Pau Vallvé i el poder de la música

Música al sotabosc, per Amanda Díaz.

 

 

Aquesta setmana vull parlar de com n’és d’important la música a la nostra vida.

Nombrosos estudis han demostrat que escoltar música —i ballar-la— augmenta la nostra felicitat. I no, no es tracta d’un article d’autoajuda.

La meua vida ha estat envoltada de música des de molt abans de dedicar-m’hi professionalment. Sempre l’he utilitzada per a acompanyar determinats moments, perquè hi ha certes cançons que et reconforten tant com una abraçada o una palmada a l’esquena.

El dos de maig vaig anar a un concert de Pau Vallvé al Loco Club. La seua música és de les que més sona al meu equip des que el vaig veure per primera vegada, al Centre Cultural Octubre, junt a deu persones més, i a on vaig descobrir eixe punt de tristor que amaguen les seues cançons de lletres oníriques, que et deixen sense alé, i que intercala amb un discurs enginyós i irònic. Òbviament, em vaig fer fan.

Pau Vallvé (Foto: Anna Vilasecar)

El passat dijous va presentar ‘Life vest under your seat’, el seu últim disc, que ha estat autoeditat enguany. El títol fa referència al manual d’instruccions dels avions, i el disc és això, un manual per a saber-se conduir per la vida. En aquest treball, la música continua eixe estel malenconiós tan propi de les seues composicions, però amb unes lletres molt més optimistes, que creixen en el directe.

Tornant al poder de la música, al concert de Paul Vallvé vam viure un moment de catarsi col·lectiva. El músic català va combinar cançons d’aquest nou disc amb d’altres de treballs anteriors, començant per “Cada deu anys” per a calfar motors. A aquesta li en seguiren dènou més, pujant a poc a poc la intensitat, fins que vam acabar corejant tots junts allò de “Tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”, un clàssic als seus directes. Una mena de mantra curatiu.

Algú em va dir que Vallvé té alguns himnes vitals, i n’estic totalment d’acord. Hi ha lletres que t’arriben molt endins, i ell sap acompanyar-les magistralment d’una música trista, de vegades fosca, que s’obri a la llum quan irromp la bateria, tocada en aquesta ocasió per Víctor García, un músic de bressol hardcore que va aportar-li al repertori un vigor necessari en certes ocasions.

I és que ja ho diu el refraner popular: Qui canta, el seu mal espantala música amanseix les feres… La humanitat sap des de fa molt que la música és necessària per a l’esperit, ara falta que ho sàpiguen els polítics.


Música al sotabosc és una secció conduïda per Amanda Díaz, responsable de la productora independent valenciana Sotabosc. Cada setmana podreu llegir ressenyes i articles d’opinió, relacionats amb el panorama local, d’una apassionada de la música.