Fitxades: Monty Peiró

 

«El rock també és nostre i el volem lliure de masclisme. Aquesta és la realitat que jo he viscut i vaig a lluitar per canviar-la fins a l’últim moment.»

Ha sigut l’estil rock el que ha marcat tota la trajectòria musical de Monty Peiró (Benaguasil, 1981). En l’actualitat, és la veu principal i una de les guitarristes al grup Gran Quivira, amb el que —després de publicar ‘Las dos caras’ i ‘Cada noche’— ja està preparant nou treball per al pròxim any.

A Femme Fractal és també cantant, toca el baix, l’ukelele, la percussió i la guitarra. Una banda en la que, junt a Marta Burgos i Isabel Latorre, fa versions de clàssics del rock.

A més, Monty realitza versions en acústic, amb el percussionista Rafa Fernández, a The Bruce Brothers. I si no tenia prou amb tot açò, col·labora setmanalment a la ràdio d’À Punt, als programes Territori Sonor i Pròxima Parada.

“Es muy fan de Barbarella,
también de Espectro de Seda
y ha leído a Simone de Beauvior
no intentes nada contra ella
o has perdido la pelea
no le vas a ganar”
(‘Cada noche’. Gran Quivira)

Amb quasi vint anys dedicada al món de la música, l’any 2002 arribava el seu primer grup musical amb Sweet Little Sister (2002-2008), on va publicar ‘Livin’ Rockin’ i ‘Apocalipstick’. Un triomf absolut durant aquells anys, on va fer gires a nivell estatal compartint escenari amb bandes com Scorpions, Girlschool, Saratoga, Obús… Una època en la que Monty va ser escollida com a una de les millors cantants nacionals al Rockferedum de la revista Heavy-Rock. Sweet Little Sister va ser un dels primers grups amb majoria femenina dins del rock.

Després arribarien formacions com Interceptor i The Sheenas, banda femenina de tribut a Ramones. A més d’haver cantat en diferents projectes musicals com Tramperos o Backseats, i en formacions acústiques com Nasty Monty & The Chicken Riders i The Boogie Wookies, va tocar el baix a Spontaneous Combustion.

Ha sigut corista a concerts de Neus Ferri, The Stones Circus Band, Kraken Roll Band, Rodillazo, Pelusa o Rajoy División, entre altres. I, en estudi, ha estat gravant amb grups com Seguridad Social.

Amb una llarga llista de col·laboracions destaquen grups com Mafalda, Badlands, Gigatron, Uzzhuaïa, Lilith, Insolenzia, Sujeto K, Laverge, Delaire, Rodillazo, Los Perros del Boogie, Los Walkers, 2Animales, Kibah, Ochorizo, Coz, Mancora, Monkey Hole, Quelonio, Sylvania, Los Vicentes, Juanma Sanz, Bastardos, Motorized i Hardcore Superstar.

Ha treballat també com a Rock Dj i com a cantant a diferents orquestres del País Valencià, i va ser la compositora i la cantant de la cançó que va acompanyar als crèdits del documental ‘El último abrazo’ de Sergi Pitarch, el qual va ser nominat als premis Goya del 2015.

Una llarga trajectòria en la que també destaca la seua participació a diferents programes de ràdio, les seues incursions en l’àmbit cinematogràfic o la seua faceta com a escriptora. No obstant això, Monty Peiró és llicenciada en psicologia, mediadora intercultural i estudiant d’antropologia social i cultural.

“Nadie va a salvarte de ti misma más que tú
La verdad es que ya cansa toda esta actitud
deja en paz a las demás y mira para adentro”
(‘Todos los golpes’. Mafalda i Monty Peiró)

Després de dues dècades dedicada a la música, quina valoració fas respecte a la paritat? Penses que s’està aconseguint?

