Autodefinides #71: Anna Marí

Mª Ángeles Fayos ha triat l’actriu, dramaturga, directora i empresària teatral Anna Marí, cofundadora de CRIT Companyia de Teatre i codirectora del projecte teatral europeu Escena Erasmus.

«Vaig començar a fer teatre a l’escola. La professora de castellà ens feia fer moltes activitats creatives per vincular-nos afectivament a la llengua castellana i per veure si algun dia deixaríem d’escriure a la pissarra de classe “Castellà-no”. Tots els alumnes actuàvem, i una companya i jo solíem escriure el text i dirigir la peça. «Oye, Anna, ven aquí: se te da bien escribir, ¿tú no has pensado en dedicarte a escribir teatro?», em digué la professora un dia. «A mi m’agrada més actuar», li vaig contestar ràpidament i me’n vaig anar, que estàvem enmig d’un assaig i no podíem estar de xarreta. Però eixa era una professora excepcional, molt observadora, i em va obligar a seguir fent i escrivint teatre fins l’últim dia d’escola.

Després el temps, la pressió social, la por, etc., m’allunyaren un poc del teatre en la seua vessant més pràctica i em vaig posar a estudiar-lo a través de la literatura. El meu pas per la universitat va donar com a fruits més visibles un doctorat en Filologia Anglesa i una llicenciatura en Filologia Catalana. Però això era només l’embolcall.

Durant els anys de llicenciatures i doctorats, vaig formar part del Grup de Teatre de la Universitat de València on, de la mà de Pep Sanchis, un grup d’estudiants vam rebre una formació completa i riquíssima que abastava des de la interpretació i la dramatúrgia, fins a la producció i la distribució. Entre aquells estudiants hi havia Josep Valero i Daniel Tormo, persones de ment inquieta i gran sentit de l’humor amb qui vaig crear una curiosa afinitat. Me’n vaig anar d’Erasmus, després vaig fer diverses estades d’investigació a Londres i, a tots els llocs, tant jo com els que serien els meus futurs companys de treball, no deixàvem de continuar formant-nos en teatre.

I va arribar el moment de les decisions. I ara què? M’havien ja concedit una beca predoctoral, podria aconseguir-ne una de postdoctoral i així, passet a passet, fer carrera acadèmica. Però no podia quedar-me a la Universitat, em feia falta acció. I la veritat és que tampoc tenia cap vocació per donar classe i no està bé fer això als alumnes… Aleshores va ser quan Josep, Daniel i jo ens vam fer una cervesa (o dues) a un bar del carrer Serpis i va nàixer CRIT Companyia de Teatre.

Obrir qualsevol empresa requereix esforç i dedicació, però obrir una empresa de teatre és una tasca esgotadora i més si coincideix amb una crisi econòmica mundial. Érem conscients que només podríem mantenir-nos fent passets menuts i afiançant el terreny que ens descobria cadascun d’eixos passets. Des del principi vam crear tres vies d’acció: espectacles per a públic adult; espectacles per a públic en període de formació (que, per descomptat, eren els mateixos que per al públic adult, els joves no accepten succedanis…); i el projecte teatral europeu Escena Erasmus (dirigit per CRIT a la Universitat de València i amb una xarxa europea que no deixa de créixer).

Eixes tres vies s’han consolidat com les tres potes del tamboret que és CRIT, on em seguisc dedicant a la interpretació i a l’escriptura teatral, i on fa uns anys també vaig llançar-me a la direcció teatral.

El que més feliç em fa de meua feina és el moment en què els espectadors entren al teatre per a formar part d’eixe pacte ancestral en què saben que els enganyaràs, que potser els incomodaràs, que faràs servir totes les estratègies possibles per a arrencar-los una emoció; però també saben que qualsevol sospir, rialla, plor o crit per part seua formaran part per sempre de l’ànima de l’actor que els interpel·la».

Com és el dia a dia dins d’una companyia amb majoria d’homes?

Durant els primers anys de companyia és veritat que jo era l’única dona perquè, a banda dels meus companys, tots els tècnics de llum i so que hem tingut han sigut homes. Des del principi entre nosaltres hi ha hagut una total confiança i respecte, i sempre hem treballat des de la igualtat més absoluta. Però hi va haver un moment en què ens vam adonar que la meua projecció pública era molt menor que la dels meus companys, tot i que férem el mateix treball. Quan anàvem a una reunió jo era l’última a qui se saludava i després ningú recordava el meu nom, per exemple.

Vam decidir aleshores crear una “quota de visibilitat” i repartir-nos les compareixences públiques de manera que jo en tinguera més que els companys i així, mitjaçant la famosa discriminació positiva, equilibrar la visibilitat pública dels tres socis de la companyia.

Des de fa uns anys s’ha ampliat la plantilla de la companyia i ja no hi ha una majoria d’homes. Els equips que fem solen ser el més paritaris possible. Però és veritat que seguim amb les quotes de visibilitat i que jo he de fer un esforç en determinats moments per a què se’m tinga en compte.

Quin projecte o muntatge t’il·lusionaria fer en aquests moments?

Doncs, crec que una comèdia de Shakespeare. Vaig estudiar en profunditat les comèdies de Shakespeare quan feia la tesi doctoral a Londres, vaig veure diversos muntatges i em vaig refermar en el convenciment que poden ser terriblement modernes. Jo tinc debilitat per la comèdia, per la comèdia entesa com a eina per remoure consciències. M’encanten les possibilitats que ofereix la comèdia per a abordar temes dramàtics o, fins i tot, tràgics. I Shakespeare és molt conegut per les seues escenes grotescament còmiques dins de les seues tragèdies; però també hi ha una profunditat dramàtica a les seues comèdies que m’agradaria explorar. Això sí, un espectacle d’aquest tipus amb tants personatges necessitaria els recursos i les possibilitats que ofereix el teatre públic.

En quin paper et sents més feliç: com a actriu, dramaturga, directora o empresària?

A mi m’agraden molt els reptes i, si puc complicar les coses, m’agrada complicar-les. Hi ha hagut algun moment en algun dels últims espectacles en què he estat a la dramatúrgia, a la direcció i a la interpretació, a banda de les tasques de producció i administració de l’empresa, i ha sigut intens. Però no me’n penedisc i crec que seguiré posant-me reptes i estirant els límits.

Tots aquestos papers em fan molt feliç a la mateixa vegada perquè el meu objectiu és que l’espectacle funcione i, per a què funcione, han de funcionar totes les seues parts. Poder tindre control sobre les diverses parts del procés de creació de l’espectacle, més que aclaparar-me em dóna seguretat.

Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2019