María Minaya, 19 anys d’humor amb el CCTV

L’actriu i gestora cultural María Minaya, cap de Frescultura, membre de la companyia Bramant Teatre i cocreadora de Miniteatro, ens presenta –com a única directora des del 2017- la programació de la XIX edició de Circuito Café Teatro València. Un repte que aborda enguany sense patrocinador.

Quin moment travessa el format “stand-up comedy”?

Al 1999 va crear-se el canal Paramount Comedy i el programa ‘El Club de la Comedia’, arribant a Espanya aquest format importat dels Estats Units, on un còmic parla a una audiència en directe. Circuito Café Teatro Valencia naixia dos anys després, al 2001, abastant tot tipus de comèdia, no sols els monòlegs: la cançó d’humor, l’esquetx, la improvisació, la màgia còmica, el mentalisme, el teatre gestual, el cabaret… Des d’aleshores, la gent gaudeix d’estos espectacles als bars, a esdeveniments privats d’empresa o particulars, als teatres i a les places a l’aire lliure, i com no, a la televisió i als diferents suports digitals. També és corrent veure a monologuistes presentant o col·laborant en programes de ràdio i televisió, o conduint gales. Així doncs, vint anys després, és un format molt estés, proliferant tot tipus de còmics (cert), molts d’ells prenent-se l’humor molt seriosament, com a forma de vida, com a una magnífica eina de comunicació, de crítica, de divulgació… És una arma súper poderosa.

El seu origen se li atribueix al controvertit Lenny Bruce, condemnat “per obscenitat” al 1964. Què queda del seu llegat als circuits de hui dia?

Bé, Bruce tenia una forma de comunicar fresca, improvisada i sense cap mena de censura, per això picava tant… Hui dia conviuen tot tipus d’artistes de l’humor, per a tots els gustos, encara que jo crec que és necessari que siguen un espill de la societat actual, tractant des de les xicotetes qüestions més quotidianes als grans problemes mundials. Aquest format no està fet per a aprofundir en un tema, sinó per a plantar una llavor de reflexió posterior, a casa o al bar, de xarreta. És un espai per a riure’ns de nosaltres mateixos i les nostres absurditats. Per això, aquells monologuistes que malgasten aquesta oportunitat parlant del de sempre no em resulten interessants… Han de tindre la capacitat de fer-te riure, de donar-te un respir, d’incomodar-te i de convidar-te a qüestionar-te les coses.

El públic tendeix a l’humor blanc, fugint de “temes incòmodes”, o se sent més atret per la sàtira?

Depén del context: a la plaça d’un poble en festes, amb gent de totes les edats, es programa comèdia més blanca; a la televisió revisen molt el text…; però en bars i teatres no hi ha pèls a la llengua i el públic ho sap.

Què opines sobre Hannah Gadsby?

Que ha sigut revolucionària i necessària, un exemple a seguir. Per a qui no la conega, és una còmica australiana que va cansar-se de fer acudits sobre ella mateixa, la seua opció sexual i les dificultats patides en un entorn homòfob, i va decidir fer comèdia sense humor. Hannah Gadsby diferencia perfectament entre l’humor amb humilitat i l’humor amb humiliació. Darrere dels seus acudits sempre hi ha una història real, darrere de cada broma, una veritat. Ella navega magistralment entre la comèdia i la duresa de la vida. El seu monòleg ‘Nannette’, que pot veure’s a Netflix, és un viatge emocional i una lliçó sobre comèdia.

El feminisme ha recalat també en aquest sector…

I tant…, però encara queda molt per fer. Les còmiques continuen patint molta discriminació i un pèssim tracte per part d’alguns programadors i espectadors. Afortunadament, a València el circuit compta amb un públic habituat a la comèdia, respectuós i meravellós. Hi ha còmiques que s’han posicionat totalment amb un discurs feminista, i s’agraeix, perquè contribueixen conscienciant a l’audiència. També hi ha moltes altres que fan comèdia des de la seua condició de dona, simplement. Elles no ho tenen igual de fàcil que els seus companys, malgrat ser-ne moltes, per això han teixit una xarxa on donar-se suport mútuament (això donaria per a un documental que sorprendria a més d’un).

L’any passat vaig iniciar la temporada només amb dones: setze artistes van recórrer el circuit amb quasi seixanta actuacions. Van fer-se alguns comentaris en contra (i molts altres que van callar), però en finalitzar l’edició, el vot del públic va reflectir quant havien agradat.

Crec que no hauria d’haver-hi monòlegs “d’homes” i “de dones”, sinó la vida mateixa contada per còmics, cadascú amb el seu estil. Per descomptat, eradicant el discurs i els acudits masclistes d’una vegada… Alguns sembla que continuen vivint quaranta anys enrere.

Centrant-nos en el CCTV, què proposes per a la nova temporada?

Propose una programació molt variada; com deia al començament de l’entrevista, abastant tot tipus de comèdia. A l’octubre i al novembre tindrem a díhuit artistes girant per diversos espais, tres d’ells, guanyadors del Premi del Públic (Coria Castillo, Las Raras i Piter Pardo). També estaran Xavi Castillo, Juan Aroca, Javier Botia, Jéssica Rojano, El Sobrino del Diablo, Patricia Espejo, Joan Estrader i José Bailón, entre altres. Alguns ens visitaran per primera vegada, uns altres tornen després d’un temps i també hi haurà veterans. Fins al juny del 2020 podreu veure al voltant de dues-centes trenta actuacions amb trenta-cinc artistes diferents.

Els locals que acolliran la programació del 19é CCTV també són molt variats: enguany s’incorporen Escena Valencia, un restaurant i night-club preciós al carrer Sant Vicent, gestionat pel xef Ángel Carrero, finalista de Masterchef 4; Banana Beach, un espai xulíssim a La Patacona on menjar poke bowl, comprar roba o treballar al seu work center; i Moon & Back, un original club familiar a L’Eliana amb bona cuina. Com a pintorescos, La Casa de Patraix i Bioparc Café, que repeteixen enguany a l’igual que Beers & Travels, Artea, Ca Boret, Piscolabis i Fetén Emboutique, i els grans fidels del circuit: La Flama, Café Tocado i Lo Rat.

Inaugurarem la temporada el 17 de setembre, al Teatre Olympia, amb una gala d’humor en la qual participaran deu artistes d’aquesta edició.

Què suposa mantindre el projecte sense patrocini?

CCTV sempre ha requerit moltíssima dedicació i una oficina funcionant tot l’any, però almenys comptàvem amb un suport econòmic que cobria la campanya de comunicació, l’allotjament dels artistes i les despeses d’organització. Els locals s’encarregaven de pagar a l’artista, que ja és… Però ara ens enfrontem a un any difícil en què tota la tripulació està remant per a arrancar la temporada sense motor. Veurem fins a quan sura la nau… Esperem trobar patrocini, i fins i tot ens plantegem llançar un micromecenatge perquè els espectadors vegen recompensades les seues inversions amb entrades i d’altres obsequis.

Quins desitjos, com a gestora, et queden per complir?

Només com a gestora? Bé…, si em trobara amb el geni de la llàntia meravellosa li demanaria portar la programació d’un espai que, per la seua pròpia índole, tinguera diverses possibilitats de programació i cap condicionant comercial o de taquilla.

També m’encantaria estar al capdavant, com a presentadora o directora, d’un programa o secció d’humor de ràdio o televisió, amb públic en directe. O conduir un programa cultural amb els espectadors a prop. M’agrada molt el tracte directe amb el públic i la improvisació. M’imagine un matinal a una terrassa de València, amb entrevistes i tertúlies divertides… Es pot somiar, no?