Collages escènics: Santa Cultura

La coreògrafa i ballarina Ángela Verdugo, La Siamesa, després d’acaronar-nos i regirar-nos amb ‘A-normal o la oveja errante’, estrena estos dies ‘SC_Santa Cultura’, la segona part d’una trilogia molt personal i reflexiva en la qual es despulla escorcollant la bellesa. A l’empar d’una nova residència creativa a la sala Carme Teatre, torna a acompanyar-se de Xavier Puchades en l’escriptura, qui també s’encarrega de la coordinació dramatúrgica, i de Joan Mei en l’espai sonor i la música. Rocío Pérez i Carlos Molina se sumen a aquesta santa croada en l’assessorament coreogràfic i el disseny de llums, respectivament.

Afán de Plan © Femmella

La Siamesa ja no vol ballar, i auxilia la dansa amb teatre. Es fagocita amb Puchades per a disparar-nos textos al fetge, mentre ens dilata les pupil·les amb cada moviment, cada imatge, cada element de l’escarida escenografia espremut al màxim.

«És formidable l’ús que fa d’un objecte tan quotidià com és el paper higiènic —diu Clara Andrés, la meua companya de butaca i secció—, des de la seua funció més pràctica al rescat de la grip que li ha transmés la seua filla (quina manera tan ocurrent de filar les dues primeres peces d’aquesta trilogia), fins a convertir-lo en l’element central de l’escenografia. Un gran exemple de tot el que pot fer-se amb molt poc. Trobar la bellesa en qualsevol lloc. Que precisament ho aconseguisquen amb paper higiènic és una ironia tremenda».

Bellesa pertot arreu, embullada en una mirada i uns cabells infinits, que són també part essencial de la peça. No saber a on mirar i no llevar-li la vista de damunt. Paraules metrallades per una veu benigna i sarcàstica.

Ja ho deia fa dos anys: «A mí me gusta lo bonito, hija». I continua recollint retalls de bellesa per a mostrar-los generosament a tot aquell que estiga disposat a abandonar l’obstinació de voler entendre-ho tot. La bellesa, l’art, la santa cultura no busquen comprensió, sinó trencar-te en mil trossos.

«Ella ja ho diu al principi, només vol tocar-nos, encara que siga amb la punta del dits. I ho aconsegueix amb escreix i a mà oberta. Ens tenta, ens amanyaga i ens furga de tal forma que ixes del teatre sense paraules, amb el cap ple de coses boniques: metàfores, icones, instantànies i ressons», afegeix Clara.

En aquesta ocasió, Verdugo invoca en estat febril als seus referents per a intentar desentranyar el sentit de la cultura. I en el decurs de la seua preocupació en off, de l’acurada lletania de pensaments en veu alta, es desfà a poc a poc de les capes formades per tot l’absorbit per a endinsar-se verge en el nucli de la beutat. I alimentant el deliri, la família Sackler, els Medici del segle XX, uns camells de luxe repartint OxyContin. Aquesta és una missió torbadora i extrema, com tot (re)naixement, durant la qual ha sabut envoltar-se dels addictes adequats.

El poder de transgredir la norma establida sempre va pertànyer a una lúcida minoria. El punk no ha mort. La història de la contracultura, la germana convexa i fecunda de la cultura, ha estat escrita per uns pocs homes i unes quantes dones. Bach, Hildegarda de Bingen, Kim Gordon i Nietzsche són només un exemple. Tindre la facultat de commoure als altres, de pervertir qualsevol emoció aliena, és segurament el vertader i únic fi de la santa cultura, omnipresent i contradictòria, invisible als ulls rendits, sotmesos a l’entreteniment, encegats per les llums de l’últim espectacle de moda.