Cultura confinada: Eduardo Almiñana

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura.

EDUARDO ALMIÑANA (Escriptor i periodista):

El paisatge a l’altre costat de la finestra és un tremend i grisenc Error 404: la pàgina no ha sigut trobada, en el seu lloc els teuladins canten ufans i els gats es passegen menys alerta que de costum. A les huit el recompte, la cita amb la nova rutina, una catarsi de palmes reconfortant com els senyals horaris de la ràdio per als conductors de llargues distàncies: als balcons i a vista de dron hem adquirit qualitats insectes de tèrmit. Cadascú gestiona les vint-i-quatre hores com pot i sap, alguns ens despertem amb el gall i ens posem a punt com si tot fóra igual que abans —d’altres ho fan d’una altra manera, vale tudo—, malgrat que en eixir al balcó —xicotet, de centre de ciutat—, l’error persisteix. Això ja ho he viscut, en concret ho vaig viure ahir i despús-ahir, però no és un déjà vu. La nostra realitat ha quedat suspesa, però l’arbre enfront de la meua finestra, floreix. El confinament ha posat de manifest les manques del meu pis. Necessite més llum, i un escriptori en condicions. Tinc molt a llegir i a escriure. Tinc temps per a fer-ho. No sé quant de temps tinc per a fer-ho. En qualsevol moment estarem en el primer dia del no confinament. Açò és només una assignatura de primer d’Apocalipsi que no portàvem ben preparada. Per sort hi ha recuperació, no sabem si al juny, juliol, setembre o quan i com.

Collage: Femmella

Fins que arribe aquest dia, el virus, a més de cobrar-se un dolorós tribut en forma de vides, soscavarà el sòl cultural que trepitgem fins a deixar-lo en condicions encara més precàries i inestables que les que es va trobar. Cada jornada que passa, la salut de les llibreries, editorials, espais culturals, galeries, teatres, companyies de teatre, bars que programen concerts, músics o artistes, es ressent. També la dels mitjans: a menor activitat, menor consum, i a menor consum, menors ingressos per a les empreses, que inverteixen menys o inverteixen res a anunciar-se en els mitjans. A més, hi ha actualitat, però poca chicha per a les seccions de cultura. Ara bé: no està tot aturat, i tampoc estem en guerra, per molt que tendim a explicar-ho tot en termes bèl·lics i diga el que diga Macron. El problema és que el teixit cultural és molt sensible als canvis, no té gra acumulat al rebost, no per xitxarra, sinó perquè mai ha tingut suficient com per a estalviar i planificar el futur: la seua sempre ha sigut més suar i patir per a pagar lloguers, factures, i que quedara alguna cosa per a viure. Per això cal recollir-se, encapsular-se, hibernar, reduir la despesa econòmica i anímica i pensar en el temps postquarantena. Per als freelance de la cultura la situació és molt difícil. Les mesures adoptades pel Govern ajuden, però inevitablement els encàrrecs i projectes queden en standby, i també el pagament de moltes factures. Tant de bo aquesta primavera que acaba d’entrar siga també una primavera dels autònoms. En tot cas, el que s’aconseguisca alleujarà una mica el colp, però els beneficis seran cosa de llarg termini. Per al pròxim revés.

Així que ara, solidaritat. Vot de la butxaca. Qui puga, que ajude; qui ho necessite, que reba, sense complexos. Suport desinteressat, empatia, compromís amb la societat en la qual volem viure quan aplaquem al COVID-19. Actitud insecta de rusc republicà. Emergirem dels termiters i dels ruscos, amb la lliçó apresa o no. Perquè tot passa i tot arriba, i lo nostre és passar. No passem massa aquesta vegada. Molts projectes es cauran i no s’alçaran. Uns altres s’adaptaran, es transformaran. I també està en marxa la resposta inmunocultural, les creacions que vindran, totes eixes novel·les, assajos, poemaris, exposicions, obres de teatre, antologies, còmics, àlbums, pel·lícules, sèries, minisèries o documentals de les quals parlarem. Crec veure en l’horitzó algun premi literari dels importants per a una història del coronavirus. En essència, totes les obres que s’estiguen gestant ara ja ho han assimilat, d’una forma o una altra: el virus i el confinament s’han codificat en el sistema creatiu. La vida continua. Ara el Sol incideix sobre el Solar Corona i esquinça el vel gris d’allò real-irreal. Sembla menys fatal. Un gat s’estira alié a l’ansietat del termiter de clausura, l’arbre continua florint. El futur s’acosta, o ens acosten nosaltres al futur —no hi ha consens—. Siga com siga, mutatis mutandis, els balcons tornaran a ser la llar dels testos. Un punt de vista.