Luci Romero entre llibres

Autodefinides #64

Teresa Cebrián ha escollit a Luci Romero, qui s’autodefineix a continuació:

Porte més de quinze anys a la ciutat de València, i no em canse d’ella. Vaig nàixer al 1980 a Còrdova; trobe molt a faltar la meua terra, de la qual tant he aprés. Em vaig criar a un poble del sud que es diu Cabra, banyat per oliveres, com a gran part del paisatge de la província cordovesa. La meua família s’ha dedicat en gran part al camp. Des de xicoteta, l’escriptura ha estat present; de ben menuda escrivia relats que succeïen en museus, amb robatoris d’obres d’art i gent que es perdia pels seus corredors i acabaven dins dels quadres. D’ací, dos de les meues passions: l’escriptura, que més tard va desembocar en poesia, i l’art.

Vaig estudiar Història de l’Art a Granada. Crec que és un dels llocs pels quals he passat que més enyore. Cada lloc en el que he viscut m’ha nodrit de moltes coses que he anat guardant i que han brollat, temps després, com a llavor per a futurs textos, poemes o projectes.

En l’últim llibre de poemes que he publicat, ‘El tiempo de la quema’ (Ed. Ejemplar Único) parle de la meua família, dels meus orígens fins a vincular-ho amb el meu temps en aquesta ciutat.

A València vaig arribar per una casualitat. Vaig vindre per a realitzar un màster sobre Conservació i Gestió del Patrimoni Cultural, perquè tenien un mòdul sobre conservació cinematogràfica. M’atreia la ciutat, la mar, una llum diferent. I ací continue, mes de quinze anys després. Una ciutat on he escrit tots els llibres que he publicat fins ara: ‘Autovía del Este’, ‘El diluvio’ (Armargord ediciones), ‘Western’ (Delirio editorial) i ‘El tiempo de la quema’.

Des de fa sis anys gestione, al costat del meu soci David Brieva, la llibreria Bartleby, situada al barri de Ruzafa. Un projecte que naix en conéixer-nos a un programa de ràdio en el qual col·laboràvem junts, Café con vistas, de Ràdio Klara —on encara estic amb la meua secció de llibres “Cómo quemar un libro”—, i on un dia, vam plantejar-nos fusionar la meua idea de tindre una llibreria i la seua de tindre una botiga de còmics. I d’ací naix Bartleby. De la necessitat de donar eixida a la passió de cadascú per la lectura.

Fora de la llibreria, continue amb la meua escriptura. Fa anys, al costat d’una amiga, Carolina Otero, vam muntar una col·lecció de plaquettes de poesia, Flechas de Atalanta. L’últim que hem editat ha sigut un homenatge a Gloria Fuertes, on diversos poetes han reinterpretat el seu primer poemari.

Ara tinc un nou projecte entre mans a nivell poètic, en la línia del que vaig fer amb ‘Western’. Ací utilitzava el cinema de l’oest per a parlar de la frontera, del duel, d’una societat que es descompon. I en aquest nou projecte, partisc del ciclisme per a parlar del cos, de la màquina, de les diferents maneres de veure. Camine, a més, per uns altres rumbs i tecleige a estones el que potser, algun dia, arribe a ser una novel·la. Mentrestant, impartisc cursos sobre la relació de pintura i àlbum il·lustrat en El sitio de las palabras, la casa de la meua amiga Mar Benegas.

«Y mientras todo sigue su curso, mi voz sigue abrazada a una cadencia, mi voz desteje y allí, donde nada se recuerda, cae la semilla y un lento arado remueve y germina. Reiniciar la vida, que es esa cierta hermosura contenida». 


TERESA CEBRIÁN PREGUNTA…

Des de quan tens consciència de ser poeta i quan comences a dir en veu alta “sóc poeta”? Què significa per a tu ser poeta? 

– No recorde exactament quan vaig prendre consciència de la poesia, però sí de la importància de crear a través d’ella. Sempre m’he preguntat per a què em servia. Què feia que estiguera a la meua vida. A vegades, pense que és una manera de prendre consciència, de sentir que el dolor està i que se li fa front. D’altres crec que és una extensió de la meua mà i que transcriu el que a voltes la meua gola calla. És una manera de sentir i de pensar, de treballar en els límits. Jugar amb les paraules, transformar conceptes o acostar mons dispars mitjançant un llenguatge, el poètic, que ens dóna tant. La poesia per a mi va ser un fort revulsiu, em vaig adonar que treballa com una espècie de memòria amb la nostra història i les nostres emocions, i en aquell moment, crec que va ser quan realment em vaig considerar poeta. D’altra banda, compta amb un aspecte molt important, i és la seua funció d’expressar la realitat i el que hi ha a l’altre costat d’ella.

– Què és Bartleby per a Luci Romero i com naix?

– Bartleby és el lloc en el qual desemboca una vocació. La meua necessitat i ànsia de lectura va ser la base per a anar construint el que ara és la llibreria (i que gestione al costat del meu soci David Brieva). Un espai propi, com eixa habitació pròpia de la qual ens parlava Virginia Woolf. Un espai on sentir-se identificat, on crear i poder compartir el plaer per la lectura i la cultura, perquè també és un espai de gestió cultural. I naix amb l’interés de David i meu per crear un espai on poder oferir i compartir eixa passió pels llibres i els còmics. Li vaig comentar la idea de muntar una llibreria i ja portem sis anys amb Bartleby.

– Recomana’ns un/a poeta de capçalera a totes les #Autodefinides hagudes i per arribar, i explica’ns per què l’has triat/da.

– Recomanaré dos: primer a Lorca, qui per a mi ha sigut sempre necessari llegir i rellegir. I d’altra banda, a una poeta nord-americana, Louise Glück, autora d’una desena de llibres de poesia que l’han feta mereixedora de, entre altres, el Premi Pulitzer. Podeu trobar els seues obres a l’editorial Pre-textos. Us recomane “L’Iris salvatge”, una joia. Ella diu que «els poemes no perduren com a objectes, sinó com a presències. Quan lliges alguna cosa que mereix recordar-se, alliberes una veu humana: retornes al món un esperit company. Jo llisc poemes per a escoltar eixa veu. Escric per a parlar a aquells als qui he escoltat».


** Luci Romero ha triat per al següent Autodefinides a l’artista, docent i investigadora Silvana Andrés, cinquanta per cent d’Arquilecturas.

Afán de Plan © 2019

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.