Collages escènics: El Moviment

Supose que, preocupat pel creixement de la ultradreta i l’interés ideològic d’un nombre considerable d’adolescents, Manuel Molins va decidir-se a escriure al voltant d’aquest tema per a la nova producció escènica de la Companyia Teatre Micalet. El Moviment, dirigida per Joan Peris i interpretada per Ximo Solano al costat de sis joves actors, és una metàfora sobre la manipulació social i la importància de desenvolupar el pensament crític.

Arran de les preguntes que genera la projecció d’un documental a classe sobre el feixisme, Carles, un professor d’institut, planteja als seus alumnes un experiment per tal que puguen vivenciar els efectes, poc inocents, de les proclames polítiques actuals. Comparant la situació amb el mite de la caverna de Plató, els anima a eixir del món de les ombres i fer-se una idea pròpia de la realitat, formar part del canvi, involucrar-se, trobar la motivació i sentir-se útils. Seguint l’arenga del mestre, farcida de lemes martellejats, es genera la formació d’un grup (El Moviment) que busca adeptes amb la intenció de transformar el panorama social. L’objectiu d’incrustar el missatge en la ment dels joves funciona de manera instantània. Missatges potents i senzills amb un rerefons que parla el seu llenguatge, que els reconeix com a necessaris per a “la causa”. Una estratègia infal·lible per a captar autoestimes a mig fer. Un pla que a Carles se l’acaba anant de les mans.

«L’obra ens mostra una representació dels perfils tipus entre la comunitat adolescent: la llesta, la bonica, la rebel, l’inadaptat, l’esportista i el bromista que procura ser el centre d’atenció… —opina Clara Andrés—. El professor encarna eixe sector de docents que vol canviar el sistema educatiu des de dins, proposant exercicis al marge dels llibres i procurant guanyar-se la confiança dels alumnes. Ací açò es castiga d’alguna manera, donant a entendre que eixir-se del sistema és fracassar; que les mateixes eines que tu has proporcionat poden anar en contra teua. No hi ha un missatge d’esperança, una solució».

El text de Molins dóna la impressió d’estar adreçat a un públic jove que comença a tontejar amb l’extrema dreta, que puga identificar-se amb tot el que passa a escena, i té la bona (però lleu) intenció de fer-los reflexionar, de convidar-los a canviar d’idea. Mentre que Carles, en la ficció, aconsegueix remoure la sang dels seus deixebles, l’obra sembla no fer-ho tant. És cert que s’allunya de l’adoctrinament massa evident, i això està bé, però se n’oblida de ficar el dit en la nafra i moure’l fins a provocar una emoció que actue de palanca; de fer-los sospitar, encara que siga, de les conseqüències personals i socials d’un nou triomf feixista.

Collage de Femmella

El feixisme 2.0 ha donat amb la clau de l’èxit i té milers de seguidors menors de trenta anys a les seues xarxes socials. Utilitza l’humor i l’entreteniment per a mantindre’ls enganxats, fa ús dels formats actuals, com els vídeos, els memes o la creació de virals. Poca lletra i molt d’impacte visual que va calant a cop de martell, encara que falten a la veritat constantment. Però, què més dóna això en una societat desinformada? S’alimenten del desengany per a repartir el pa que (insisteixen) uns altres ens estan llevant. S’atreveixen a ser directes, irreverents i radicals, a confirmar els prejudicis a velocitat de tweet, la qual cosa resulta “atractiva” en qualsevol país on la classe política ja no compta amb el crèdit ciutadà i està massa lluny dels problemes del carrer. Per si no fos prou, apunten a l’homenia, eixe punt feble que el feminisme toca amb un dit índex massa fort i decidit. Mentre la societat integradora clama contra el racisme, el masclisme o l’homofòbia, ells t’expliquen que ser home, blanc, espanyol i heterosexual et victimitza, i han vingut a rescatar-te. Tot això, amenitzat amb música èpica, cavalls, armes i pits unflats. Què pot fallar?

Més enllà que la proposta de la CTM ens semble benintencionada, posem-nos en la pell d’un individu que simpatitza amb aquest ideari. Què pot fer-se, doncs, des de les arts escèniques per a contrarestar l’efectivitat d’un partit polític que té a molts joves entusiasmats? Com evitar cert paternalisme? Com retirar els draps calents que posen els mitjans de comunicació i evidenciar una realitat que podria abocar-nos a la pitjor de les societats? Com frenar uns percentatges que, fins i tot, els politòlegs més experts no encerten a pronosticar? Parlem d’adolescents desitjant tindre díhuit per a votar-los. Parlem de la dreta més rància recuperant una il·lusió que semblava extingida front l’immobilisme d’altres partits conservadors. Parlem de que els discursos populistes adreçats de nou a la classe obrera ens alerten que la història es repeteix, i no sabem com evitar-ho. Massa responsabilitat per a una obra de teatre. Potser, simplement, caldria aparcar els embuts i provocar un big bang, com escriu Molins a El Moviment. No podem resignar-nos a que tot açò acabe com el mite de la caverna.


De què parla un espectador en eixir del teatre? Collages escènics és una secció dedicada a la ressenya teatral, des del punt de vista de l’espectador, conduïda per la cantautora Clara Andrés i la directora d’Afán de Plan, Vanessa Martínez Montesinos. Cada publicació serà el resultat de les seues converses, només eixir del teatre, i anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.

Afán de Plan © 2019