Juana Varela i la dansa d’alt voltatge

Autodefinides #84

Iris Serrano ha triat Juana Varela, qui s’autodefineix a continuació:

Vaig començar a ballar a Villena des de molt xicoteta, envoltada de família i amics que amb molt d’afecte em van veure sempre com una ballarina espontània i alegre. A poc a poc, amb eixa confiança, i després de donar bastants tombs, vaig completar els meus estudis de dansa clàssica i contemporània a Alacant, i posteriorment, al Conservatori Superior de València. Vaig viatjar un poc amb l’excusa de veure de prop com era el llenguatge de la dansa en altres països.

Sense adonar-me, de la forma més natural, la dansa va convertir-se en la meua manera d’expressió artística, i amb el pas del temps, vaig començar a confluir i experimentar amb altres arts i altres gents que han fet que no deixe de créixer. És així com la docència i la creació van prendre un sentit molt especial en 2003, quan comence a formar part d’un preciós projecte de dansa integrada a l’escola i companyia Moments Art, a València, ciutat on també van rebre’m com a part de la seua família la companyia La Coja Dansa.

Juana Varela (Foto: José Marín)

Una vegada em van donar un premi, un altre dia vaig ser mare. Sempre vaig ser dona-improvisació. Amiga de la música, la dansa i les relacions socials, em solte la cabellera i comence a treballar també amb la meua veu al costat del Col·lectiu Penja’m.

Actualment, cree i interprete —sempre col·laborant amb altres professionals— les meues pròpies peces, que recullen aspectes mundans i universals de les vivències i percepcions d’eixa xiqueta i dona que continua viatjant entre realitats i fantasies del moment present.


IRIS SERRANO PREGUNTA…

Què et recorre quan balles?

– Sempre dic que, quan balle, se m’obri un buit al cap, com si se’m descloguera una tapa en el cervell. Per ací entra un doll d’aire o d’energia que em travessa i ix per les meues extremitats sense que jo puga controlar res. Sembla una mica entre escabrós i esotèric, però és així.

Després és curiós que, no obstant això, sent una autenticitat vital, control i presència, que em situen davant el món de la manera més honesta. Els meus coneguts diuen que tinc molta presència en escena, i crec que es refereixen al fet que quan interprete les meues peces, o la dels altres, ho faig de manera humana i sincera.

Per això, és un estat equilibrat el que sent quan balle, ja que estic en un descontrol controlat que m’ompli com quasi res en el món… Bo, l’amor també m’ompli tant com ballar.

Com poden ajudar les arts escèniques a transformar el món?

– Per a poder transformar el món, crec que el primer és comprendre’ns, per a poder comprendre-ho, o una cosa així… Per a transformar el món també és prioritari ser conscient del que està passant. L’educació juga un paper fonamental, ella va mutant en pro del temps, és a dir, ens estem educant constantment. L’art i la cultura, en aquest aspecte, són fonamentals perquè són capaços de sintetitzar i expressar, i per això són una gran eina educativa. Crec que la creació en si és un acte de reflexió, sinceritat, anàlisi i autoanàlisi on ens situem dins i davant el món.

Jo, en les meues peces, reflexione molt sobre aspectes mundans i fins i tot aprofite les meues somatitzacions físiques, que no són poques, com un brot de psoriasi que vaig patir fa un temps, per exemple. M’inspire en això, investigue causes, efectes, les relacione amb el moment present, hàbits o comportaments socials i des del llenguatge de la dansa els file en les meues peces. Eixa és la meua manera de crear. Jo ho faig així per a compartir, reflexionar i, a poder ser, riure’ns una mica de les nostres misèries humanes i, sempre, per descomptat, amb l’objectiu de créixer.

Per a poder aportar al món, cal créixer, estar i ser. Estant i sent podem estimar i crec que aquest és el major motor transformador.

Amb quina música eres incapaç de quedar-te queta?

– Els ritmes electrònics em flipen, però el jazz i la seua bogeria compositiva em mouen fins a les pestanyes… I si sonen temes malenconiosos, colèrics i/o esperançadors, com els de Radiohead o Smashing Pumpkins, em torne boja i m’expandisc, i desaparec del planeta, tal qual. Em mou també el flamenc pur i el fusionat, com el de Tomatito & Michel Camilo; els temes tristos, d’amor…, les cançons fresques també.

En definitiva, poca seria la música que no em moguera, però adore el silenci. El necessite tant com la dansa. La quietud. Un gest xicotet, una mirada que para el temps i el so, són un plaer total, executar-ho i veure-ho. Sóc incapaç també d’estar-me queta en silenci.


** Per al següent Autodefinides, Juana Varela ha triat Julia Valencia, directora creativa, artista plàstica i dissenyadora gràfica.

 

Afán de Plan © 2019

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.