Anna Talens: una carcaixentina a Berlín

Autodefinides #123

Patricia Gómez i Mª Jesús González han triat Anna Talens, qui s’autodefineix a continuació:

Veient el que ha sigut el meu treball fins ara, m’adone que he passat del treball manual intuïtiu a la utilització dels objectes abandonats, fins a arribar a habitar l’espai amb instal·lacions efímeres en espais arquitectònics històrics.

Cadascuna d’aquestes tres pràctiques ha anat evolucionant segons projectes, contextos i necessitats, que m’han ajudat a anar avançant també conceptualment. A més, en paral·lel, he passat de fer art sense conéixer el sistema de l’art a haver d’entendre com funciona per a integrar-me en ell i poder accedir a projectes, i convertir això no sols en una vocació sinó en una professió. Mirant cap enrere m’adone que tot aquest esforç va cobrant sentit, però també de tot el que queda encara per fer.

Autoretrat amb mirall daurat / Alba Mobile, Estudi 27. Roma, 2019

Encara que visc a Berlín des de fa molts anys, per qüestions de treball he estat aquests últims mesos a Carcaixent. M’ha donat temps a revisar obres antigues i a retrobar-me amb l’artista que era fa anys. És interessant retrobar-se i adonar-se del canvi i de l’evolució. Just en aquest moment, em va arribar la invitació per a l’exposició col·lectiva “Territori i refugi”, i vaig pensar: Com seria tornar a començar? I si en lloc de triar una de les meues versions, haguera triat una altra? És per això que vaig decidir mostrar dues peces de 2008 en diàleg amb dues més actuals.

Per a mi, des de sempre, ha sigut important treballar des de la multidisciplinaritat i la internacionalització. D’una banda formar-me com a artista, investigadora i docent, i d’altra, reivindicar amb la meua pròpia experiència la projecció de l’artista espanyol/a a l’estranger. Crec que el que més em costa de la meua professió és passar de la intimitat de l’estudi a l’exterior professional. Adore oblidar-me de tot en l’estudi i dialogar en silenci amb les coses; després he de tornar a la vida real i treballar molt per a activar tota la resta: beques, projectes, col·laboracions, exposicions, dossiers… I sempre sumida en la incertesa i en la sorpresa, que són part de la nostra forma de vida i de treball.

Convivència amb els primers objectes trobats al mercat de Porta Portese per al projecte “Numen”. Roma, 2018

Cada any és un món. L’any que ve, per exemple, presente a Alemanya una nova instal·lació site specific, aquesta vegada a la biblioteca d’Anna Amalia, en Weimar, amb el suport del Klassik Stiftung Weimar i de l’Ambaixada d’Espanya. A Berlín estic treballant dins del projecte BUZZTOWN, es tracta d’una sèrie d’intervencions en l’espai públic per a naturalitzar la ciutat. A més, pertany al col·lectiu interdisciplinari Freiraumlabor Taut, des del qual estem treballant per a activar el pavelló dissenyat per l’arquitecte Bruno Taut en el barri de Neukölln. I al març, inaugurem en l’EACC de Castelló la mostra “Bio-Lectures. Reflexions de l’entorn natural i rural contemporani”, comissariada per Irene Gras.

A banda de la pràctica artística i de la investigació, m’interessa col·laborar en projectes docents com a artista educadora. Per a mi, el contacte directe amb les persones és una forma d’aterratge en la vida real, ja que la meua pràctica artística és molt íntima i tendisc a l’aïllament. Col·labore com a personal docent en el Màster en Artesania Contemporània de l’escola de disseny de Barreira, i enguany he sigut seleccionada per a desenvolupar un projecte educatiu en el CEIP El Grau, dins del projecte Resistències Artístiques, organitzat pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana. Treballe també, des de fa dos anys, en col·laboració amb l’Institut Cervantes de Berlín i amb Pedagogies Invisibles. Estem desenvolupant un projecte d’art i educació experimental a través de la visualització de la col·lecció d’art espanyol del Bode Museum, al costat de la comissària María López-Fanjul Díez del Corral.

“Juno” en procés a l’Estudi 27. Roma, 2019


Patricia Gómez i Mª Jesús González pregunten…

Fa anys que vius i treballes a Berlín, encara que mai has perdut el contacte amb València. Com ha resultat la teua experiència des del principi fins ara? Què t’ha aportat la ciutat a nivell professional i personal? Com ha influït en la teua obra?

Alemanya m’ha aportat un camp d’experimentació artística lliure. Després de les estades d’intercanvi acadèmic i de personal investigador, vaig decidir establir-me a Berlín, just una setmana després d’acabar la meua tesi doctoral. Ací tenia molts dels meus amics de Weimar. Berlín és la ciutat en la qual he desenvolupat la pràctica del site specific, gràcies a la seua situació urbanística i a la tradició històrica del culte a la ruïna. Destaque sobretot els projectes experimentals amb la comissària Bettina Springer, doctora en art i urbanística.

I a nivell personal, hi he trobat persones amb qui sent una gran afinitat emocional i mental. La ciutat a més mai deixa de sorprendre’m. Està en constant canvi i evolució, i l’oferta cultural és inesgotable. M’espanta ara el boom immobiliari, perquè encara que veig que la ciutat es va regenerant, aquest procés aniquila també coses que eren molt berlineses, però en conseqüència porta d’altres noves. El que crec que està en plena expansió, i em sembla molt emocionant, és el desenvolupament de la “cultura verda” i tot el que té a veure amb la reunificació natural, on la convivència amb la resta de la natura s’integra amb les formes de vida urbanes.

