació entre arquitectura i mediació, sobre com habitar i omplir eixes naus.

“Ballar la foscor” (Bombas Gens). Foto: Alberto Sancho

En 2016, em van concedir la Beca de Formació i Perfeccionament al Departament de Didàctica de l’IVAM. Durant 2 anys vaig estar al museu desenvolupant junt amb les meues companyes diferents projectes dels quals vam aprendre molt en tots els sentits: tallers, visites, trobades, jornades formatives, assessorament a professionals de l’educació, creació de materials didàctics, disseny d’espais educatius, creació de llaços entre professionals, etcètera.

Una de les experiències que més em va marcar i de la que seguisc aprenent avui fou SinergiesLab. Grup d’investigació multidisciplinària sobre processos creatius. Ens vam reunir periòdicament per a tractar grans temes des del vessant pedagògic i creatiu, un grup de dones i un home que especulàvem, experimentàvem i assajàvem. A més, compartíem recursos i referències. Gràcies a tot l’equip de l’IVAM d’aquell moment, i especialment a Álvaro de los Ángeles, foren possibles totes aquestes bogeries.

Un altra experiència enriquidora ha estat fer visites guiades a galeries a les rutes del Festival Intramurs o a l’Arco Gallery Walk (Abierto Valencia).

Abans de tot açò i en la rama de l’animació sociocultural, Lluís Vañó, Lluci Juan, Marc Brell, Patricia Benavent, Carles Monclús, Ricard Català i d’altres companyes fundàrem l’Escola d’Animació d’Acció Cultural del País Valencià, de la que he estat coordinadora pedagògica durant cinc anys i directora durant dos. Hem format a joves amb una metodologia pròpia, des d’una perspectiva d’arrelament al territori, amb una mirada respectuosa i creativa.

Respecte a la impartició de formació destinada a educadores sóc col·laboradora del CEFIRE (Centre de Formació del Professorat) amb qui he desenvolupat formacions enfocades a l’atenció a la diversitat des de l’art contemporani. I, recentment, he col·laborat amb Escola Lateral, un espai de trobada per al disseny especulatiu, on he pogut participar acompanyant a un grup de joves dissenyadores en l’abordatge del qüestionament del concepte “normalitat”.

“Posant el cos en lloc” (Bombas Gens. Foto: Alberto Sancho)

Fent revisió del camí traçat pense que no tinc necessitat de fer-me un estudi d’ADN d’eixos, crec que sé d’on ve tot açò.

La meua iaia materna fou mestra i va aprendre de les deixebles montessorianes. Ben menuda i recentment arribada de Xàbia, caminant per l’Albereda, un policia la va aturar per haver arrancat unes flors, eren els anys 30, era la primera volta que sentia parlar castellà, i fou tal vegada a partir d’aleshores que va començar una bonica relació amb la botànica. Se’n sabia tots els noms en llatí i li agradava acompanyar als seus néts i nétes en l’admiració de les plantetes. Era una dona molt sabuda. L’última paraula que em va dir fou “gràcies”, per això tracte que a través dels meus actes ressone cap a ella aquesta afirmació. Per la seua part, el meu iaio ens contava històries de guerra, ens mostrava el seu braç foradat per una bala, i ens traslladava al safareig on va dormir algunes nits, o al sabor de les glans que com única font el van alimentar mentre es trobava refugiat durant llargs dies. Aquests records ens els transmetia com un narrador-educador que sabia molt bé el que podia i no podia contar. No volia que el dolor i por patits caigueren en l’oblit, per contraprestació ens endolcia llegint-nos i escrivint-nos poesies. Insistia molt en la importància d’emprar curosament el llenguatge. Va alfabetitzar a persones grans fins que no li quedaren forces. Em senc orgullosa de dir que tant ella com ell foren mestres des de la República fins al segle XXI, educadors de vida, són i seran la meua inspiració. Els agrairé sempre la dedicació transmesa.

