Autodefinides #87: Sonia Rayos

Alicia Garrido ha triat l’arquitecta Sonia Rayos, 50% del projecte Arquilecturas.

«Vaig nàixer un diumenge, dia 10 de març, fa 45 anys, nou mesos i 23 dies. Em cognomene Rayos, no és un pseudònim; de xicoteta era una càrrega, ara m’agrada el meu cognom. A més un dia vaig descobrir que SONIA RAYOS és morfològicament molt semblant a un palíndrom. M’agrada la poesia, la música i els jocs de paraules, també adore plegar paper, ordenar la taula de treball i que em porten el desdejuni al llit; encara que siga només un café amb llet o un suc de taronja. Em costa molt alçar-me als matins i en canvi, a la nit, estic tan desperta que m’aniria al Jimmy Glass a veure un concert, o m’asseuria a treballar fins a caure derrotada. Sempre que he d’agafar un avió em preocupe d’asseure’m en el seient que m’han assignat. Em ve al cap la idea que puguen identificar els cossos en el cas de tindre un accident. Com si m’importara el que succeïra amb el meu cos després de morta. Però sí, malgrat l’escassa probabilitat d’un accident aeri, i fins i tot resultant-me absurd pretendre ser recognoscible després d’aquest, m’incomoda enormement canviar el seient amb un altre viatger del mateix vol. Quan viatge amb els meus fills sé que hauré d’asseure’m entre els dos, independentment del seient que ens haja tocat; i és que encara que semble prou maniàtica després sóc molt flexible i em desdic constantment.

Vaig estudiar dansa clàssica i contemporània, enginyeria tècnica i arquitectura. El meu primer record d’una classe no va ser a l’escola, ni asseguda en un pupitre enfront de la pissarra, sinó al costat d’una barra de fusta ancorada a un gran espill, amb el monyo recollit, les sabatilles de ballet i ballant. A les escoles d’aquella època tocaven el piano a classe, un luxe que recorde amb molt d’afecte. Jo adore el piano, sempre dic que algun dia aprendré a tocar-lo, i que si muic abans, que diguen que sabia.

Tinc dos fills dels quals estic completament enamorada. La maternitat és el més bonic que m’ha passat. Cada etapa és millor que l’anterior. Tinc una relació propera amb ells, em veuen riure, em veuen plorar i mai els he sentit com una càrrega. Crec que és un error veure en els fills a l’enemic: “saben llatí, plora perquè li faça cas, m’està castigant…”; aquestes idees sobre els fills propis m’horroritzen. Els meus fills també ploren perquè els faça cas, però em sembla natural i sa que reclamen la meua atenció. Algun dia deixaran de fer-ho. Vaig aprenent a respectar les seues decisions, encara que no siguen del meu grat i intente no pressionar-los. Sé que sona malament hui dia, hi ha massa veus qüestionant l’afecció a la infància, però és la decisió que he pres. Els veig créixer com a persones boniques que cuiden a la gent del seu entorn i em sent molt orgullosa. Sé que algun dia marxaran de casa, desitge que així siga, i m’encantaria que mai es perdera aquest fil de comunicació que tenim.

Des de fa cinc anys compagine la professió d’arquitecta amb l’educació i gestió cultural. Compartisc amb Silvana Andrés un projecte preciós que és com un tercer fill: Arquilecturas. Silvana i jo ens entenem i ens complementem bé. Jo ordene les taules constantment i ella me les desordena amb les seues grans idees. Enguany portarem la mediació del Centre del Carme, un espai que ens encanta i en el qual ens sentim com a casa. També està prevista la construcció de nous Espais de Telles per a bebés i centenars de tallers d’arquitectura per a xiquets i xiquetes fins als 12 anys. La dansa la tinc un poc aparcada. Mentrestant practique ioga o m’estire diàriament. Un estat ideal: sentint “agulletes”».

Quina és la millor lliçó que has aprés dels teus alumnes d’Arquilecturas? En relació a això, quin tret del caràcter o punt de vista infantil creus que no s’hauria de perdre a l’hora d’enfrontar-te a un nou projecte sent adult?

Els xiquets no tenen prejudicis. Jo imagine el resultat dels tallers amb línies perpendiculars, creixent cap amunt o en paral·lel, i de sobte ve una xiqueta i et fa una corba. Una corba! Em trenquen totalment els esquemes, i jo sóc molt d’esquemes. Però la veritat és que m’agrada tant la manera de mirar de la infància. Crec que no hauríem de perdre mai la capacitat de sorpresa, la ingenuïtat, la màgia. M’avorreix la gent que està de volta de tot, els que es burlen dels crèduls o de la gent càndida.

Vas estudiar primer dansa clàssica i contemporània, i posteriorment arquitectura. Què et va ensenyar la primera que vas poder aplicar a la segona? Quins són els teus referents en totes dues disciplines?

La dansa em va proporcionar moltíssim, em va aportar una disciplina que sens dubte no he abandonat. Fins als 24 anys anava a ballet tots els dies una hora i mitja. Compaginar la dansa amb els estudis d’arquitectura, imagina’t; havia d’organitzar molt bé el meu temps per a poder fer-ho tot. A més em va connectar amb l’espai, amb la geometria i amb la física. El major referent que teníem quan érem xicotetes eren els ballarins russos, Nureyev era el meu ídol. Quan estudiava la carrera de dansa clàssica havíem d’interpretar peces del Trencanous, El Quixot, Romeo i Julieta. En el meu últim examen, per a aprovar 6é, vaig haver de ballar una variació de Giselle en la qual fas xicotets salts sobre una punta al mateix temps que alces l’altra cama d’attitude a developpé a 90 graus, que recorde interminable, amb una mescla d’amor i odi; els meus peus encara no m’ho han perdonat. I per descomptat, Nacho Duato, que va ser revelador per a mi i em va fer interessar-me per la dansa contemporània.

En arquitectura sóc molt fan de Louis Kahn, Herman Hertzberger, Le Corbusier, Mies van der Rohe, Frank Lloyd Wright. Crec que hem d’aprendre dels clàssics per a després revisar als actuals amb criteri: Peter Zumthor, Tadao Ando, RCR Arquitectes; però primer els grans mestres.

Restaurant Baalbec (disseny de Sonia Rayos)

Em declare fan de les històries que contes dels teus fills. He de confessar que més d’una vegada les he buscades a propòsit perquè a més de sorprendre i ser molt entretingudes, m’agrada molt com enfoques la vostra relació i com ho comparteixes amb nosaltres. Sent tan inquieta i multidisciplinària, alguna vegada t’has plantejat recopilar-les i editar una publicació? O, directament, escriure un llibre sobre Teo i Pol. Jo el compraria!

Ric tant amb ells! Són molt diferents, i la meua relació amb cadascun és diferent, però em sent molt a gust quan estan amb mi. M’agrada anar amb ells a totes bandes, descobrir-los la música de la meua adolescència, les pel·lis que veia, compartir amb ells el meu món. A ells els agrada que els explique coses de viatges, i viatjar amb ells ens uneix encara més.

Fa anys vaig escriure una xicoteta novel·la de misteri per a xiquets en la qual els protagonistes eren ells. Li la vaig llegir diverses vegades a la nit quan ens anàvem a dormir i els encantava. Tot el que publique en xarxes sobre els seus comentaris o fotos ara ha de ser consensuat. Ja no són bebés i si veuen que fique alguna cosa sense el seu consentiment em demanen que la lleve, i estan en el seu dret, així que ara sempre els demane permís. Crec que si els diguera que publicaré un llibre sobre el que ells m’expliquen no em cedirien els drets. Ha ha ha ha.