– No, no hi ha paritat, estem molt lluny de tenir-la, encara que alguna cosa s’està millorant. Quan vaig començar, cap a l’any 2000, la situació era molt més desoladora. Ara cada vegada som més i també som més reivindicatives. Actualment hi ha dones músiques per a elaborar cartells que siguen paritaris i arguments gastats com “es contracta per qualitat i no per gènere” —insinuant que les dones tenim menys qualitat— comencen a ser vistos com a ridículs. És tot infinitament més senzill de com ho pinten. Cal programar més dones i deixar-se de justificacions misògines i patètiques. L’hegemonia masculina sobre els escenaris ha d’acabar. Entenc que alguns homes tinguen por de perdre el privilegi d’ocupar el 80% dels cartells, però és que estan ocupant un espai que ens pertany. Quan hi haja paritat, veurem realment això de la qualitat i els gèneres. Mentrestant, sí s’està contractant pel gènere, al masculí concretament. A més, hi ha un biaix que a mi particularment em molesta, que el tema de la qualitat només es traga per a referir-se a les dones. Si un analitza la qualitat de les dones que toquen als festivals, veurà que la gran majoria són indiscutiblement bones músiques, mentre que a les bandes masculines veiem homes ocupant tot l’espectre de “la qualitat”; els hi ha bons, dolents, mediocres… Em molesta particularment que no tinquem dret a ser dolentes, perquè al final sembla que, com ens estan cedint un lloc que no és el nostre, només hi ha lloc per a les virtuoses, mentre que ells no tenen aquesta exigència brutal i es reparteixen molt més espai. Quan un grup de dones que no és percebut com a “bo” triomfa (com és el cas de les Hinds —que a mi no m’agraden, per cert—), la campanya d’atac que hi ha cap a elles és absolutament violenta, quan hi ha homes de la mateixa qualitat triomfant i ningú diu res. Al patriarcat li sembla absolutament intolerable que una dona tècnicament dolenta triomfe, encara que hi haja centenars d’homes en primera línia que toquen fatal i no afinen ni per atzar. Es percep que estem ocupant un espai que no ens correspon, perquè només les millors de nosaltres tenen dret a ocupar el petit espai que ens reserven. I no, el nostre espai és la meitat i l’ocuparem les bones, les virtuoses, les mediocres i també les dolentes, exactament igual que ells. És més, crec que tindrem més qualitat en general quan hi haja paritat.

Al llarg d’aquests anys, t’has sentit jutjada per ser dona?

– Ser dona, almenys en l’escena i l’ambient en què jo m’he mogut, ho marca tot. Senzillament, no és el mateix. Si ets molt bona, a alguna gent li sorprendrà que ho sigues, si ets molt dolenta servirà per a confirmar el seu prejudici. Si va molta gent a veure’t, diran que van perquè ets dona. Si aconsegueixes alguna cosa mitjanament important, diran que ho has tingut més fàcil perquè ets dona, o al pitjor dels casos diran “a saber com ha aconseguit això”, utilitzant aquest prejudici masclista i misogin que diu que les dones aconseguim les coses utilitzant brutes estratagemes o a canvi de sexe. També, si la teva parella pertany al món de la música, diran que el que tens és gràcies a ell. Si ets guapa i et va bé, diran que és perquè ets guapa, i si ets grossa es riuran del teu pes. Si vesteixes de manera cridanera, diran que t’aprofites del teu físic; si vesteixes de manera molt moderada, diran que no ets bastant rockera. En definitiva, sempre hi haurà gent que jutjarà tot el que faces unint-ho de manera inseparable a la teva condició de dona.

De mi han dit tot això, m’han insultat en fòrums d’internet, han atribuït tots els èxits dels meus grups al fet que ens havíem gitat amb algú per aconseguir-los (remarque això perquè és de les coses que més em violenten, que inventen aquestes coses i que hi haja gent que se les crega, anul·lant la teva feina, el teu esforç i el teu talent). He sentit que sempre es jutjava el meu nivell musical amb un barem diferent als homes… Per citar-te una anècdota una mica graciosa, un cop The Sheenas tocàvem en un festival amb altres bandes i, estant al camerino preparant-nos, membres d’un altre grup ens van preguntar: «Sou les go-go’s?».

