Autodefinides #83: Iris Serrano

Alodia Clemente ha triat la pintora, muralista, fotògrafa i il·lustradora Iris Serrano.

«Vaig nàixer a València en 1980. Des de menuda m’entusiasmen els tons de la llum, els colors i les formes de la naturalesa i l’humà, així que vaig estudiar fotografia. Finalment va ser la pintura la meua passió, eina i vehicle.

Em dedique a la il·lustració, la pintura, el muralisme i l’artivisme. Durant la meua col·laboració amb l’associació cultural i de cooperació internacional Pallasos en Rebeldía, vaig iniciar un camí d’art social i al servei de causes com la solidaritat amb el poble palestí, Sàhara o comunitats zapatistes, trobant maneres i viatjant als llocs on les arts són abraçada i reivindicació necessària.

La meua pintura, sempre explicada des del femení, tracta de ser canal de reflexió i emoció, entre poesia, naturalesa i força. Intente narrar totes les dones que ens habiten, totes les emocions que traspassem i tots els dolors íntims i globals que ens travessen».

Què t’inspira?

M’inspira la vida, … la humanitat, la intensitat de les emocions, la bellesa manifestada en la naturalesa, els pobles que resisteixen i lluiten per un món millor per a totes i tots. Vaig viatjar fa uns anys a l’Amazònia. Entrar en la selva va ser un impacte brutal, veure i sentir la bellesa de la naturalesa a eixe nivell, els mil tons de verd, la delicadesa en les línies de les flors, els colors vibrants. Tots els meus sentits van explotar i aquella experiència em va canviar, sent font d’inspiració encara.

De quin projecte, il·lustració o mural, estàs més orgullosa?

Estic feliç amb molts dels murs i il·lustracions, però el mural que vaig poder pintar dins del caragol zapatista de Roberto Barrios a Chiapas, el mes de març passat, va ser un regal immens. Un repte de trenta metres amb una escala de tot just un, construïda amb unes branques. Va ser molt emocionant poder retre homenatge a totes les comunitats zapatistes, als seus anys de lluita i revolució, a totes les dones indígenes que somien i sostenen cada dia, eixe món on càpien tots els mons. Compartir amb la comunitat, aprendre, escoltar i agrair la inspiració que porten a través de la seua paraula, art i exemple.

Altres murs als quals guarde especial afecte són tots els que he pogut pintar a Palestina, més enllà del resultat, la intenció amb la qual estava creant. A través de la pintura els vaig poder expressar el meu afecte, recordar-los que no estan sols, que donem suport a la seua lluita, que sabem quant pateixen i que estarem al seu costat.

Què li diries a eixa xica que està llegint-nos ara amb el llapis a la mà, fent gargots en un paper?

Jo li diria que si pintar li fa feliç, no pare. No conec millor mesurador de la certesa que el plaer. Que busque el seu propi llenguatge per a explicar-se a través de la pintura, que busque dins, que experimente, que s’atrevisca. El món necessita artistes honestos que porten les seues línies, els seus colors, els seus gargots, el seu missatge.