Autodefinides #89: Empar Piera

Bia Santos ha triat la il·lustradora, dissenyadora gràfica i docent Empar Piera.

«És un repte tractar de definir-me, ja que em sent una persona molt versàtil. Començaré pel principi. Vaig nàixer a Alzira fa 39 hiverns, de la meua infància recorde a sovint aquella pregunta incòmoda: —Què vols ser de major?—. Em feia molt de fàstic i jo sempre contestava que volia ser feliç, i els adults pensaven que no havia entés la pregunta i, clar que l’havia entés, allò era un acte de rebel·lia, per què tenia que saber-ho? Per què havia de ser només una cosa al llarg de tota la meua vida? Amb el pas del temps he comprés que ser una persona curiosa i amb inquietuds, fins i tot d’adulta, és una aptitud molt positiva.

He volgut ser mestra (com un 19,9% de les xiquetes hui en dia), dissenyadora de moda o escriptora de novel·les. A primària tenia la meua pròpia col·lecció de novel·letes gràfiques, de la qual els meus companys d’escola segur se’n recorden. Amb 13 anys vaig decidir estudiar disseny gràfic, experiència que em va canviar el model convencional d’ensenyament i mai més he sigut capaç de seure impassible a un aula on el professor es comunica unidireccionalment. En acabar, pensava que no volia estar a tothora davant d’un ordinador, innocent de mi, així que vaig ingressar en la Facultat de Belles Arts de València, on em vaig permetre el gran plaer de cursar totes les assignatures que em resultaven interessants sense pensar en el meu futur professional. Va ser al departament d’escultura on vaig començar a caminar cap als projectes d’art públic; en eixe moment, aquell departament era una gran olla bullint. D’aquella època recorde professors que em marcaren notablement com Maribel Domènech, Mau Monleón o Evarist Navarro, amb qui vaig anar amb una beca a Salvador de Bahia, Brasil, per a encetar una sèrie de col·laboracions fent projectes de caràcter social.

L’etapa d’estudiant va ser molt enriquidora, ser artista semblava ser el meu futur, fins que vaig acabar la llicenciatura i calia buscar treball. Un colp de realitat em va fer adonar-me que en este país només es podia ser superstar o docent, o currar d’una altra cosa. Ací no s’entén la figura creativa com una necessitat dins d’un equip de treball multidisciplinar… És cert que, actualment, gràcies a internet (xarxes socials i mitjans de comunicació digitals) tenim algunes opcions més, però la vida d’artista i treballadora autònoma no és gens fàcil. Vaig continuar el meu camí professional en el món del disseny gràfic i, amb la crisi econòmica, casualment, en el de la il·lustració.

Fent un xicotet salt enrere, entre el treball editorial i la il·lustració, vaig ser cooperant i tècnica de projectes en una campanya d’escolarització a la regió massa (Txad-Camerún) amb l’ONG Globalmon, una etapa que recorde amb gran estima. Este treball no tenia res a veure amb el meu recorregut professional, però ho feia amb molta passió i omplia la meua necessitat de posar el meu granet de sorra per un món més just, tal com havia vist a ma casa a través de l’exemple de mon pare com a sindicalista.

Hui en dia treballe com a dissenyadora gràfica i il·lustradora, i trac el cap per la finestra de la docència. Continue sent una persona molt moguda per convicció i per necessitat. Com deia abans, ser artista i autònoma —i a més a més, dona i mare— no és tasca fàcil.

Gaudisc amb un bon concert, viatjant amb la meua filla, veient una exposició inspiradora al Centre del Carme o una peça de dansa inquietant, passejant per La Murta, menjant una paella en família, fent un cafè amb branstorming pel matí o una quedada terapèutica amb bones amigues.

Ara mateix, els projectes que porte entre mans són les Jornades d’Il·lustració de València (JIV) i d’Alzira (JIA), que coordine amb Mai Hidalgo des de fa tres anys (enguany celebrarem la tercera edició), i el projecte de cooperació cultural, Proyecto Árbol, que tracta d’unir les meues dues vessants professionals, recopilant contes orals en llengües minoritàries i convertint-les en llibres plurilingües i solidaris, il·lustrats per xiquets d’eixes mateixes comunitats.

