Brossa d’ahir o la València dels 70

Música al sotabosc, per Amanda Díaz.

 

Diumenge passat vaig assistir al concert-homenatge que diversos músics li van fer a Pep Laguarda al Centre Cultural La Beneficència. Per a qui no el conega, Laguarda fou un músic valencià, de Rafelbunyol, que a finals dels anys setanta va publicar —amb el grup Tapineria— ‘Brossa d’ahir’, un disc de culte que, junt a ‘Humitat relativa’ de Remigi Palmero i ‘Cambrers’ de Julio Bustamante, va formar la primera trilogia del rock mediterrani per excel·lència.

Mentre escoltava aquella barreja del rock progressiu i el folk-pop psicodèlic que manava a l’època —i Garri Campanillo (percussionista a Tapineria), Pau Alabajos, Òscar Briz, Las Víctimas Civiles, Toni de l’Hostal, Carles Pastor, Sigarrito o Pau Miquel Soler, entre molts altres, van rescatar amb encert— vaig pensar que potser abans els grups prioritzaven la creativitat per damunt de les exigències del mercat i del públic.

Pep Laguarda & Tapineria

En acabar, vaig desitjar tornar al temps de Brossa d’ahir. Uns anys on tot estava per fer, quan va sorgir el punk, la música disco, el heavy metal, el reggae, el tecno-pop, el glam rock, el rock sinfònic… i tots tenien cabuda.

Actualment, quan mire els cartells dels festivals que es fan al nostre territori comprove que totes les programacions són un calc; sempre els mateixos grups (de moda, locals o estatals), sempre el mateix tipus de música… És cert que hi ha molta qualitat musical i un gran ventall de propostes on triar, però aquells que no encaixen en el “sistema musical”, bé perquè fan una música poc comercial, perquè no tenen cap tipus d’influència identificable, perquè canten en valencià (i sí, aquest tema dóna per a un altre article) o perquè reuneixen totes aquestes coses, no tenen més remei que deixar de tocar. Així, de sobte, em vénen al cap grups tan bons com Arthur Caravan —dels quals vos parlaré en profunditat molt prompte— o Mox Nox, que han hagut d’abandonar els seus projectes en no trobar el seu espai dins del “mercat”.

Al meu parer, un festival o un cicle de música haurien de donar-nos la possibilitat de descobrir grups nous, escoltar propostes sorprenents i arriscades, fer-nos sentir que no tot està perdut i que açò encara va de música i no de diners.

In Fraganti (Tico Balanzá, Remigi Palmero i Julio Bustamante)

Ens hem acomodat tant que ho volem tot mastegat, també la música; anar a un concert i saber-nos les cançons amb melodies fàcils, fer-nos la foto de rigor per a les xarxes i, després, emborratxar-nos amb la cervesa que patrocina i marca la tendència musical de l’any. No m’és alié, jo també ho faig, encara que després la meua curiositat em porte a escoltar un altre tipus de música que mai escoltaré a eixos llocs.

M’agradaria que a les programacions públiques, com les que organitzen els ajuntaments, aquest condicionant econòmic no existira i que es donara cabuda a aquests altres grups als que els és difícil entrar al circuit musical, però ací entra en joc un altre condicionant: l’electoral. Casualment, acabe de llegir al Facebook un post de José Antonio Commandant (un mític de l’escena valenciana), en referència als concerts de la Fira de juliol d’enguany a Vivers, on diu: «En ocasiones sueño con utopías irrealizables, como coherencia a la hora de diseñar una programación que debería ser más cultural que comercial». La programació, clarament marcada per les properes eleccions, està pensada per a agradar al gran públic — a excepció d’algun concert—, molt lluny de la qualitat a la que estàvem acostumades en anys anteriors.

Vull que tornen els setanta, la varietat, la creativitat i la imaginació, i el públic amb ganes d’escoltar coses atrevides i diferents. Vull un Woodstock valencià!


Música al sotabosc és una secció conduïda per Amanda Díaz, responsable de la productora independent valenciana Sotabosc. Cada setmana podreu llegir ressenyes i articles d’opinió, relacionats amb el panorama local, d’una apassionada de la música.