Bia Santos, cuinera d’art

Autodefinides #88

Sonia Rayos ha triat Bia Santos, qui s’autodefineix a continuació:

Quan em pregunten d’on sóc, mai sé molt bé què contestar, ja que vaig nàixer el 29 de desembre en Ponta Grossa (Paraná), en el sud del Brasil, ciutat amb la qual no tinc cap relació ni m’identifique. Sempre comente amb ma mare (ja que vaig ser setmesona) que podria haver nascut l’1 de gener, data en què molts llocs del món estan de festa, perquè el 29 de desembre la gent està més centrada en les festivitats de cap d’any que a recordar-se del meu aniversari. Em sent ciutadana del món i podria viure tranquil·lament en moltes de les ciutats que he visitat, però van criar-me a Bahia, en el nord-est brasiler, que porte al meu cor. M’encanta ser turista allà on visc, sempre estic a la deriva descobrint nous racons.

Bia Santos

Vaig començar la carrera d’Història amb el propòsit d’estudiar Història de l’Art, però sóc massa inquieta per a dedicar-me només a la teoria; el dibuix m’ha acompanyat des de menuda, passava hores i hores jugant amb una nina que retratava en una llibreta, imaginant aventures, parlant amb el meu dibuix. Quan vaig decidir entrar a l’Escola de Belles Arts un nou món va obrir-se davant meu, però també vaig decidir que volia fer totes les etapes de la carrera universitària. Sóc llicenciada en Belles Arts amb Postgrau en Metodologia de l’Ensenyament Superior i Màster en Arts Visuals —estudis realitzats i gaudits en universitats públiques brasileres—. En 2002 es va produir un canvi radical en la meua vida: el Ministeri de Cultura del Govern del Brasil em va concedir una beca per a ampliar la meua formació en l’exterior. Mai vaig tindre intenció d’eixir del meu país, malgrat el sentiment de “no lloc” que sempre vaig tindre, però crec en el destí i vaig triar València (gràcies a un llibre de Freud, un llargmetratge ple d’anècdotes per a contar acompanyat d’una cervesa gelada), i ací vaig realitzar el doctorat en Arts Visuals i Intermèdia, em vaig casar, vaig tindre dos fills, nascuts al Cabanyal, i juntament amb la meua parella, Emilio Martínez, vaig desenvolupar investigacions i treballs artístics en nous mitjans com el Espai214|Lab, comptant amb la col·laboració del grup artístic Manusamo And Bzika, i també diversos projectes relacionats amb l’activisme cultural.

De 2004 a 2015 vaig col·laborar en el projecte Cabanyal Portes Obertes, pioner entre els festivals d’art públic de València, que va passar a ser un referent i que va finalitzar la seua activitat amb la paralització del projecte de destrucció del barri en 2015. En 2011 vaig coordinar el projecte Cabanyal Arxiu Viu junt a Emilio Martínez i Lupe Frígols, reconegut amb el Premi Europa Nostra en la categoria d’educació, formació i sensibilització. A partir de Portes Obertes, vaig coordinar també CraftCabanyal, proposat a la Plataforma Salvem el Cabanyal, un projecte craftactivista que es va iniciar en 2013 i va acabar en 2015 amb diverses accions realitzades. Amb Lilian Amaral estic desenvolupant ara Tocar el Cabanyal per diverses ciutats del Brasil, una sèrie de repositoris col·laboratius amb imatges geolocalitzades que formen una recopilació de les icones del lloc, registrant la seua iconografia, i que està a la disposició de l’usuari per a una deriva virtual. També amb Lilian, col·labore en el projecte HolosCi[o]doneu[e], una xarxa d’investigació amb el Brasil, Colòmbia, Espanya, l’Uruguai i la Xina, on desenvolupem accions col·laboratives. En 2013, al costat d’Elías Pérez i Emilio Martínez, vaig treballar en ANIAV – Associació Nacional d’Investigadors en Arts Visuals, que realitza cada dos anys un congrés internacional d’arts visuals i publica una revista especialitzada.

 

Tinc moltes inquietuds i curiositat, crec que per això transite per diversos espais de la creació, com per exemple fer part del grup d’artistes Cazadoras Asociados, des del qual organitzem esdeveniments exprés al marge de qualsevol canal normatiu existent. Però el meu laboratori principal és la cuina, és el lloc en el qual flueix el meu procés de creació; sempre que he de crear, cuinar m’ajuda i m’inspira.


SONIA RAYOS PREGUNTA…

Des de fa algun temps tinc la sensació que hem passat de lamentar-nos perquè la gent no anava als museus a criticar la socialització de l’art. Quina és la teua opinió al respecte?

