Autodefinides #72: Fernanda Medina

Anna Marí ha triat Fernanda Medina, coordinadora del Centre de Documentació Escènica de l’Institut Valencià de Cultura GV.

«Vaig nàixer a València, encara que pertany a un lloc que ara és quasi imaginari, un trosset de muntanya de color roig pinastre i verd maragda al Desert de Les Palmes.

Vaig nàixer fa ja eixe porró d’anys que et situa més enllà de la frase de Serrat, «fa vint anys que tinc vint anys». Per a mi ara, de quasi tot fa més de vint anys, i sent que això, lluny de ser una càrrega, em col·loca en un lloc privilegiat del món: el de poder avançar amb la mirada des dels plans curts al pla general.

Si he de triar una sola frase per a definir-me, sóc una dona de llibres. Els llibres, entesos com a objecte al qual estimar i com a conversa sobre el coneixement del món amb ments afins i millors, han ocupat i ocupen el territori més ample i lluminós de la meua vida.

Sóc d’eixes dones de les quals pot dir-se, sense destarotar molt, que quasi tot el més important de la vida l’ha aprés dins d’un llibre.

Vaig entendre molt prompte l’avantatge vital que suposa poder accedir a un conjunt major de contactes que el que et proporciona la teua rutina diària —quelcom que ara tothom comprén gràcies a invents com Instagram i Tinder. I eixe conjunt ampliat de contactes on cultivar les afinitats electives per a mi van ser les persones que em parlaven des dels llibres. La xarxa de nodes que formen les meues lectures dibuixa una imatge en moviment, com aquells dibuixets que formàvem unint punts de menuts i que només es revelaven al final, que és una projecció il·lustrada de mi mateixa.

La meua formació acadèmica ha sigut i és voluntàriament heterodoxa. M’agraden tant tantes coses que m’ha costat anar triant a què dedicar el meu temps. Sóc això que en el llenguatge de l’emprenedoria femenina actual es diu poliapassionada. Encara que la meua formació inicial va ser com a psicòloga i com a ceramista (i en realitat eixes dues maneres de mirar el món, el que busca comprendre i empatitzar i el que busca la bellesa i la felicitat sensorial, em continuen definint de manera radical), podia haver treballat (i en alguna ocasió ho he fet) com a llibretera o editora, d’altres de les meues passions… Però ho he fet com a bibliotecària, un treball que adore.

“Aprendre, horitzons sense límits”. Aquesta frase que solia utilitzar el meu professor José Luis Castillejo i que va donar nom a l’informe al Club de Roma del 1979, està anotada a la llibreta de cites del meu primer any de carrera i és una altra dimensió essencial de mi mateixa. Aprendre m’emociona i m’estimula. Cada any des d’aleshores he triat regalar-me nous aprenentatges formals i informals, relacionats amb el meu treball però també amb la cultura en general. Vaig començar amb un Màster en Documentació i Biblioteques. Poc després em vaig embarcar en un postgrau en Edició Digital, un món que m’interessa molt. Després va vindre un altre postgrau en Llibres i Literatura infantil (els àlbums il·lustrats i l’educació literària són una altra de les meues passions). Quan arriba setembre, quan comencen els anuncis de col·leccionables de quiosc a la tele, jo comence a planejar els meus cursos de l’any: biblioteques modernes, noves tecnologies, selecció de llibres, comunicació, disseny web i editorial… Crec que seguir formant-se és la millor manera de continuar comprenent el món i la seua transformació.

Des de fa uns anys edite un blog en el qual he trobat una barreja a la meua mida de les coses que em fan feliç: escriptura, filosofia, psicologia, il·lustració, naturalesa, poesia… i cuina! (sí, ja sé que és una mescla estranya). Espere continuar desitjant sempre, com ara, poder “anar a moltes ciutats a aprendre dels seus savis” i fer-ho amb la intensitat amb que l’expressa Kavafis a Ítaca.

Vaig arribar un poc per casualitat, o potser per fatum, a les arts escèniques, perquè en el moment en què vaig començar a buscar treball vaig topar-me amb la convocatòria de la plaça que ocupe des de llavors. A l’oportunitat que em va oferir eixa plaça de transformar un departament —que aleshores estava concebut com a arxiu intern a un centre de documentació modern seguint els models fantàstics de Madrid, Barcelona i Sevilla— i a la meua pròpia caparrudesa de Taure exercent, dec la intensa estima que sent ara per l’escena, el munt de relacions d’afecte de les quals estic envoltada i tot el que he aprés en aquests vint-i-cinc anys d’estar al capdavant del projecte del Centre de Documentació Escènica.

