Fitxades: Vera Carrión

 

«La música forma part de mi, l’he tinguda sempre molt present. Crec que és molt important per a conformar la identitat en la fase adolescent, que és quan més música escoltes, més l’absorbeixes. Forma part de la manera en què tu et construeixes».

Vera Carrión (Paterna, 1992) és una de les vocalistes de Mafalda, un dels grups valencians amb més projecció a nivell estatal. Va formar-se l’any 2010 amb el clar objectiu de fer música combativa i manifestar-se políticament a través d’ella. L’origen del nom no està en el personatge de Quino, sinó en una cançò d’Ismael Serrano, nomenada ‘Buenos Aires’, que diu: “Mafalda juega a una guerra nuclear”, i que els nou integrants de la formació acolliren com a sinònim de lluita.

Són ja huit anys als escenaris en què Mafalda s’expressa a través d’un estil propi, jugant amb la fusió de l’ska, el reggae, el hardcore i el funk. Després de ‘Música basura’, ‘Nos deben una vida’ i ‘La última vez que te escucho’, enguany han publicat el seu quart disc ‘Las que faltaron’, mantenint la seua línia reivindicativa, de crítica social i feminista.

“Digan lo que digan,
las mujeres estamos en guerra”
(‘En guerra’. Mafalda)

Vera, junt a la seua companya en Mafalda Bárbara López, també va estrenar fa uns mesos el documental ‘Las que faltaban’ per tal de denunciar la falta de paritat i les tendències masclistes dins de la indústria musical. En ell van participar músiques com Tesa, Vanessa Giner (Carraixet), Clàudia Ferrández “Key Day”, Anita Kuruba (Canteca de Macao), Olatz Salvador (Skakeitan) o Sara Hebe, entre moltes altres.

Quin balanç fas tu al respecte, Vera?

– Negatiu. Hi ha poca paritat per a la gran quantitat de grups de dones que existeix. No obstant això, fa uns anys era pitjor, perquè ningú es plantejava aquesta qüestió, perquè semblava normal que els espais als festivals foren exclusivament per als homes. Ni es plantejava, ni es posava en dubte, perquè era l’status quo. Aleshores, quan la gent se n’adona, perquè comença a pressionar-se un poc més per part dels col·lectius feministes i dels grups, comença a parlar-se molt d’aquest tema. Alguns per simple postureig, però uns altres no; hi ha qui s’ho creu de veritat.

Vull pensar que tot ha canviat un poc. Hi ha molta gent que està començant a fer coses, o una altra que, quan li crides l’atenció al respecte, reacciona. És ací on comença la construcció real. Així que, encara que el canvi no siga del tot real, i quede molt per fer, s’aprecia una xicoteta diferència respecte a fa dos anys; per exemple, estan eixint grups molt potents de dones que estan prenent-se més seriosament. Però, aquesta és una carrera de fons i cal continuar…

Podries explicar-nos alguna anècdota personal en la què t’hages vist afectada pel masclisme en l’àmbit musical?

– Sense anar més lluny, la setmana passada al concert que vam fer a la Sala Razzmatazz de Barcelona per a presentar el disc, estàvem fent la prova de so i notava que a Marcos se l’escoltava més fort que a Bárbara i a mi. Aleshores, vaig dirigir-me al tècnic perquè ho corregira i, per la seua reacció, em vaig adonar que havia donat per fet que Marcos era el cantant i nosaltres les coristes. Per a ell, les nostres veus eren menys importants. I potser, algú pense que no és per a tant, però després de tants anys, aquest tipus de comentaris molesten prou.

“La verdad la cuentan los mismos
y el objetivo eres tú.
Siempre faltó la mitad, miro atrás y no están.
Las que estaban siempre a un lado, las que siempre faltarán.
Mujeres que hicieron historia, mujeres que murieron sin gloria”
(‘Las que faltaron’. Mafalda)

Quines dones diries que t’han marcat més?

– Ma mare és un gran referent per a mi, com a dona, cantant i feminista. També escriptores com Agatha Christie, Elvira Sastre o J. K. Rowling i poetes com Ana Elena Pena i Rupi Kaur. L’activista Angela Davis… I, al panorama musical, la meua amiga Sara Hebe, entre moltes altres companyes.

Com arriba Mafalda a la teua vida?

– Durant l’adolescència vaig anar a molts concerts i a molts festivals amb els meus amics i, alguns d’ells, tenien un grupet que es deia Mafalda. Un dia, vaig cantar a un concert d’ells i, també, vaig tocar el saxo, però el meu pànic escènic va impedir-me continuar. Jo volia formar part del grup, però aquella por em paralitzava. Vaig estar un temps ajudant-los, fent més tasca de producció, i a poc a poc, de manera natural, vaig anar soltant-me i fins avui.

Com naix cadascuna de les lletres que componeu?

– Principalment, les escriu Marcos, però com ens passem la vida debatent sobre política, les lletres naixen d’aquestes converses. De fet, és fàcil recordar el moment en què una cançò va començar a gestar-se a la furgoneta, anant cap a un bolo. El procés d’escriure va sempre vinculat a les nostres inquietuds polítiques o experiències personals.

Quins són els propers concerts?

– Hui, divendres, estarem a la sala The One, de Sant Vicent del Raspeig, fent un concert en companyia d’Auxili que, la veritat, ens fa molta il·lusió. Demà al Trovam! de Castelló, junt a Vadebo, Ebri Knight, Periferia Norte amb Jazzwoman i Cactus. Ja després, el 30 de novembre a Sevilla, l’1 de desembre a Granada… També estarem a Saragossa, Múrcia… I a finals d’any toquem a l’Hatortxu Rock, al Festivern i al Biocap Festival.

Secció conduïda per la periodista Emma Tomás | © Afán de Plan

La música travessa una nova etapa impulsada per les dones: l’exigència clara i contínua d’una major presència als escenaris i als mitjans de comunicació. Aquest cop de volant, malgrat la seua potència, encara no està donant els resultats desitjats.  La paritat, hui, no és notable. La gran excusa, entre desenes, que no hi ha tants grups femenins o solistes dones per a equilibrar la balança. A FITXADES, volem demostrar que eixa afirmació no és certa, presentant-vos quinzenalment compositores i intèrprets del panorama musical.