Autodefinides #79: Neus Aulló

Susana Godoy ha triat la promotora de concerts Neus Aulló, codirectora de Tranquilo Música.

«Vaig néixer a València un hivern de fa uns quants anys. Des de que recorde, m’ha apassionat la música. Quan escoltava una cançó que m’agradava, de seguida deixava el que estava fent i em quedava encisada. Més endavant vaig començar a gravar les cançons que m’agradaven, de programes com Tocata i Rockopop, amb una gravadora que pegava a l’altaveu de la televisió, i així vaig arribar a l’institut, on ens escapàvem a comprar discos a Contraseña, Harmony i Oldies, que quedaven ben a prop.

Vaig decidir estudiar Economia a la Universitat de València, no sé ben bé per què, ja que des de sempre el que m’havia agradat era dibuixar i ho feia bé, de fet, la il·lustració és una altra de les meves passions. Però, han sigut aquests estudis els que m’han portat a dedicar-me a la música, ja que fou a la Facultat, fent un postgrau, quan vaig conèixer Juan Enrique León, el meu soci a Tranquilo Música. Als anys 90, ell havia tingut un pub (diria que EL PUB) al barri de Cánovas, Tranquilo Niebla, i des d’aleshores es dedicava a organitzar concerts quan podia. Aleshores, vam posar coneixements en comú i ens vam llençar professionalment a l’organització i producció de concerts. Això fou al 2005…, i fins ací hem arribat, fent un munt de concerts a l’any».

Tria tres concerts o moments de la història de la música en els quals t’haguera agradat estar…

En algún concert de The Smiths, perquè sóc fan declarada. També m’haguera agradat viure alguna nit en The Haçienda, Manchester, per veure l’ambient que hi havia per allí en l’època de Factory Records, New Order, Tony Wilson i tota aquella gent del moment. I en pla nostàlgic, al Festival de l’Illa de Wight a l’any 1970, pels artistes que hi van anar, com The Who, The Doors, Bob Dylan…, i perquè el meu pare hi va anar i sempre ho recorda quan fem reunions familiars. M’haguera agradat anar-hi amb ell.

En alguns concerts encara veig majoria de públic masculí. Creus que pot deure’s a una mera qüestió de gustos o a que encara queda camí que recórrer en alguns gèneres musicals?

Crec que, tradicionalment, la música pop rock ha estat feta per homes i no per dones, encara que sempre ha hagut grans excepcions com Janis Joplin, Patty Smith, Debbie Harry i moltes més. I és posible que això haja portat a que el consum d’aquest tipus de música siga majoritàriament masculí. Que els homes han tingut major oportunitats per a desenvolupar les seves carreres és una cosa sabuda, ara bé, dones fent música sempre hi ha hagut, i cada vegada tenen més presencia als escenaris, encara que és una lluita permanent. Hem d’arribar a una normalització.

Actualment, hi ha moltes veus lamentant-se perquè “el rock de guitarres ha mort”. És cert que la predominança dels gèneres urbans pinta un panorama gens falaguer per als sons “clàssics”, però… fins a quin punt creus que és certa aquesta sentència de mort? En Tranquilo Música vos adapteu als “nous temps” o la vostra línia de treball és una altra?

És veritat que la música urbana té molta presència actualment i que és consumida majoritàriament pels més joves. Però és com tot, sempre hi ha un relleu generacional d’artistes que recullen els sons més clàssics adaptant-los a les noves tendències. Estic pensant en artistes amb els que hem treballat recentment com ara Gus Dapperton, Boy Pablo o Cariño. Són artistes de total actualitat, que han plenat les sales de la ciutat quan els hem portat. No obstant això, sempre hi ha que estar al dia dels gustos del públic. En Tranquilo Música tractem de seguir sempre la mateixa línea de treball, que és portar aquells artistes que més ens agraden musicalment parlant i que poden interesar al públic perquè són, entre altres coses, d’actualitat. Encara que, de moment, no em veig fent trap…