Una altra cosa que sempre he sentit —tot i que cada vegada, amb l’edat, menys— és un doble prejudici. D’una banda, quan el meu primer grup, Sweet Little Sister, començàvem, molta gent deia “a veure quant duren”, “aquestes no aguanten ni un any”, com si per ser dones haguérem d’aportar aquest extra de credibilitat que et dóna aguantar en el temps per guanyar-nos el respecte. Per una altra, sempre he sentit que he de demostrar que no sóc tonta. Si ets una dona jove, em fa l’efecte que, d’entrada, van a creure que ets tonta i has de demostrar que no ho ets. També em molesta molt que quan denuncie aquestes coses, que les he viscut jo, que són la meva experiència, de vegades m’han acusat de victimista o d’exagerada. Jo no em considere cap víctima, porte 20 anys tocant i he superat totes i cadascuna de les dificultats que se m’han posat. Sóc una dona forta i pense seguir lluitant. No necessite la llàstima de ningú, però que l’escena musical i particularment el món del rock i el metall són masclistes i amaguen tones de misogínia és una realitat que no pense callar ni amagar. Són escenes reaccionàries on quan denúncies el masclisme, reps més masclisme, et guanyes enemics i perds públic, però no he vingut a fer-li el joc al patriarcat dient “no, que va, mai he patit masclisme” només per aconseguir la connivència de persones que no volen canviar res ni fer autocrítica ni reflexionar, i que senten com un atac a la seva adorada escena qualsevol crítica. El rock també és nostre i el volem lliure de masclisme. Aquesta és la realitat que jo he viscut i vaig a lluitar per canviar-la fins a l’últim moment.

I per acabar, una altra cosa que em molesta en gran manera és que molta gent que fa deu anys va dir algunes coses realment misògines sobre mi o el meu grup, ara són els més feministes i no es plantegen fer cap reparació, ni demanar-te disculpes o simplement reflexionar. Crec que part del procés de desconstrucció és reflexionar precisament sobre el propi procés i assumir que has estat part d’aquesta maquinària misògina tan present en el món del rock i si vas causar dany, almenys tracta de reparar-ho. M’envaeix la vergonya quan veig persones que m’han atacat amb insults misògins per fer música, subjectant pancartes el 8 de març. Em sembla necessari evolucionar i ho agraïsc, però crec que la reflexió és necessària.

Supose que també hauràs tingut a dones referents que t’han deixat empremta a la teua vida…

– Sempre m’he sentit inspirada per moltes dones. Crec que la primera vegada que vaig tindre consciència d’admirar a una dona va ser l’escriptora Christine Nöstlinger. De petita m’encantaven els seus llibres i em vaig obsessionar amb llegir-los tots.

En la música adore a Joan Jett, Amanda Palmer, Vixen, Emily Elbert, Maika Makovski, Nina C. Alice, Girlschool, Orianthi, Samantha Maloney, Sister Rosetta Tharpe, Maybelle Carter, Nik West, Courtney Love, L7, Sean Yseult, Skin, Rosy Finch, Lzzy Hale, Larkin Poe, Mayra Andrade, Mafalda, Olaya Alcázar, Neus Ferri, Tami Neilson. També m’encisa la pintora Artemisia Gentileschi, la tasca feminista d’Angela Davis o Simone de Beauvior, l’antropòloga Margaret Mead o l’humor d’Isa Calderón, una de les meves referents actuals.

Secció conduïda per la periodista Emma Tomás | © Afán de Plan

La música travessa una nova etapa impulsada per les dones: l’exigència clara i contínua d’una major presència als escenaris i als mitjans de comunicació. Aquest cop de volant, malgrat la seua potència, encara no està donant els resultats desitjats.  La paritat, hui, no és notable. La gran excusa, entre desenes, que no hi ha tants grups femenins o solistes dones per a equilibrar la balança. A FITXADES, volem demostrar que eixa afirmació no és certa, presentant-vos quinzenalment compositores i intèrprets del panorama musical.