Po Poy, la dona-collage

Autodefinides #35

Ángela Verdugo ha escollit a Po Poy, qui s’autodefineix a continuació:

Po Poy (Elx, 1978)

Soy del paisaje la noria
que tuvo una treintena de piernas,
la melodía del reloj de pulsera
de quien esperó abajo,
la náusea de quien sintió vértigo una vez arriba.
Oigo con los oídos de quien no salió de casa
ignorando las voces que anunciaban feria.
Soy la cabeza que se desecha
bajo el puesto de pescado,
los tobillos que pasan sin advertir mis ojos.
Soy las hormigas que en volandas se me llevan.

Po Poy

Aquesta autodefinició que vaig fer des de Marlon Omar Coyopay (que també sóc jo i “las hormigas que se nos llevan por lo alto”), potser siga la més precisa que sóc capaç de fer.

Puc afegir que escric, que faig collage sonor i visual, i que sóc artesana de l’espart. Que sóc lectora. Que la música és una de les poques coses que fan que, a voltes, em senta més a prop del món humà que del vegetal.

 

ÁNGELA VERDUGO PREGUNTA…

– Com vas arribar al món del collage i quin és el teu motor per a seguir?

– No ho recorde. Açò em fa pensar que seria un procés més o menys ¿natural? Crec que quasi tot el que faig és collage: quan retalle imatges, quan manipule àudios, quan escric (encara que aquest siga un tipus de collage inconscient que ve precedit per la lectura). Seleccionar i reformular m’interessa molt més que ser original i crear alguna cosa des de zero, amb una empremta irrepetible. No ser creatiu em sembla també molt creatiu i molt menys solemne, i des d’ací, em sent lliure per a fer.

El motor per a seguir és la meua curiositat indòmita.

– Com et planteges el procés de creació d’una peça? Jugues amb la prova-error o tens una imatge preconstruïda i la deixes que es transforme en el procés?

– Unes vegades succeeix així i d’altres aixà. Si, per exemple, vaig a fer un collage que acompanye un text, sol aparèixer una imatge preconcebuda i amorfa en el meu cap que pel camí anirà mutant. O, per sorpresa, done amb una imatge o un àudio que es converteix en l’inici d’un collage, que encara no és però que comença a conformar-se des d’ella/ell; i eixa imatge o so llança pistes i reclams, i així vaig construint. D’altres vegades, mire i em deixe portar, i seleccione molt per a després descartar molt també, i quedar-me només amb allò que fa el clic necessari –no només formalment–.

– Com ho portes, Po Poy?

– Doncs, per a aquesta pregunta tinc una resposta confusa i infal·lible que ho resumeix tot: pachínpachanchero.

 

 

** Po Poy ha escollit per al següent Autodefinides a la creadora Maria Vidagañ, la seua companya d’aventures espartanes en Balikypopoy.

 

Afán de Plan © 2018

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.