Fa molts anys, quan el que ara és el Centre de Documentació era només un germen que començava a créixer al “palomar” del Rialto i la meua filla Noël era molt xicoteta, algunes vesprades d’hivern venia amb mi a fer els seus deures i just abans que començara la funció de vesprada baixàvem al teatre. Era de nit i tot estava en silenci, les butaques plegades, llums suaus enceses, la sala gràvida de la màgia invisible però palpable que es crearia del no-res una nit més en sols uns minuts. A les dues se’ns posava la pell de calfred. Han passat vint-i-cinc anys i encara sent el mateix.

Em sembla un luxe haver pogut treballar tants anys dins del territori de la creativitat.

És veritat també que la majoria d’eixos anys no han sigut bons ni fàcils. Aquest projecte, per doblement minoritari, en unir coneixement, noves tecnologies i arts escèniques, ha sigut sempre un projecte de resistència, un projecte de trinxera.

Per desgràcia, sembla que ací totes les biblioteques, no solament les minoritàries, estan hui en risc de convertir-se en projectes de trinxera. El canvi social i el canvi de prioritats polítiques les ha desprotegides i per primera vegada, des que van aparéixer, estan en perill d’experimentar un “esdeveniment d’extinció”. I això no ha de succeir: cal reinventar-les, però també cal tornar a blindar-les. És una batalla que cal donar, i cal començar a donar-la JA».

Jo vaig passar bastant de temps al Centre de Documentació Escènica de l’IVC mentre feia la tesi doctoral i, per a mi, la vostra ajuda i els vostres recursos van resultar imprescindibles. Podries explicar quin paper representen els centres de documentació escènica a l’hora d’ajudar els investigadors del teatre? I com poder ser útils per als professionals del teatre? I per als aficionats al teatre?

Encara que això que diré és una obvietat, les arts de l’escena tenen la peculiaritat de la seua fugacitat absoluta. Una vegada una representació acaba, la seua existència es limita a la de la memòria d’aquells que estaven a les butaques de la sala. Aquest és el gran repte dels centres de documentació escènica, i alhora el que els converteix en peces clau de la investigació en arts escèniques. Són els custodis de la memòria de l’escena. A mi m’agrada dir que som com a bancs de llavors. Nosaltres custodiem llavors màgiques, que contenen en diminutes càpsules amb poders hologràfics un espectacle complet. Després vénen els jardiners —els investigadors, els historiadors— i planten les llavors, componen els jardins.

Quan em vaig enfrontar per primera vegada a aquest repte als anys noranta, tenia clar que el futur d’una institució així, sent tan poques a Espanya, era convertir-se en motor de la memòria escènica del territori, i fer-ho a través de la deslocalització del coneixement. El futur era internet.

El disseny de la base de dades del Centre, Peripècia, és poc ortodox i posa en valor aquesta idea de la càpsula hologràfica: posa en òrbita, girant al voltant del registre d’espectacle, totes les peces físiques que poden ajudar a recompondre l’existència sensorial de cada muntatge escènic. Ací pots trobar la memòria viva de les arts escèniques valencianes des de l’arribada de la democràcia.

A més, trobaràs el suport de la millor bibliografia específica en la col·lecció de monografies i hemeroteca, amb una atenció a l’usuari molt personalitzada que ens permet dedicar temps i recursos a les necessitats dels investigadors. I això que oferim s’adapta als contextos d’investigadors i afeccionats amb la mateixa fluïdesa.

A quins recursos online del Centre pot accedir un usuari?

Peripècia és el recurs en línia per excel·lència que recull i ofereix la consulta als fons de les col·leccions del Centre. Dramatea és la nostra base de dades més recent, i és un monogràfic dedicat a la dramatúrgia valenciana. Anem publicant monogràfics d’investigació, com el que enguany presentarem dedicat al període del teatre independent valencià. A més del catàleg de la biblioteca, que ofereix desiderates i reserves en línia, en Peripècia pots veure quines peces documentals tenim formant part de la memòria de qualsevol espectacle que busques i figure a la base de dades: programes de mà, cartells, dossiers de producció, enregistraments audiovisuals, fotografies, plans, músiques, escenografies, maquetes, figurins, etc… Les nostres produccions audiovisuals d’investigació, com la sèrie d’entrevistes a dramaturgues i dramaturgs Espais de Treball, estan en línia al nostre canal de Vimeo, Docuescena.

Quin tipus de teatre t’interessa més a l’àmbit personal?

A un nivell molt personal, el meu teatre preferit és el teatre per a xiquets. Tinc un invencible punt naïf i m’encanta el món dels xiquets i de l’educació. Sóc de les convençudes que tot el que ens afligeix hui passa per fer una reforma real dels valors amb els quals eduquem. Crec en el paper fonamental que el teatre, la dansa, les arts del moviment, poden jugar en aquesta revolució de l’educació que comença a succeir, encara que no puguem percebre-la encara en les tendències majoritàries.