Núria Vizcarro: dramatúrgia contra l’oblit

Autodefinides #96

Zaida Rico ha triat Núria Vizcarro, qui s’autodefineix a continuació:

Quan pense en com explicar la meua trajectòria, me n’adone que la manera d’ordenar-la sempre va relacionada amb els llocs on he viscut, els estudis que he fet i les amigues/companyes/família que han treballat i viscut amb mi en cadascun d’eixos llocs.

Vaig nàixer a Tarragona i quan tenia cinc anys ens vam traslladar a Castelló, m’he criat i he fet totes les primeres coses a Castelló, per tant serà que sóc d’ací. A Castelló vaig tocar el violí i m’ho vaig deixar, i vaig fer teatre a l’escola municipal. Als divuit vaig marxar a València amb el ferm convenciment que no tornaria, perquè la família, la ciutat menuda, les poques ofertes… A València vaig treure’m Biologia, carrera de la que no he exercit mai, i vaig fer Interpretació a l’ESADV. De València vaig anar-me’n a Barcelona. A Barcelona no vaig tenir temps de deixar-me res, perquè estudiava Direcció i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre. I de Barcelona a Mallorca. Allí vaig agafar molts avions i en vaig perdre uns quants i vaig seguir fent teatre. Ara farà uns tres anys que he tornat a Castelló, perquè a la família la trobes a faltar, la ciutat menuda és molt fàcil d’habitar i les poques ofertes et fan cavil·lar fins a proposar coses com nostra companyia, La Ravalera.

Núria Vizcarro (Foto: Lucía Sáez)

Moltes (no totes, però moltes sí) de les coses que he dit que no faria mai o que pensava que mai em passarien, com portar sabatilles i falda, tornar a casa o estar nominades als Max, he acabat fent-les o han passat i he sigut molt feliç per haver-les fet. Així que a mesura que passen els anys, cada vegada que m’escolte dient “no entenc com…”; “si fos jo, això no…”, “estic convençuda que jo mai…”, una part de mi somriu i intueix que en un temps, potser no tan llunyà em veuré en alguna situació en la que mai m’havia imaginat, fent i entenent alguna cosa que abans no se m’havia ni passat pel cap. Això, i acceptant que tothom tenim contradiccions i que al final fem el que podem.

Des de fa un temps que em ronda la idea de la deriva pel cap i crec que s’adiu bastant amb la meua vida i amb la meua manera de fer. Prenc decisions, però es modifiquen a mesura que avança el temps, que apareixen nous estímuls i val a dir que de vegades, la deriva et pot dur a llocs fins i tot millors del que havies imaginat. Em considere d’una generació a qui ens van llevar les expectatives a base d’hòsties, d’invisibilització i retallades i per tant, ens vàrem acostumar a treballar des del no res, amb les limitacions com a recurs creatiu (veges què havíem de fer) i amb poques esperances de futur en general. Així que encara que projectem i tenim objectius, sempre hi haurà un trosset d’incredulitat, una sospita de que tot pot desaparéixer en qualsevol instant. Supose que és eixa sensació de precipici la que et permet deixar-te dur per la deriva…, perquè serà molt més intel·ligent gaudir del viatge i aprofitar tot el que trobes per a seguir flotant.

Darrerament estic en diversos projectes que em fan flotar, el més personal i propi és La Ravalera. Junt amb Laia Porcar i Joan M. Albinyana vàrem crear la companyia al 2015, primer en forma de Fira de Teatre Breu a Castelló on oferir una nova oferta cultural, per a després produir i crear espectacles. El darrer, “Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora” segueix amb bolos des des fa quasi dos anys i pense que no podria definir-me sense parlar de la Ravalera i d’ells dos. Albi, tot i que ja no en forme part activa, continua sent-ne còmplice i ajuda incondicional sempre que ho necessitem. I amb Laia, companya, germana i sàvia, aprenem cada dia a gestionar i decidir tot allò relacionat amb l’organització d’un xicotet festival com és la Fira de Teatre Breu i a seguir creant, maquinant i derivant mentre pensem propostes vàries i un nou espectacle.

Instruccions per a no tenir por si ve La Pastora / La Ravalera Teatre (Foto: Nerea Coll)


ZAIDA RICO PREGUNTA…

Com dialoga el teu treball entre l’actriu, la dramaturga i la directora?

– De vegades dialoguen, de vegades discuteixen, d’altres s’ignoren i molt sovint una se’n riu de l’altra…

La veritat és que m’agrada pensar que cadascuna de les parts ofereix una mirada determinada per al treball de l’altra part i que d’alguna manera, la complementa. Quan vaig començar a escriure, em deien que es notava que era actriu perquè els textos estaven escrits des de la interpretació. Curiosament, quan estudiava interpretació, la lluita estava en no ser excessivament activa, en no estar més en el pensament que en el cos… Vull creure que s’alimenten i que em faciliten la faena a mi i a qui treballe amb mi. Tot i això, he hagut d’aprendre a actuar o dirigir textos meus, moltes vegades, el focus, allò que creus important quan escrius, es desplaça lleugerament quan actues o dirigeixes i viceversa i totes les viceverses que es puguen combinar, o siga que veure-ho des de dins, de vegades, es fa complicat.

Foto: Joan Carles Rodríguez

On va quedar la biòloga? Penses que eixa necessitat d’estudiar l’estructura dels éssers vius i els seus processos vitals està present al teu teatre?

– Jo també m’ho pregunte. I em pregunte perquè vaig tenir eixa necessitat d’acabar uns estudis quan ja estava amb els altres i intuïa que mai exerciria de biòloga. Potser la il·lusió de que tothom em comparés amb Ana Obregón era el que em va empényer a acabar-la…

Fora bromes, crec que veig la vida com la veig perquè vaig estudiar biologia. El meu cervell està ordenat així i en el fons, pense que eixe és l’objectiu d’estudiar, no tant treballar, sinó ordenar idees i visions. Supose que alguna cosa de les ciències deu haver en la meua manera d’escriure. Em torne boja amb les estructures, amb les formes d’explicar, amb l’afirmació de que cada història, cada conflicte té la seua manera de ser explicada i que eixa manera d’explicar també forma part de la història. I de passada, val a dir, parlar de microorganismes o comportament animal sempre és una bona eixida en qualsevol diàleg.

Crec que per a tu la paraula “territori” és important… Podries explicar quin significat té en la teua obra i en la teua vida?

– Doncs no n’era tant conscient fins que m’has fet la pregunta i quan m’he llançat a autodefinir-me me n’he adonat que sí, que el territori és molt important en la meua vida, almenys per ara. Porte molt de temps sentint-me nòmada i orgullosa de ser-ho, he estat quasi vint anys amb la maleta feta. Mai molt lluny de casa, però sempre fora. I de sobte, va arribar un dia en que necessitava trobar el lloc, tornar. Va ser a partir d’eixe moment en que la paraula “territori” va agafar importància.

I en el teatre que faig també la té. M’interessen les històries d’aquelles que no han ocupat les primeres pàgines de la història, que no han triomfat i que no troben el seu lloc. El teatre que fem, o que ens agrada fer, intentem basar-lo en la pregunta i no en la resposta i saber d’on sóc i quin és el meu lloc han sigut dos de les grans preguntes. Definir territori, per a mi és definir casa i definir-se a una mateixa i per extensió definir la teua cultura i els teus orígens, per saber qui eres, però també per poder entendre i posar-se al lloc de qualsevol altra persona en qualsevol altre territori.


** Per al següent Autodefinides, Núria Vizcarro ha triat la guionista, escriptora i directora de cinema Elena Escura.

 

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.