Inka Romaní, creadora mutant

Autodefinides #115

Carolina Boluda ha triat Inka Romaní, qui s’autodefineix a continuació:

Quan li vaig explicar a la meua amiga bessona i companya, Julia Zac, que havia d’autodefinir-me em va enviar un vídeo de Moria Casán recitant unes línies ben curioses:

«He aquí con mi mente brillante, mis tetas famosas, mi lengua espinosa, satírica y esplendorosa,
Heme aquí con mi cara sagrada mi cuerpo barroco y sencilla,
Espléndida por dentro insuperable por fuera sin complejos ni rencores,
Heme aquí la verdadera.
Yo la one, única y primera
Siempre brutal
El obelisco contento, heme aquí monumental, yo la one».

Inka Romaní (Foto: Javier Gayet)

Eixa podria ser una autodefinició magnífica d’una mateixa, però com m’encanta l’humor “self-deprecating” no puc deixar passar l’oportunitat de fer que aquest exercici es torne en contra meua.

En la meua descripció d’Instagram posa que soc “Choreographer + performer. Another human moving”. A la signatura del mail de treball, “Dancer, curator & producer” i al Tinder hi tenia: “Pretending I am new here. Posting my worst pictures just to avoid any disappointment”. I posades a revelar secrets, el meu primer compte de correu va ser ik_babygirl@ i el de YouTube, Littledynamitee.

Quan em pregunten a què em dedique vaig canviant la resposta: estudiant, treballadora, ballarina, performer, productora, faedora de coses, creadora, comunicadora, mover… Sóc totes i cap alhora.

Reconec que hi ha coses que se’m donen bé, com ara parlar idiomes, replicar tutorials de YouTube, fer bescuits sense glúten i sense lactosa, fer la signatura de ma mare (també la de mon pare), ordenar llibres per colors, copiar el freestyle de Britney Spears en Instagram, copiar cites de llibres que no he acabat de llegir (això ve ara). Hi ha d’altres que no tant, com: concentrar-me només en una cosa, el rond jambe en l’air, postejar en Instagram, arribar a temps a un assaig, fer pressupostos, cuidar plantes o animals, ballar en parella, lligar-me les sabatilles abans d’eixir a córrer o comptar huits.

El cuento de Persépolis (Foto: Javier Gayet)

Em considere un intent constant de convertir-me en una altra cosa. Per això em dedique a la dansa, perquè el cos em permet ser múltiple: un cigne, un fantasma, un record, un objecte, un cadàver, una sensació, una farsa, un poema, una còpia, una acció, una pregunta, una resposta, un desig, un pensament, un acudit, un error, una falta d’ortografia, un silenci de corxera, una taca, una cançó en bucle, una memòria plena, una tornada de reggaeton, un sistema per actualitzar, un “temazo” de techno…

Ara mateix tinc vint pestanyes del navegador obertes, mentre vaig llegint el que altres dones que han passat per aquest espai han escrit sobre elles, per saber si vaig “ben encaminada”, o si açò és massa llarg o massa curt. Se’m dóna molt bé desviar-me dels temes i deixar les coses sense acabar. Eixa és una altra de les coses que m’agraden de les arts escèniques, la idea d’acabat és molt relativa. Un bescuit sense gluten i sense lactosa sense acabar de fer no te’l pots menjar, però, i una peça de dansa a mig fer? Jo me la menjaria ben a gust.


CAROLINA BOLUDA PREGUNTA…

Has estat anys fora: Toulouse, Londres, Montpeller, Atlanta, Nova York… Què t’ha impulsat a tornar a València? Quines “potències” trobes ací o quins aspectes positius té el context artístic valencià que potser no posem en valor quan estem immersos en ell? Alguna anotació crítica? Què canviaries?

La veritat és que la volta va ser una mica estranya, perquè entre 2012 i 2018 vaig tindre la sensació que València havia canviat moltíssim; em vaig trobar amb una ciutat molt més diversa culturalment, i això em va alegrar. Vaig reconéixer les coses velles i em vaig trobar amb moltes de noves. Rescate aquesta cita de Sarah Ahmed que defineix molt bé la idea de tornar: “El treball d’habitar l’espai implica una negociació dinàmica entre allò familiar i allò desconegut, de tal manera que encara és possible que el món cree noves impressions, segons el camí que prenguem, que afecta el que està al nostre abast. Estendre’s a l’espai també estén el que és quasi familiar o allò que està quasi a l’abast”.

El que em va impulsar a tornar a València va ser la sensació d’haver-hi lloc a la ciutat. En arribar em va semblar que existia una certa accessibilitat a alguns recursos que en altres països són més difícils d’aconseguir, com per exemple, les ajudes a emergents o festivals amb formats xicotets per a poder provar idees com Russafa Escènica o Circuito Bucles. Al mateix temps, hi ha una mena de clandestinitat en el context artístic valencià que costa d’entendre si véns de fora; hi ha informació que només trobes parlant amb la gent, és com una gimcana, vas trobant pistes on menys t’ho esperes. Per sort, em vaig trobar amb moltes persones disposades a ajudar, les meues antigues professores del conservatori (Maite Bacete i Rocío Pérez, Santi De La Fuente i Tatiana Clavel), obertes a passar informació i a explicar-te els secrets de com fer una producció i no morir en l’intent.