Objectes després de desmuntar la instal·lació “Sacraria”. Roma, 2019

Sobre la relació amb la cultura alemanya, us contaré una cosa que m’ha passat diverses vegades: els alemanys han definit el meu treball com “zu hübsch”, que podem traduir com a “massa bonic”. Sempre ric pensant en això. És com si algú, amb qui estàs contemplant un capvespre en un lloc paradisíac, et diguera: «Uf, me’n vaig, és massa bonic!». He de reconéixer que, amb el temps, he agraït aquesta percepció crítica, ja que m’ha servit per a entendre i definir millor el concepte de bellesa amb què treballe. A més, crec que el contacte amb la sobrietat nòrdica ha neutralitzat i minimitzat, en part, el meu llenguatge artístic.

Però he de dir que, com per a molts altres artistes espanyols que vivim a Berlín, aquests últims anys, ha sigut fonamental per a mi no perdre contacte amb Espanya, ja que allà compte amb un gran suport i amb persones amb les quals he anat evolucionant en paral·lel. Així que mai he deixat del tot València, i sempre he intentat mantindre projectes ací i allà. Fàcil no és, perquè requereix d’un nomadisme físic i mental, però estar entre els dos llocs m’ha ajudat molt a crear el teixit professional que necessite per a continuar treballant.

Al llarg de la teua trajectòria formativa i professional, has tingut l’oportunitat de desenvolupar i confrontar la teua obra en diversos contextos internacionals a través de beques, projectes d’investigació, residències… Com ha connectat la teua obra amb les diferents sensibilitats culturals de cada lloc? Has percebut diferències en la forma d’entendre-la o valorar-la?

La meua relació amb Alemanya es remunta a l’intercanvi acadèmic que vaig realitzar com a Erasmus. Un programa que a molts ens va obrir les portes del món. Crec que és summament necessari que es faça costat als estudiants en la mobilitat durant el procés d’ensenyament universitari. En el meu cas, els programes d’intercanvi acadèmic i de personal investigador em van portar a entrar en contacte amb altres cultures.

En Weimar vaig començar a treballar amb la naturalesa i vaig començar a sentir-me artista i no estudiant. A Austràlia, aquesta experiència es va expandir amb el contacte amb un paisatge exòtic i la presència de l’aborigen. L’estada a Londres la recorde com a contemporaneïtat i conceptualització, i les meues visites al Victoria and Albert Museum em deixaven lliure per a entendre la convivència entre art i l’artesania, tan present en el meu treball.

“El naixement de Venus”. Roma, 2019

I destaque, sobretot, la meua relació amb Roma. Les experiències viscudes des de l’estudi 27 de la Reial Acadèmia d’Espanya són la trobada més intensa que he tingut amb mi mateixa en un lloc. Puc definir aquesta estada com una trobada mística, des de la pura abstracció sensorial. A més, el vincle amb el passat i amb la materialitat de l’escultura, així com la convivència amb la ruïna, amb l’arqueologia, amb els llocs de culte, la iconografia mitològica i religiosa, em van posar en contacte amb quelcom profund i misteriós. Crec que aquesta relació tan forta ve donada també perquè venia d’Alemanya, i va significar un retrobament amb la cultura mediterrània d’una gran intensitat. Roma em deixava ser jo. Sempre deia: «No sé què és el que faré amb Roma, però sí el que Roma està fent amb mi». Una cosa també bella és que en tornar a Alemanya, després de la meua estada a Roma, vaig entendre molt millor la influència renaixentista i greco-romana que van portar Winckelmann o Goethe dels seus viatges per Itàlia.

De la teua obra, ens atrau especialment l’autenticitat i el valor testimonial que es desprén de la presència física dels objectes que empres. Com els busques i els trobes? Quina importància té eixa part del procés en el teu treball?

La relació amb els objectes està marcada, indiscutiblement, per la ubicació del meu estudi a la casa dels meus avis a Carcaixent. Crec que la convivència amb objectes inerts que em parlaven de persones que no existien és el que ha fet que treballe des del que entenc com una narrativa objectual, o com una escenografia d’objectes i sense persones. Dels objectes em sorprén que sobreviuen a la vida de les persones i també com interactuem amb ells tot el temps. Són part de la nostra vida i cada persona posseeix la seua iconografia objectual personal. Crec que a més de l’art, una cosa molt humana és la creació d’objectes. La relació del cos i l’objecte és indissociable. Aquests ens ajuden a beure, a protegir-nos del fred, a menjar, i fins i tot a recordar i ser venerats en botigues i en museus.

La meua atracció pels objectes és d’amor, d’impacte, pel seu color, la seua forma i, sobretot, per la seua materialitat i per la seua procedència, sobre la qual investigue sempre, per a trobar missatges ocults. Dels materials m’interessa molt com canvien amb l’exposició al temps i als elements. Com diu Marguerite Yourcenar, el temps és un gran escultor.


Per al següent Autodefinides, Anna Talens ha triat Gema i Mònica Del Rey Jordà, del duo artístic Art al quadrat.

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.