Rocío Pérez: la dansa radicant

Autodefinides #111

Anna Albaladejo ha triat Rocío Pérez, qui s’autodefineix a continuació:

He rebut el relleu, de la meua amiga Anna Albaladejo, per a participar en el joc que ens proposa la revista Afán de Plan en Autodefinides. En llegir el meu nom, el primer que sent és sorpresa, una mil·lèsima de segon després apareix en la meua cara un somriure nerviós que revela la meua resistència eterna a autodefinir-me. Automàticament, descobrisc al meu cervell actuant de manera autònoma, intentant trobar, desesperadament, alguna manera de fer-ho.

Fracasse.

Rebutjaré la invitació.

Rocío Pérez

Ja enganyat el meu cervell, sense el pes del compromís, comence a pensar, tranquil·lament, com podria descriure eixe lloc no-definit en el qual crec trobar-me. Potser fer aquesta reflexió m’aprofite per a altres coses… Estratègies del meu cervell, per a assaciar la meua curiositat i la meua tendència a allò lúdic. Torne a l’origen del moll. Autodefinir-me. Torna la resistència. Tinc la impressió que nomenar les coses significa detindre-les, fixar-les, determinar-les…, paraules que no m’agraden massa. Deixe la meua ment a la deriva pensant que estaria bé que poguérem definir-nos a través de sons, amb diferents tons, lluentors i intensitats. Això no delimitaria i permetria infinits matisos. Segons més tard, arribe a la simple conclusió que el que em defineix no són les paraules, sinó els fets, les accions. Sí que és cert que existeixen paraules que descriuen el que faig: ballarina, coreògrafa o creadora (aquesta sempre m’ha semblat un poc pretensiosa), docent, investigadora… Però quan s’esmenten, o les escolte, sent que no defineixen allò que sóc, o no del tot. Les sent estranyes, com quan repeteixes moltes vegades una paraula i aquesta deixa de tindre sentit. Aquestes paraules són tan delimitadores que sent que deixen fora moltes coses què faig. I, precisament, són eixes coses que deixen fora, o en la perifèria de la seua definició, les que sent més properes a mi. Potser són eixos llocs perifèrics els que més em defineixen. Definir-me com a ballarina és com dir que sóc dona o que tinc un cos, és una cosa inherent a mi. Des que tinc ús de raó el meu cos s’ha llançat al ball a la menor ocasió. Ja als set anys, guanyava les meues primeres peles ballant en la jukebox, a la glorieta del poble on estiuejava; el meu primer treball professional. El Black is black dels Bravos finançava les llepolies i les cebes en vinagre que em venien al bar. No he deixat de ballar des de llavors.

Coreògrafa, professora, investigadora, comissària…? Observe el moviment dels cossos, imaginant, relacionant, escrivint, dibuixant, afectant i veient-me afectada, suggerint, escoltant, practicant, reconeixent, aprenent. Acompanye projectes d’altres artistes, qüestionant, pensant juntes, dialogant, experimentant, nodrint-nos. Genere contextos i espais on s’experimenta amb la possibilitat. Col·labore en la creació d’espais que donen visibilitat a treballs de joves artistes. Treballe al costat de cossos i corporalitats obertes i singulars que no deixen mai de sorprendre’m. Totes aquestes accions formen part de la dansa i de la pràctica coreogràfica, i totes elles s’acosten al que soc.


ANNA ALBALADEJO PREGUNTA…

Com ha sigut el teu recorregut en la dansa per a arribar a crear un cicle com el de Radicantes? Quins descobriments ha suposat per a tu com a professional coordinar un esdeveniment d’aquest calibre? I quines dificultats?

