Verònica Andrés, i tot el contrari

Autodefinides #103

Lola López ha triat Verònica Andrés, qui s’autodefineix a continuació:

Ara mateix no sé res. Si és que mai he sabut alguna cosa. S’esgotava l’hivern i tot i arrancant la primavera el meu cos, el meu cap i la meua ànima estaven disposats a hivernar. A recollir-se. M’ho demanava el cos, inquiet com en una gàbia. Una amenaça? Dins o fora nostre? Encara ens queda alguna resta de l’instint animal?

No sé massa. Del meu ofici, molt poc, i de res més tampoc. Soc torpe. Entropesse abans d’acabar d’entropessar. M’agradaria xafar amb tot el peu i no anar mai de puntetes…, i tot el contrari.

“Actora” vaig voler ser quan no sabia ni parlar. Recorde no haver volgut ser una altra cosa i voler ser moltes altres coses alhora, però… quasi no ho recorde.

Llistes en paperets que es queden per les butxaques. Unes muntanyes, una vall i la mar. El meu poble. La bona gent.

I la lluna.

El meu cervell es ingràvid, contradictori, desorientat, indecís, parsimoniosament impacient…, i tot el contrari.

Verònica Andrés, i tot el contrari. (Foto: Lucía Saéz)

Una Vall digna. El muntanyar. Els tarongers. L’azahar. La figuera, el gesmiler i la parra. Els cacaus, les olives, les cebes en vinagre i el pebre en salmorra. Llonganissa amb faves. Ceba fregada. Vi i llimonà.

I els peus descalços i la Lluna.

Peus descalços no dormen mai. No paren ni a dormir ni a menjar.

Normal i corrent.

Corrent lentament. Corrent queta. Inquieta.

Inquieta, viva, sargantana, ansiosa… I les vesprades manses i calmes amb ma mare, que em curaven.

 

Em pare en un detall, moltes vegades insignificant, i m’abdueix. Això em ve de mare. Ella era una espectadora d’instants diminuts. Contemplava, quasi en èxtasi, el ball d’una pastilla efervescent dins del got d’aigua.

I la lluna.

Festina lente.

Lentitud suprema. Impaciència extrema. Tard.

M’agrada saludar a les persones pel carrer…, i tot el contrari.

Tauleta de nit plena de llibres. Alguns o tots no els llegiré mai.

El calaix dels “un dia faré”.

Tinc por. M’agafes de la maneta i eixim a passejar la nit.

Em vaig quedar esperant un conte, un panet, un arròs caldós… Agafar la son als pits de gesmil de les meues ueles. Que no vaig conèixer.

Jo vaig nàixer pallassa sense nas i artista de Vallywood. I, a poc a poc, vergonyosa encoberta, i tot el contrari.

Pensava que tot el que jo feia es projectava a la pantalla del “Cine Capitolio”. Ara Mercadona. Allà vaig vore “El llac dels cignes” quan també el feien servir de teatre i ja no vaig poder tancar uns ulls que m’abastaven tota la cara. Amb ells vaig començar a fotografiar la vida. I l’amor.

Vaig voler ballar, contar amb el cos, la dansa, la música i el silenci. I vaig anar perseguint també la paraula, anant-li al darrere amb molta curiositat… I mentre li anava al darrere em va atrapar. I eixa ha sigut la meua sort. Treballar amb les persones que m’han donat les paraules. Pell a pell amb les meues contemporànies. Les conec, les toque, m’ensenyen, m’estimulen, m’alegren la vida, l’ofici… Respirem juntes el que ens passa ara. I em fan voler-ne més. Afortunada soc.

I la bona gent.

 

I una xiqueta sempre. Volent ser altres dones. Si ella abandona, em perd absolutament.

De vegades xiqueta, d’altres bèstia. Necessàries les dues.

I amb tot això i més, i res més, i entre retards, incerteses, equivocacions, apardalaments, innocències i ignoràncies, però amb un bon grapat de tossuderia, passió, sort i molta estima, imagine que he acabat convertint-me en l’actriu que soc ara. Tot això i més i res més. Tantes coses i cap ni una.

Una dona corrent amb una gran desmemòria.

A la lluna amb els peus clavats a terra.

I tot el contrari.

I la bona gent.


LOLA LÓPEZ PREGUNTA…

– Has treballat en produccions públiques, en companyies grans amb grans gires, en microteatre, en sales alternatives, en companyies menudes amb gires xicotetes, en el Teatre Nacional de Catalunya… Amb què gaudeixes o has gaudit més?