La iaia Merxe, per la seua part, ha estat una dona valenta, qui ha criat i educat tres fills. Ella va estudiar magisteri i l’ha aplicat en la criança dels xiquets i xiquetes que l’envoltem, i de manera creativa en la seua professió. Ha estat impulsora de la tenda que va obrir amb sa mare, qui tota sola fou capaç de crear d’un xicotet comerç una referència en València, tenint fins a tres seus. Ella és capaç de transformar una tela en un vestit, una idea en una fantasia. El seu germà Xavier, amant de l’art, de la cultura, de la gastronomia i del bon gust, també impulsor de la tenda, fou el causant que hàgem crescut envoltades d’art i de que ens fixem en els xicotets detalls. D’ells dos he aprés moltes coses, però destacaria especialment la constància, la valentia, la il·lusió i admiració de poder transformar el que ens ve donat. Recorde com de tant en tant un dels aparadors me’l deixaven per a fer el meu propi disseny amb botons, plomes, aplicacions, fermalls i cintes.

Ma mare, mestra i artista, va acabar captivant-me, malgrat que en un principi jo no volia dedicar-me a açò de l’educació: quin horror altra vegada el mateix! Jo no volia sentir-ne parlar. A la fi, mentre estudiava pedagogia, vaig adonar-me’n que els meus records estaven impregnats de tot açò, i que des de menuda ella m’havia acompanyat a mirar i analitzar les relacions humanes, a valorar el paper de l’educació en cada escena. L’olor de l’aiguarràs que ella utilitzava quan estudiava belles arts també el tinc codificat com un record bonic, segurament per això vaig sentir admiració per un compositor i artista visual que em va acompanyar a obrir la finestra que s’havia quedat entornada.

El meu pare, mestre, psicòleg, pedagog i embolicador social, m’ha transmès la inquietud de voler aprendre sempre, de preguntar, de saber per a què serveixen les coses. Tinc registrat l’orgull que tenia quan, amb quatre anys, arreglava la cisterna del bany, quan em contava contes amb elements que jo li deia (persona, animal, cosa) o la seua il·lusió inspiradora per a crear projectes educatius.

Tant el meu germà gran com jo hem acabat dedicant-nos a l’educació, i sense poder evitar-ho, posant-li passió al tema, doncs és una qüestió emocional, política i de principis la que ens travessa.

No puc entendre la meua trajectòria sense les meues arrels.

“Què portes ahí?” (Bombas Gens. Foto: Alberto Sancho)

Des dels quatre anys fins l’actualitat, i de manera intermitent, he estudiat dansa, en el meu cos i en el dels i les altres. Vaig estar durant quatre anys anant al Conservatori de València, per a estudiar les ensenyances professionals de dansa clàssica, des dels tretze fins els dèsset anys, una etapa clau en la construcció de la meua persona, i professional. Com dic sempre la (meua) dansa viu en mi. M’ho vaig passar molt bé actuant a l’obra Party, de Beaches, a Las Naves, al Festival Matarranya-Íntim i a Plataforma de Teatros del Canal.

Així, diguem que en allò formal vaig començar a estudiar la Llicenciatura en Pedagogia, i com no sabia molt bé com enfocar tot açò, vaig fer totes les pràctiques formatives possibles amb diferents col·lectius per a trobar l’àmbit d’acció que més m’agradava, però conforme més veia més opcions trobava, amb tots els tipus d’actuacions estava còmoda. Vaig adonar-me que el que em movia era treballar amb persones. Em vaig aturar en les “dificultats d’aprenentatge”, m’interessava molt conèixer com aprenem i per quins processos passem, m’encantava analitzar situacions d’aprenentatge, conèixer el gènere humà, preparar materials d’intervenció, etcètera. Vaig iniciar els estudis de Llicenciatura en Psicopedagogia, i vaig col·laborar amb diferents associacions com AVADIS. Amb ACICOM iniciàrem el projecte d’Educacomunicació. Mentre tot açò ocorria, treballava a un centre educatiu com a monitora, em vaig treure la formació de Monitora i més tard d’Animadora Juvenil. Mentre jugava, estudiava el joc. Sempre m’ha agradat analitzar i estudiar allò que desenvolupe com a pràctica educativa.