Quan vaig iniciar el meu recorregut professional com a intèrpret la meua prioritat era ballar. Vaig ballar en projectes molt diversos i amb molts tipus de cossos, cossos disciplinats i d’altres no tant, que van contribuir a desplaçar el meu interés cap a la improvisació i la composició. A principis dels 2000, vaig crear una estructura, Cel Ras, per a poder dur a terme els meus projectes artístics. En aquells dies (ara tampoc és que haja canviat molt la cosa) la política cultural t’espentava a ser empresa si volies ser beneficiària d’alguna ajuda per als teus projectes. Moltes artistes ens vam veure abocades a ser empresàries abans d’haver iniciat realment la nostra trajectòria com a coreògrafes, sense saber què fer amb els diners que rebíem, atabalades en la nostra aventura empresarial. La gestió de l’empresa i l’intent de vendre les peces minava la meua energia per a centrar-me en el que realment m’interessava: la investigació, la creació, la pràctica coreogràfica. Vam anar aprenent, a poc a poc, a base d’hòsties.

No obstant això, cada vegada em sentia més alienada i més lluny del que era important per a mi. Vaig començar a cansar-me i a no entendre la situació que estava vivint. El mercat i les dinàmiques de producció imposades per l’administració no m’interessaven gens ni mica i haver de produir anualment una peça, per a no eixir de la roda de les ajudes, no tenia cap trellat. L’empresa era el que més pesava, no quedava espai ni temps per a la investigació i els processos creatius.

Em vaig allunyar.

Performance / IVAM

Vaig allunyar-me de l’escena i em vaig centrar en la pràctica pedagògica, un autèntic reducte per a poder investigar en el camp de la dansa i que constitueix una de les meues grans passions. Vaig aprofitar per a acostar-me a la teoria i l’acadèmia i, paradoxalment, això va fer que em retrobara de nou amb el meu cos. Però aquell cos s’havia desplaçat ja cap a uns altres llocs i contextos. Em vaig trobar amb un cos focalitzat en allò proper, íntim, treballar des del comú, des dels afectes i les cures, des del femení; allunyat de la convenció, dels límits i les etiquetes.

D’aquells llocs va nàixer Radicantes. Danza y otras especies, un cicle de pràctica, experimentació i pensament entorn de la dansa i el cos, que comissarie al costat de Mireia Ferrer i Tatiana Clavel. Aquest projecte, que acull l’IVAM des del seu inici, en 2017, naix d’una necessitat d’expansió, de desbordar els límits de la dansa o del que es pensa que és la dansa. D’entrar i eixir per les clivelles d’altres espais (com el museu) i d’altres camps, d’aparéixer en contextos molt diversos per a trobar noves possibilitats de ser i estar. Radicantes pretén crear entorns relacionals allunyats de les convencions teatrals i/o artístiques, qüestionant i repensant les relacions entre la dansa, la creació, els espais, la performance, la producció i la seua exhibició.

Radicantes / IVAM

Què hem descobert amb ell? Doncs, que altres maneres de treballar són possibles. Treballar des del femení, des de l’horitzontalitat, des d’allò xicotet i íntim, creant xarxes d’afectes, és possible; que les coses no tenen per què créixer en magnitud per a créixer en qualitat, que existeixen altres maneres de fer més amables que funcionen. Això no està renyit amb l’espectacularitat, sempre que aquesta siga també un material amb el qual experimentar. Com escriu Mireia Ferrer en un dels llibres editats sobre el cicle: Radicantes és un organisme discret, però no silenciós, no autoritari, que s’estén espacialment en horitzontal, comunicatiu més que vocatiu, incòmode a la categorització, experiencial més que espectacular i que per habitar en aigües movedisses, frontereres, s’inclassifica i es fa lliure.

