María Vidagañ, exploradora artística

Autodefinides #36

Po Poy ha escollit a María Vidagañ (Casinos, 1981), qui s’autodefineix a continuació:

M’encanta activar tots els sentits que connecten el meu cos amb el món exterior. Activar la funció de relació que ens defineix com a éssers vius. És per això que em resulta molt difícil centrar-me en una única faceta, diria que impossible. Com ja va avançar la setmana passada Po Poy, sóc artesana, però també realitze performance, instal·lacions, vídeos, escric poesia i em dedique a l’educació.

María Vidagañ

Em fascina la pràctica artística en quasi totes les seues dimensions. I el que més m’agrada és que en ella les possibilitats són il·limitades. Depenen exclusivament de fins a on vulgues arribar. I açò és el que caracteritza a l’art i ho diferencia de les construccions socials i culturals que regeixen la quotidianitat i la forma d’actuar en societat. No sé molt bé si he aconseguit definir-me mínimament però crec que aquest pot ser un bon començament.

 

PO POY PREGUNTA…

En quina de les teues moltes facetes et sents més lliure?

– No sé si la paraula és “lliure”, però gaudisc molt quan realitze performance, ja que desactive tot l’aprenentatge del comportament lògic adquirit i comence de nou a crear una altra cosa. Al mateix temps, em permet activar el cos i l’espai de la manera que vulga i açò em genera un estat d’entusiasme brutal. Per posar un exemple, en l’última acció que vaig realitzar —dins d’un ascensor públic, al Mil Festival de Terol 2018— em preguntava, durant el procés de creació, què altres possibilitats podien existir d’habitar un espai que està exclusivament dissenyat per a romandre un breu espai de temps, com és el cas d’un ascensor.

En la poesia també em sent prou lliure, però al final també depèn d’un llenguatge al que cal remetre’s, ja que al meu cas no realitze poesia sonora.

De quines ferramentes et vals per a transformar lleugerament la lògica de les coses al teu dia a dia?

– Supose que la transformació de la lògica s’inicia en la percepció individual i, per tant, succeeix en el pensament. A voltes, és un simple qüestionament de per què una taula és una taula i serveix exclusivament per a recolzar coses, i açò genera un detonant per a adjudicar-li un altre ús. D’altres vegades és una mica més físic i corporal, i decidisc canviar la coreografia diària alterant lleument el camí de tornada a casa o saludar amb quatre dits en lloc de cinc.

Quins referents (humans o no) t’agradaria nomenar ací?

– Ja que parlem de pràctica artística, m’agradaria esmentar aquelles persones que admire, bé per la seua trajectòria, pel seu procés de creació o per algun projecte en concret que han realitzat.

En relació amb la imatge en moviment crec que citaria a Catarina Alves Costa, Harun FarockiBas Jan Ader. Cadascun d’ells té el seu llenguatge propi, però crec que el que més admire dels tres és la seua manera d’aproximar-se a la complexitat des de l’absoluta simplicitat. Catarina Alves des del film etnogràfic, Harun Farocki des del documental i el videoart, i Bas Jar Ader des del videoart i fins i tot des del registre de l’art d’acció.

També m’agradaria citar a Truna i a Lililom com a referents personals que han influït directament en la meua manera d’entendre la relació art-vida, ja que d’ells m’inspira el seu procés creatiu. Pense que són dos artistes que, en realitat, tenen un procés de creació permanent —a l’estil de Robert Filliou— que integren de forma holística en la seua percepció i relació amb el món.

A Roman Signer, per la seua idea d’entendre l’art com un procés d’experimentació en el qual inicialment existeix cert control, però el resultat és totalment descontrolat. Ací connectaria també amb Bas Jan Ader i el seu intent d’experimentar l’incontrolat.

A Mieko Shiomi, per les seues meravelloses accions. A Bartolomé Ferrando, pel seu abandó de la paraula rígida. I finalment, però sols per un tema d’espai, triaria a John Cage i a Thelonious Monk, per la seua manera d’accentuar la dimensió del temps.

 

** María Vidagañ ha escollit per al següent Autodefinides a l’arquitecta i artista multidisciplinària Estelle Jullian.

 

Afán de Plan © 2018

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.