Hamburguesa i creïlles ionesquitzades

L’escriptor i dramaturg romanès Eugène Ionesco, una de les principals figures del Teatre de l’Absurd, va estrenar la seua primera peça l’any 1950. La Cantatrice Chauve (La Cantant Calba) fou una de les seues obres més reconegudes que, en aquella època, trencava de forma dràstica amb la lògica i coherència que s’esperava d’un text dramàtic. El seu estil, de diàlegs inconnexos que aportaven a l’obra un aire d’ensomni o irrealitat, li va acompanyar sempre en muntatges posteriors. La cantant calba s’entén com una implacable sàtira de la societat burgesa dels anys cinquanta.

Seixanta-cinc anys després, la dramaturga catalana Lluïsa Cunillé pren prestats a la Senyora Smith, el Senyor Martin, la cambrera Mary (també ex serventa de la Sra. Smith), el bomber i la cantant d’òpera exiliada per a reunir-los, no per casualitat, a un restaurant de menjar ràpid de Londres, un dia de pluja. Cunillé trenca la seua rutina matrimonial i, deixant als cònjuges d’Smith i Martin a casa, converteix als dos protagonistes en amants furtius: una artista depressiva que es culpa pel fracàs dels seus fills i un agent de borsa alcohòlic que es lamenta, repetidament, de la seua flegma anglesa. Potser siga aquest un dels pocs tocs típicament britànics que la dramaturga atorga als seus personatges, lluny de l’exageració de Ionesco, que va ‘britanitzar’ cada detall de la seua obra.

‟Interior burgés anglès, amb butaques angleses. Vetlada anglesa. El senyor Smith anglès, en la seua butaca i amb les seues sabatilles angleses, fuma la seua pipa anglesa i llig un diari anglès, al costat d’una xemeneia anglesa. Té ulleres angleses i un bigoti gris anglès. Al seu costat, en una altra butaca anglesa, la senyora Smith, anglesa, apedaça uns mitjons anglesos. Un llarg moment de silenci anglès. El rellotge de xemeneia anglès fa sentir disset tocs anglesos.ˮ

La cantant calba al McDonald’s, dirigida per Paco Zarzoso, té lloc a l’interior d’un restaurant ben acolorit; una mena de còmic signat per l’escenògraf Damián Gonçalves que, oferint-nos una situació més contemporània, pretén dir-nos que la bogeria és atemporal i inherent a l’ésser humà, que la irracionalitat i la falta de comunicació (tan pròpia del teatre de l’absurd, però tant a prop de la realitat) estan més presents que mai. No obstant açò, els personatges de Cunillé (interpretats per Pep Ricart, Lola López, Mafalda Bellido i Marcos Sproston) són molt més continguts i menys embogits, malgrat recórrer en ocasions a trets característics d’aquest corrent teatral, com la repetició de frases o les qüestions existencialistes.

Pense que, tractant-se d’aquest elenc d’actors, potser es podria haver injectat una dosi major de disbarat i desraó. Però Lluïsa Cunillé no ha escrit una versió del clàssic de Ionesco, sinó que ha traslladat els seus personatges al segle XXI per a veure com es comportaven, i els ha posat a escena d’una forma més naturalista i realista sense desfer-se del tot de l’excentricitat dels originals.

Acompanyant-los, hi ha set veus en off que caldegen eixa freda atmosfera de celebracions alienes i incessants a un lloc on “tothom és eternament jove”, malgrat que el temps passe ràpid i siga d’usar i tirar. On els problemes no han d’existir i les xacres socials no són benvingudes.

Hongaresa de Teatre celebra així els seus vint anys sobre els escenaris. Podreu veure’ls al Teatre Micalet fins al 22 de maig.