Cultura confinada: StoolStreetArt

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura.

STOOLSTREETART / stoolstreetart.com (Artista urbà):

Em conviden a escriure sobre com afectarà la present crisi a les professionals de la cultura. Reflexione i concloc que tota artista, com a ésser humà de demostrada sensibilitat i marcat caràcter social, patirà per les hores de reclusió i soledat, funcions cancel·lades, contractes perduts, assajos malgastats i un futur inciERTE sens dubte borrascós.

Però mentre pense en els greuges al món de la cultura, la meua ment vola a eixa persona sense llar que dorm aquests dies en el caixer, refugiat de la pluja. Una d’eixes quaranta mil persones que viuen al carrer a Espanya i que aquests dies es confinen on bonament poden, evitant a la policia, mirant el Netflix dels coloms i emmagatzemant estoc de paper de diari.

Collage: Femmella

Mentre m’entristisc pensant en la seua situació, la meua ment bota a eixes cinc milions dos-cents setanta-cinc mil sis-cents huitanta-quatre persones refugiades sirianes. Confinades en ruta a enlloc. Que tampoc van tindre Falles, però sí explosions. Pense a guardar un metre i mig de distància amuntegada en un entollat camp de refugiats d’un país estrany. Llavant-me les mans en un punt d’aigua compartit amb centenars. De sobte, la soledat del meu pis i la pluja en la meua finestra deixen de semblar-me tan dolentes.

I com el cervell artístic és de naturalesa rebel, acostumat a navegar la incertesa i a imaginar futurs alternatius, en aquest cas també troba una fissura. Una esperança en l’omnipresent sensació de tristesa. Absurda, vitalista i febril, l’esperança creix amb el pas dels dies i comence a viure abraçada a ella. Com totes les fatalitats, “açò també passarà”, i tinc l’esperança que quan la tempesta acabe, tots acabem ben banyats d’un profund sentiment d’empatia.

Eixe dia, des dels balcons sonarà música de gaubança i la gent correrà al carrer a banyar-se en el sol d’abril. Celebraran que va passar el perill, però sobretot festejaran haver comprés que les vertaderes amenaces no entenen de fronteres o filats. Que la solució als problemes no arriba de vacunes miraculoses, sinó de compartir la convicció que no podem estar tots sans fins que estiguem tots fora de perill.

Potser aquest serà el nostre mantra en eixe nou món que comença en breu. Pretendre que tots els habitants del planeta deixen de patir independentment d’on es troben, ja siga a un recòndit lloc estranger o a un racó pròxim del nostre propi barri. No sé vosaltres, però jo ja sent que comença a amainar la pluja.