Collages escènics: Chucho

La Sala Russafa va acollir del 17 al 26 de gener la producció teatral més recent de La Zafirina, Chucho, una obra escrita per Mafalda Bellido —cointèrpret al costat de Jordi Ballester— i dirigida per Xavier Puchades. Aquest text va resultar guanyador al II Torneig de Dramatúrgia 2017, nominat als Premis de les Arts Escèniques Valencianes 2019 i finalista als Max, el mateix any, en la categoria d’autoria revelació.

Collage de Femmella © Afán de Plan

Una discussió de parella, un reguitzell de retrets ordenats filològicament, amb mètrica de tempesta, en una ràfega de sinònims disparada sobre el pit d’aquell que una vegada vas amar. Hem arribat en ple temporal, en eixe punt de no retorn que ens indica que ja és massa tard per a tot, que una línia invisible i espinosa acaba de travessar-se sense remei; eixe punt on acurtar el nom de l’altre en senyal d’afecte ja no té cap sentit.

Un gos perdut, el ressons llunyans d’una revetla a punt de començar que l’aire apropa com a records de plom, un home i una dona sobre gespa artificial. Bea i Toni (Mafalda Bellido i Jordi Ballester) enfrontant-se exageradament, permetent que el seu melodrama ens violente i ens dibuixe un somriure sardònic sobre la nostra talaia ergonòmica i entapissada, mentre cada paraula i cada gest giren en un bucle descontrolat i descomunal. Un no-lloc omplert per la ràbia de l’última crisi, la definitiva de totes eixes proves de foc que, com les Olimpíades, diuen, arriben puntuals cada certs anys.

«I al fons, les oliveres de Toni, ferides de mort —com la seua relació— per una bactèria silenciosa (i “fastidiosa”) que ha anat fent camí per troncs, branques, artèries i cors. Tallar-les o no, és una trista metàfora que ja sols depèn d’ells. I a partir d’ahí, des del final, ells van reconstruint per a nosaltres les peces d’aquest puzle trencat. Els projectes no comuns, les concessions no fetes, la mancança d’esforç i de certes renúncies necessàries, el llenguatge encriptat…, en definitiva, totes les xylelles que han desnodrit la seua història d’amor, i que, en calma, passats uns minuts, aconsegueixen detectar», apunta Clara Andrés, companya de secció i butaca.

Chucho, el gos desaparegut, ix del mig per a passar a formar part de l’al·legoria, d’eixe inventari de coses perdudes que, probablement, ja no tornaran. Tot sembla estar mort, com les llengües que ensenya Bea, com les oliveres que cultiva Toni. I entre el ritme frenètic i l’assossec de l’escolta, uns girs inesperats que intercanvien la pell de culpables i despitosos, que anuncien vida entre tanta destrucció, que ens descobreixen casualitats fetes a mida per a uns individus que ja no sumen dos ni tres.

Una reflexió irònica —potser, no sempre— sobre l’amor, el desamor i les relacions sentimentals un tant tòxiques, impossibles d’esmenar ni amb el fungicida més potent. Un homenatge a la majestuositat i la serena saviesa de les oliveres mil·lenàries.