– La veritat és que hi ha un canvi, una bona oferta cultural, i la dinamització dels centres culturals de la ciutat fan que la gent assistisca més. Però crec que encara no hem aconseguit la socialització de l’art com un tot, hi ha una bretxa en la formació que el món de l’art no ha aconseguit atallar. Et done un exemple molt concret i bàsic: hui dia en l’educació, en l’apartat d’educació artística del currículum escolar, les activitats relacionades amb la matèria es limiten a desenvolupar un art escolar o “arts and crafts” (Programa d’Educació Plurilingüe); en primària i en secundària es confon l’educació artística amb la geometria descriptiva. Si l’escola té la sort de tindre un professional format en aquesta àrea, o té una activitat extraescolar que desenvolupa un treball en aquest camp, llavors li haurà tocat la loteria, però en general aquesta situació no ocorre, deixant així una bretxa important que és la formació bàsica per als futurs espectadors. No dic que hagen de formar artistes, però sí que és important educar en art, en la mirada més enllà, en la crítica, en la imaginació, en la sensibilitat…

Trobem un altre exemple a les sales expositives, ja que les exposicions no estan preparades per als mes menuts. Una de les coses que aprenem quan muntem una exposició és que l’obra ha d’estar al nivell del camp de visió, i què passa?, doncs que en general totes les obres estan a l’altura de l’espectador adult. Els xiquets fan un esforç monumental per a contemplar una obra que a més està plena de restriccions, amb el personal de seguretat darrere perquè no s’acosten un mil·límetre més del que correspon al camp de visió de l’adult. És a dir, crec que els xiquets no tenen ganes de veure exposicions (i ho dic amb coneixement de causa, ja que els meus fills m’han acompanyat, al seu pesar, a veure unes quantes, i percebia com de molest els resultava). Malgrat que els centres culturals facen activitats per al públic infantil a través dels sectors educatius i moltes iniciatives interessants que van sorgint per a fomentar l’hàbit cultural, crec que ens falten encara alguns passos, i que hem de replantejar-ho des de l’àmbit artístic, social i educatiu per a fomentar la inquietud dels futurs espectadors, perquè puguen relacionar-se amb l’art des del seu procés de desenvolupament, mes allà de generar públics que freqüenten els museus o centres culturals per la pura inèrcia de l’actual cultura de masses.

Als teus articles parles de la relació públic-privat i de l’art participatiu. Estan tots dos conceptes relacionats? Com abordes l’art participatiu en el teu treball?

– Paul Virilio va reflexionar sobre l’estructura arquitectònica de les cases, amb les seues parets, portes, finestres i ximeneres. La primera finestra és la porta (porta-finestra), la que ens dóna accés, un element essencial. La segona, la finestra pròpiament dita, que ens possibilita mirar des de dins a l’exterior, i la tercera finestra, amovible i portàtil, que s’obri sobre un “fals dia” (la televisió o aparells electrònics com l’ordinador). Partint d’aquesta premissa, incorpora la quarta finestra que és la xarxa, el mitjà amb el qual nosaltres ja no necessitem desplaçar-nos per a relacionar-nos, treballar o comprar… La velocitat ja no està en els cotxes, trens o avions, està en els cables connectats que fan hui dia que l’espai privat passe a ser públic. Amb l’arribada de les xarxes socials, encara més. Han obert el món a moltes persones i principalment a les dones. La qüestió de l’àmbit públic-privat està present en el meu treball de recerca, des del treball de màster i doctorat, que tracten de la relació de la dona amb l’espai de la casa en aquest àmbit, i com les noves tecnologies han promogut canvis en aquest espai que, en general, considerem sagrat. A partir d’ací, faig una sèrie de treballs sobre aquestes qüestions que són inquietants per a mi, perquè crec que les obres que desenvolupem no deixen de ser un reflex de les nostres pròpies vivències.

Quant al treball, l’art participatiu també és un reflex del que passa en l’àmbit privat i es manifesta en l’àmbit públic, on els participants col·laboren amb una acció en la qual les qüestions privades passen a dialogar en l’espai públic i es fan ressò a través dels nous mitjans. Internet ha sigut fonamental per a l’activisme cultural. L’experiència de compartir inquietuds en el procés participatiu ha sigut enriquidora en el meu procés de creació, on les experiències de cada participant són un aprenentatge constant en aquesta eterna vida d’estudiant que porte.

Quin projecte s’ha quedat en el tinter i t’agradaria reprendre?

– Estic reprenent la pintura i el dibuix com a procés més intimista, ja que els havia aparcat des que estic involucrada amb l’activisme cultural. Però crec que hauria de complir un somni de la infància: treballar amb persones majors i rebre les experiències viscudes. Encara no sé quin enfocament li donaria al projecte, però crec que l’hauria de materialitzar.


** Per al següent Autodefinides, Bia Santos ha triat l’il·lustradora i dissenyadora gràfica Empar Piera (Empargrafia).

 

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.