– Sempre patisc.

I gaudisc sempre.

I tot el contrari.

He gaudit i continue fent-ho. Molt. Són recorreguts que fem amb les persones que busques i amb les que et troben. I celebrem la vida. Jo tot ho he aprés de vosaltres i sense vosaltres no sabria res de res.

A mi em torna boja este ofici meu. Fa més ell per mi que jo per ell. És una lluita constant fins que no deixe que faça de mi el que vulga. I, aleshores, toque la lluna. Només un instant diminut. Però la toque. I soc feliç.

I em lamente de no ser prou generosa. I vos demane perdó.

Qué pasó con Michael Jackson / La Teta Calva (Foto: María Cárdenas)

Quan un personatge lúcid s’apodera de tu des de l’instant que el lliges. Teté… I t’acompanya a la vida. Ell, els teus fills, el cambrer i la família política. I un home calb amb ulleres que ens mira, que és feliç i mai para de riure. I aprens.

Quan amb Pryscila veus, per primera vegada, crear-se tot un univers imprescindible. I recordar-ho només ja fa que una primavera sencera torne a explotar-te al pit. I et tornes a enamorar. I aprens.

Quan puges a una furgoneta que reparteix Besos per tots els teatres del país mentre va canviant-te la vida. I les companyes íntimes es converteixen en amigues per a sempre. I aprens.

Quan des del seient del pati d’un manantial de butaques Lilith pensa: “Jo vull fer això”, i a l’eixida del teatre una manada de Galgos t’espera ensumant poesia salvatge que et rebolica l’ànima per a sempre. I estimes molt. I rius. I aprens.

I aprens i aprens i aprens…

I gaudeixes.

I tot el contrari.

I amigues de l’ànima t’agafen fort de la mà. I voles. I no et fa por llançar-te al buit. I estimes tant. I aprens.

I tantes coses i mai tan poques que no acabaríem mai.

I aprens.

Però sempre, la bona gent.

Gaudisc quan puc sentir-me lliure de mi. I donar les gràcies.

– Com a cofundadora de la Sala Ultramar vas estrenar dues magnífiques produccions al costat d’Álvaro Báguena: Querencia, de Paco Zarzoso, en la qual vas treballar com a actriu, i Pervertimento, de José Sanchis Sinisterra, aquesta vegada com a directora. Com vas viure tot allò?

– Ho vaig viure que encara ho estic vivint.

Tot naix del nostre amor i un aire infinit que venia d’ultramar. I Paco es va alçar la falda i era impossible no emborratxar-se d’un grapat de bons mariners i marineres èbries, talentoses, prenyades d’històries que contar que encara no han deixat d’encisar-me i de salvar-me. I eixe vent d’ultramar, per sort i per la tossuderia d’unes dones, no ha deixat de bufar mai i circula dins meu per a sempre. I l’amistat. I la bona gent.

I d’ací naix tot, o molt del que m’ha passat després. Sort de vida.

Querencia és el millor regal que Paco Zarzoso li ha fet a la humanitat. Hem d’assegurar-nos que, ara quan tot es vaja a la merda, la seua obra entre en la càpsula del temps.

Amb Querencia, durant un temps, tots vam ser millors persones, vam ser més feliços i ens vam estimar més. Cada rèplica de Paco equivalia a cent llibres d’autoajuda. Des d’aleshores, Álvaro i jo, sempre que ballem el vals per un amor, alcem la copa també pel millor traductor escènic de les seues paraules. Per Carles.

 

I diu MEDEA: Odias el teatro

                           porque odias la vida…

Paco i totes les dramatúrgies que ell ha encoratjat ens salvarien si la turba política no menyspreara la vida.

Que visquen els vents d’Ultramar!!

– Quins projectes i quines protestes tens per al futur immediat?

– El futur immediat es quedar-me a casa. Recrear-me en els instants diminuts. Fer papallones de paper pensant-nos de nou. I seguir gaudint del silenci.

I diu CRÍTICO: ¿Qué es la vida

                             sino eso?

                            Entrar al escenario

                            decir socorro

                            e irse.


** Per al següent Autodefinides, Verònica Andrés ha triat l’escenògrafa Blanca Añón, codirectora de la companyia teatral Colectivo Miss Panamá.

 

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.