Dificultats? Introduint Radicantes en el museu pretenem reivindicar un espai més per a pensar la dansa, lluny d’eixa funció decorativa (estètica) a la qual el museu, generalment, la sotmet. Volem introduir la dansa en el museu com a manifestació artística en ple dret. No obstant això, ens trobem que als museus els és difícil relacionar-se amb una cosa tan efímera, no troben la manera de donar-li un valor. Encara que, a poc a poc, això va canviant. Per a nosaltres és essencial cuidar a les artistes convidades i acaronar les seues propostes, sense posar límits d’espai i temps, volem que se senten plenament lliures de proposar qualsevol format de pràctica. Això fa que, de vegades, ens trobem amb xicotetes resistències que oposa l’espai museístic, en forma de protocols i/o convencions. Malgrat la seua intenció d’obertura, els museus encara operen amb mecanismes una miqueta hermètics. També ací està el nostre interés, qüestionar eixos límits. Traspassar les parets del museu perquè aquest es convertisca en un espai porós per a la dansa i per a totes les manifestacions artístiques.

Radicantes / IVAM

Què creus que poden aportar espais com Radicantes a la comunitat artística? I a la ciutadania?

Va nàixer amb l’objectiu de ser un espai que proporcionara a les artistes convidades les condicions i la comoditat necessàries per a posar en pràctica les seues propostes, compartint-les amb un públic que forma part activa de l’experiment, interaccionant i donant realitat a l’esdeveniment. Artistes i públic comparteixen una experiència de creació en viu, dialogant, reflexionant, despullant-se de la pressió d’un resultat reeixit i de la idea de producció.

Durant els anys de vida del cicle, hem observat que eixe espai comú d’immediatesa, de no expectativa, on ni artistes ni públic es veuen pressionats per resultats i lectures, resulta un lloc perfecte per a pensar junts la dansa. No som partidàries que calga educar als públics. Creiem que hem de pensar i generar llocs comuns on compartir i intercanviar coneixements, maneres i sabers. En paraules de la coreògrafa Vera Mantero, la dansa no és una cosa de ballarins sinó un fenomen que succeeix a les persones.

Radicantes / IVAM

La pràctica de la dansa no es redueix a ballar i ser mirat, a coreografiar una peça i representar-la en l’escena. La pràctica de la dansa és molt més que això, és un camp molt ampli on caben infinites maneres de fer, infinites accions, lectures, pensaments i perspectives que no sempre tenen el cos i el seu moviment com a focus de la mirada.

Com conceps la teua activitat en el nou context post COVID-19? Com enfrontes la teua labor pedagògica al Conservatori? Creus que es transformaran els fòrums com Radicantes?

Si la dansa i les ballarines es caracteritzen per alguna cosa és per la seua capacitat d’adaptació a qualsevol terreny. No em preocupa el futur de la dansa ni el de qualsevol activitat artística, sempre hem sabut capejar els temporals. El que sí em preocupa és que les institucions no sàpien adaptar-se a la nova situació o, millor dit, que la seua adaptació no passe per fer costat a les artistes en aquest nou context. Està a la mà de les administracions generar les condicions perquè puguem continuar fent cultura i això passa per modificar l’ordre d’ajudes, apostar per la investigació, possibilitar residències artístiques (que models i idees no en falten), i allò més important: escoltar realment les necessitats de les artistes per a possibilitar llocs de trobada.

Si alguna cosa ha posat en relleu aquesta crisi ha sigut que l’educació necessita del contacte amb l’altre. La dansa és cos, contacte, pell, respiració, suor… és difícil imaginar què succeirà quan arribem a l’aula i cada alumna tinga un espai de 2 x 3 per a moure’s, no puga tocar a les seues companyes, ni tampoc abraçar-les. Potser el focus de la mirada també ha de desplaçar-se ací, potser observar i escoltar a l’altre siga un aspecte a desenvolupar ara que no podem abraçar-nos.

Radicantes és un organisme viu que es va transformant en cada edició, en funció de les persones que ho fan possible, de les propostes, els espais que l’acullen i el públic. Potser ara és el moment de donar pas a eixos fòrums que aposten per altres espacialitats i temporalitats, que aposten per la reflexió i prioritzen la poètica davant l’espectacularitat.


Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.