Reinventar-se és una capacitat que hauríem d’entrenar des de l’escola, sobretot donades les circumstàncies. Jo encara descobrisc professions que em pareixen fascinants i, a hores d’ara, amb un somriure càustic encara em pregunte: Empar, i tu, què vols ser de major?».

Quan et vaig conéixer, encara estaves estudiant i havies viatjat a Salvador de Bahia, una de les ciutats del Brasil on la cultura africana té una important representació. Com va ser l’experiència en aquest viatge i com ha influït en el teu procés de creació?

Salvador de Bahia em va fer catacrac al cap. Era la primera vegada que eixia d’Europa i, a més, viatjar de la mà de l’artista Evarist Navarro va ser un regal que em va fer la vida. Sempre dic que va ser un pont que em va portar a l’Àfrica negra a l’any següent. Després d’eixe viatge he anat a diferents païssos amb diversos projectes; enguany he tornat a Salvador de Bahia, i encara em sent com “unint punts”, descobrint o entenent coses d’aquell primer viatge. Salvador és 80% negra i 100% mestissa. Allò em va convertir en una ciutadana conscient i em va permetre mirar amb uns altres ulls els nostres propis problemes d’identitat, el complexe d’inferioritat que pateix la nostra llengua, la nostra cultura i la manera que tenen de manipular-nos des d’ahí.

A Salvador realitzàrem el taller “Minha casa, minha paz” amb xiquets d’un barri humil i coneguèrem altres projectes que empraven les arts com a ferramenta de lluita social. Esta manera de treballar, a partir del context en què em trobe, és la que ha marcat el meu procés creatiu. Aborde els projectes des de dins i és en una segona fase on busque com transmetre-ho, pot ser un álbum il·lustrat, un mural, una instal·lació o un taller.

Participes en diversos projectes socials col·laboratius on la il·lustració és el mitjà d’expressió. Com treballes la composició quan el traç està realitzat a quatre o més mans?

El principal projecte on treballe la il·lustració d’una manera col·lectiva és Proyecto Árbol. He sistematitzat el procediment per tal que siga coherent. En cada projecte de llibre treballe amb un grup de xiquets d’una comunitat, separe per un costat el dibuix i per l’altre el color i les textures. Explique als xiquets la història que he recopilat i són ells els que fan tot el treball gràfic, guiats i coordinats per mi. Mai em fique en la seua manera de dibuixar o expressar-se, per contra, els aïlle un poc per a que els adults no els influïsquen (ens resulta irresistible emetre judicis absurds sobre el que fan els xiquets). Tot es dibuixa entre tots; potser, un mateix personatge es representa de quatre maneres distintes al llarg del conte, però amb este sistema resulta completament comprensible. Cal fer una bona previsió de les necessitats, ja que componc les il·lustracions i el llibre quan torne al meu estudi.

Què no pot faltar en la motxilla d’una viatgera com tu?

Depén de si vaig a fer un projecte o no… Si anara a fer un llibre de Proyecto Árbol m’emportaria paper A3, retoladors negres de punta grossa i pintures acríliques, només colors bàsics. Semblen productes senzills i econòmics, però no són de primera necessitat i en molts païssos són difícils de trobar, o els trobes més cars perquè es solen importar des d’Europa com un autèntic luxe.

A nivell personal, poques coses: documentació, tres equipets de roba, un raspall de dents, una càmera i un quadern de viatge amb llapissos i retoladors. Ara que viatge amb la meua filla, que és una gran companya, agafe alguna cosa més, sobretot per les hores que passem als avions i aeroports. Tinc costum de preparar-li un quadernet d’activitats sobre el país on anem: un mapa per a marcar la ruta que fem, una llista de petjades per a identificar els animals autòctons, un vocabulari bàsic de la llengua local o patrons de tel·les wax per a acolorir. En definitiva, intente transmetre-li la idea de que necessitem ben poc per a viure i que tot l’essencial ho podem aconseguir allà on anem.