Una crítica que li podria fer al context artístic valencià és la falta d’estructura de suport real a la creació, producció i investigació. Encara que a poc a poc van sorgint residències i treballs en xarxa entre festivals i sales, falta una estructura d’espais i mitjans que puguen secundar i acompanyar el procés creatiu de principi a fi. Potser, una millor gestió dels recursos que ja existeixen i la posada en marxa d’estratègies de creació de públic més sòlides i constants podrien ajudar a tancar el cercle. També és cert que els processos burocràtics de les administracions públiques necessiten actualitzar-se respecte a les maneres de fer de les arts; és necessari que es flexibilitzen per a poder acollir la creació contemporània sense necessitat de convertir-nos en “empresàries de la indústria cultural”.

Impulses, junt amb Julia Zac, el projecte de dansa i comunitat Club Mutante en el qual, d’una banda, poseu juntes les subcultures dansístiques amb la dansa contemporània i, d’altra, aneu molt més allà de la mera exhibició. Què ens aporta la cultura “ballroom”?

Hem trobat en les maneres de fer d’aquestes “subcultures”, o danses menys institucionalitzades, una forma de comunitat i d’acceptació que en la dansa contemporània és més difícil trobar. Ja són moltes les iniciatives d’exhibició, festivals i sales a la ciutat. Ens motivava la idea de fer alguna cosa creada per a practicar totes juntes i també per a crear un lloc d’unió entre el carrer i altres espais. Quan arribàrem a València ambdues sentírem que existia eixa diferència entre el que està dins i el que està fora del circuit, de les sales, de les acadèmies, dels conservatoris, de les programacions… Ens vam proposar difuminar eixa línia i així va nàixer Club Mutante.

Club Mutante (Foto: Javier Gayet)

Personalment, la cultura ballroom m’ha permés trobar-me amb qüestions com el privilegi, el racisme, la feminitat i la identitat. Crec que aquesta cultura demostra la importància de crear i protegir eixos llocs segurs d’expressió i acceptació d’una mateixa, i sobretot de reconéixer la seua història i les seues arrels. Més enllà de la espectacularització i mediatització que l’escena ballroom està vivint actualment, és important recordar a qui la van iniciar, dones trans racialitzades, com una lluita que al final no deixa de ser política i social. Encara hui, cinquanta anys més tard, el col·lectiu LTBIQ i BIPOC continua lluitant per la igualtat de drets, la visibilitat i polítiques més inclusives.

De la cultura ballroom, com a espectadors i aliats, es poden aprendre moltes coses: els valors de respecte a l’altre, encara que puga existir el shade; el valor de la família com eixe nucli de suport que tries i la possibilitat de ser allò que desitges.

Quines singularitats, quant a les maneres de fer, assenyalaries en la forma de gestionar i produir els vostres projectes?

Ens ho passem molt bé. Eixa és la resposta curta. La resposta elaborada és que decidírem fer coses en les quals a nosaltres mateixes ens encantaria participar. Ens inspiràrem en aquelles classes o esdeveniments que anàvem quan vivíem en altres ciutats d’Europa i que en arribar a València trobàvem a faltar.

Club Mutante (Foto: Javier Gayet)

Durant els meus primers projectes vaig aprendre a no posar-me filtres i acceptar radicalment la mescla. Quan crec que dues coses no poden conviure busque la manera i cree el context perquè això ocórrega. També ens passa en Club Mutante, tractem que la pluralitat de danses coexistisquen.

En el meu darrer projecte com a creadora, Outdated, una peça de dansa al costat d’Alba Murcia, intente parlar de passat i futur alhora, d’unir a Britney amb la Pavana del renaixement, d’estar i de desaparéixer. M’ho prenc com una oportunitat d’aprendre.

Outdated (Foto: Laura Ojeda)

Com ja deia abans, tinc una addicció als tutorials de YouTube, així que són una eina de treball que solc utilitzar. Durant el confinament, ja que Club Mutante estava posposat fins a nou avís, Julia i jo trobàrem la manera d’estar connectades: tots els dies, a les cinc de la vesprada, repetíem juntes els nostres tutorials favorits. Així, quan la desescalada ho va permetre, creàrem el nostre propi tutorial Serie de Apariciones, que ha sigut seleccionat pel Centre de Cultura Contemporània del Carme dins del programa Cultura Online #CMCVaCasa. 


** Per al següent Autodefinides, Inka Romaní ha triat la creadora escènica i actriu Paula Miralles.

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.