A continuació, vaig fer el Màster en Neurociència cognitiva i necessitats específiques de recolzament educatiu, així com el Màster en Professorat d’Educació Secundària en l’especialitat d’Orientació Educativa, ambdós a la Universitat de València. L’any següent vaig anar a Barcelona, on vaig treballar de monitora a una escola del districte d’Horta i de pedagoga terapeuta a Vilanova i la Geltrú, en aquest moment em vaig adonar que la perspectiva clínica estava molt lluny de com jo volia entendre la meua intervenció. Vaig començar a endinsar-me en el món de l’educació respectuosa i em vaig formar en educació viva al CRAEV, amb Jordi Mateu.

Més tard, vaig treballar a Castelló al centre Bon Repàs de Sandra Fabra, coordinant el gabinet psicopedagògic on fèiem intervenció psicopedagògica des del joc. Dissenyava jocs i materials per treballar les dificultats dels infants en el seu aprenentatge, acompanyava a les famílies en el procés educatiu i em coordinava amb les especialistes de l’educació dels centres educatius dels infants amb els que intervenia. En aquest punt vaig trobar moltes contradiccions, doncs no volia ser un pegat del sistema, no volia fomentar la no inclusió dels infants, no volia furtar-los el seu “temps lliure”, ni participar del que tot açò comporta. L’educació en la que jo creia era una altra, des d’aleshores continue fent-me preguntes, revisant-me a mi mateixa i la meua pràctica.

Una de les coses que més m’omplin és l’escolta humana recíproca i respectuosa, des de qualsevol edat o condició social, des dels múltiples llenguatges que puguem trobar.


MARIA TINOCO PREGUNTA…

Penses que està valorada la figura del mediador cultural dins del món de l’art?

– Pense que el món de l’art és molt ampli i té molts contextos, requereix d’un àmbit d’actuació específic en cada cas per a la mediadora cultural. Per tant, el valor de la figura dependrà d’on ens trobem, d’uns valors i unes prioritats. Ara bé és cert que estem de moda i que cada vegada més persones coneixen el que fem i veuen les bonances del nostre quefer.

Estem vivint un procés d’institucionalització de la mediació (títols específics, programes, nomenclatures, materials, jornades, etc.), això fa que els interessos de la mateixa puguen ser desviats del fi humà primer per al que fou creada. Crec que constantment les mediadores ens hem de repreguntar: per què, per a què i per a qui estic ací. Així sabrem d’on parteix el valor de la mediació que creem.

Creus que hi ha un interés real dels joves per la cultura, prenent com a base la teua experiència de treball a Bombas Gens?

– Si entenem que la cultura es troba en cada matèria i en cada gest que accionem des de la contemporaneïtat, sí, si no estariem mortes. Els companys i les companyes de l’equip tenim molt clar que com a joves que hem sigut i som no volem mentides ni falsetats, volem el present que estem vivint i des d’ahí treballem. Necessitem relacionar-nos des de l’honestedat per a veure la cultura que ens envolta i que construïm conjuntament, per a formar part de la nostra història d’una manera conscient

Com veus l’estat del teixit cultural valencià?

– Pense que hi ha molta energia i il·lusió invertida, crec que s’estan fent propostes fantàstiques, hi ha grans professionals que admirar i de les que aprendre, i tenim un territori amb molta fertilitat, ara bé no sé si tots els projectes tenen les condicions per a crèixer. És preocupant el desgavell que es pateix, doncs, en la majoria dels casos, les professionals no viuen, sobreviuen, i fan malabars de projectes. Si no hi ha una solidesa i unes necessitats bàsiques cobertes no es pot pensar, doncs s’estarà distreta en buscar com no caure en el forat en lloc de trepitjar fort cap a endavant. Em preocupa l’auge de l’autorreferencialitat que es veu a les creacions.


** Per al següent Autodefinides, Laura Pastor ha triat la coreògrafa, intèrpret i creadora visual Aurora Diago, cofundadora de la companyia La Lola Boreal.

 

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.