Autodefinides #43: Mar Benegas

Inma Pérez Burches ha triat l’escriptora i poeta Mar Benegas.

«M’agraden les paraules; perquè amb elles construïsc versos i contes, i amb els versos i els contes, a voltes, construïsc llibres. També m’agraden els gats perquè ronronegen com si tingueren un motor i anaren a eixir volant en qualsevol moment; i m’agraden els xiquets. I no sé molt bé el perquè, però així és. Com m’agraden molt les paraules, els xiquets i els gats, a voltes ho barrege tot: escric contes de gats infantils, o versos que ronronegen com a xiquets, o escric xiquets que rimen amb gat… i així em passe tot el dia. Perquè sóc poeta, escriptora i autora de llibres infantils.

També sóc formadora i conferenciant especialitzada en poesia, animació a la lectura i creativitat, i porte el meu treball a persones adultes i al públic infantil. Actualment, dirigisc les Jornades d’Animació a la Lectura, Escriptura i Observació (JALEO) per a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de València, en col·laboració amb altres institucions.

Els meus llibres han estat publicats (i traduïts) a la Xina, el Brasil, Corea, Itàlia o França».

Xiquets i poesia. Com li l’explicaries a algú que no entén la importància d’aquest binomi des del punt de vista educatiu o pedagògic? Està la poesia present a l’escola?

Els explicaria que, hui dia, després d’uns quants anys d’experiència i milers i milers de xiquets i xiquetes amb els quals he compartit versos i tallers, no he trobat encara a cap ni un al que no li agrade la poesia.

Més que des d’un punt pedagògic o educatiu, la poesia forma part de la infància en la seua pròpia formulació: el llenguatge poètic es configura com una part indispensable en el desenvolupament de la infància, des del mateix naixement. La metàfora, la rima, la poesia de tradició oral, el símbol… Són aquests elements poètics els que van estructurant la identitat en la primera infància, la individual i la grupal. També és a través del joc poètic que es van establint els primers mapes mentals del pensament —del pensament abstracte i simbòlic, però també del lògic, que naix d’eixes primeres fases—.

Més tard, la poesia s’erigeix com un lloc de llibertat i subversió, una fuita on el joc permet que la tensió s’allibere: embarbussament, nonsense… I, per descomptat, com un mitjà d’identificació emocional amb l’altre. Una forma de transformar la realitat, que allò dolorós de les experiències vitals es transforme a través del llenguatge en una gasa. Per a açò serveix també la poesia, l’art en general: perquè el dolor siga, a través de l’alquímia de l’art, transformat en bellesa.

Cada edat té la seua poètica i no, desgraciadament, no està present en la majoria d’escoles, algunes sí, depèn molt de les persones que les habiten, però, en general, està desapareguda més enllà d’allò testimonial.

Com naix JALEO? Quins són els seus objectius i què necessitaries per a complir-los?

JALEO va nàixer com a projecte al 2010, van passar anys fins que es va materialitzar. Obeeix a dos interessos fonamentals: a València no existia ni existeix encara, més enllà de JALEO, unes jornades internacionals on la ciutat es convertisca en un punt de trobada de les persones que ens dediquem a la mediació lectora. On formar-nos, aprendre, reflexionar, i generar pensament crític i dinàmiques pràctiques que poder traslladar al dia a dia.

Començàrem en precari i sense cap tipus de suport, amb un màxim de trenta alumnes, que eren els que cabien a la Residencia Plural, de Berta Chulvi, on es van realitzar els dos primers anys. Però la resposta va ser sempre meravellosa i acudia gent, a més d’ací, de tota Espanya.

Vaig presentar el projecte a UIMP i aconseguírem suport de la Direcció General del Llibre (GVA), i la cosa va créixer exponencialment; a la primera convocatòria de la UIMP es feren cent matrícules i van quedar setanta persones en llista d’espera. Des de llavors, hem seguit creixent fins al punt que s’ha convertit en un referent a nivell estatal. Amb la coorganització de la UIMP, la GVA i la UV, i la col·laboració del COBDCV i el CEFIRE a l’estiu, a més d’altres col·laboradors. A partir d’enguany, també hem iniciat el cicle JALEO D’HIVERN, amb la col·laboració de l’Ajuntament de València i Las Naves, una jornada bimensual, per als professionals de la CV.

D’aquesta manera, docents, bibliotecaris, il·lustradors, escriptors, psicòlegs, assessors de formació, directors de plans de foment lector, fundacions…, cada any creix l’interès i som més els que ens reunim en aquestes jornades entorn del llibre, la lectura, l’art i la infància.

Donada la teua llarga experiència professional com a formadora, conferenciant i escriptora, sempre amb les lletres presents, treballant amb xiquets i adults, què creus que ha canviat des que vas començar? És a dir, què et vas trobar llavors i què et trobes ara quan t’enfrontes a la teua maratoniana agenda cada dia? És la vocació, la passió, el component més important en el que fas?

Jo crec que la lluita continua, que el treball cultural és de trinxera, que és menyspreat perquè la indústria i el sistema repudia tot el que no siga productivista i que haurem de seguir barallant cada dia.

En eixe aspecte no canvia molt. Per açò em prenc aquest treball com una tasca de resistència, com anar llançant llavors. Veure que alguna d’aquestes llavors brolla és una satisfacció i una alegria. Però cal seguir llançant llavors i regant sense descans, perquè el desert cultural, estètic i poètic que imposa el mercadeig de la imatge, la TV,… és imparable.

Em trobe de tot. En general, quan em criden hi ha interessos, i com els dic a les mestres: heu de seguir, malgrat el descoratjament, perquè la infància, la cultura us necessita.

I sí, és la meua passió i la de les mestres i bibliotecàries que vaig trobant-me, però, sobretot, la passió dels xiquets i xiquetes quan escolten o participen de la màgia de poesia.