Cultura confinada: José María Bullón

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura.

JOSÉ MARÍA BULLÓN (Gestor cultural):

No m’han agradat mai les pel·lícules de ciència-ficció, tot i haver-hi obres mestres del gènere, cinematogràfica i filosòficament parlant. Ni la literatura. Sempre he volgut trobar-me amb una realitat que poguera identificar, propera a mi. Ja sé que m’he perdut molta bellesa, reflexió i imaginació, però eixa és una de les meues carències. Tanmateix ara em trobe com el protagonista d’una pel·li o d’una novel·la de ficció científica: aïllat a casa, amb una amenaça que acaba amb la vida real de persones i que posa en perill l’estat de cert benestar que havíem aconseguit. I el cas és que no pare de treballar mitjançant les noves tecnologies: continue fent plecs de condicions tècniques per a futures contractacions que no sé si seran possibles, coordine un equip de treball que em passa factures per a signar, planifique les festes del poble, sense saber si se celebraran, i tots els treballs d’organització que se’n deriven, rep mails de propostes artístiques per a futures programacions, controle des de casa a les empreses contractades per als diferents serveis, valore les subvencions a les entitats locals, i tantes coses. Això sí, el que no faig és rebre visites, veus. Ni eixir a esmorzar, per descomptat. Però allò que més em dol, allò que em rebenta per dins és la quantitat d’activitats culturals que he hagut de suspendre per causa del decret d’estat d’alarma i la consegüent desaparició, però desaparició total, de les activitats culturals en viu: teatre, música, cinema (encara que siga digitalment emmagatzemat, però que es disfruta en viu), exposicions, conferències, tallers… Tot allò que dóna sentit a la gestió cultural: l’acció d’intermediació entre un públic i uns productes culturals, siguen productes acabats i posats a l’abast del mercat o siguen activitats d’intermediació o producció de pròpia elaboració. Tot això s’ha embarrancat. Tot. El decret de confinament ha debilitat més encara el sector cultural, ja per se precari.

Collage: Femmella

I és veritat que el sector i la mateixa població s’han bolcat a posar a disposició del públic iniciatives culturals en línia: teatre, dansa, circ, cinema, concerts, performances, visites a museus. Això està molt bé per a animar a la tropa. Però les arts en viu han de gaudir-se en directe i han de compartir-se en directe. Eixa és la seua grandesa i peculiaritat. Hem de reivindicar la complicitat amb la companya en un concert en viu, la foscor d’una sala teatral, la grandària d’una pantalla de cinema, la cervesa posterior, la xerrada amb el company. I en perdre els ingressos per les actuaciones, es perden també els ingressos per drets d’autor, llevat, supose, de les grans plataformes digitals. I tots sabem que el sector cultural valencià es nodreix de xicotetes empreses, precàries en molts dels casos, tant creatives com de gestió. Aquestes alliberacions de continguts perjudiquen els creadors, encara que estiguen fetes amb la millor de les voluntats.

Per tant, en la meua opinió, és importantíssim que no se suspenga cap actuació ja contractada, sinó que s’ajorne per a un millor temps, així com demana el sector: el creatiu i l’intermediador. Perquè si les administracions ho suspenen definitivament acabaran amb un sector ja ferit de mort. Alguns ajornaments, de fet, no van a ser possibles. Em consta que per a la Mostra d’Alcoi, ajornada a setembre, moltes companyies no podran actuar, perdran els bolos i algunes ni podran mantenir-se fins aleshores. Cal demanar a les administracions, que són la part més important de la contractació, que no anul·len cap actuació perquè la recuperació del sector serà complicadíssima i posarà molta incertesa: no sabem, a hores d’ara, com eixirem d’aquesta situació. No som capaços ara d’avaluar les seqüeles que ens deixarà aquesta crisi i, com assenyalava Isabel Caballero en aquestes reflexions, quin lloc ocuparà la cultura en la llista de prioritats del consumidor.

Per tot això és fonamental que les ajudes de les administracions siguen contundents, excepcionals si cal. Hem de posicionar-nos en el teixit creatiu i productiu com pertoca. La cultura va aportar al PIB en 2019 un 3,2% i suposa en l’àmbit estatal un 3,6% de l’ocupació. Totes les administracions han d’implicar-se i hem de reclamar no a soles una ajuda important, sinó un canvi de model, àdhuc legislatiu, on la cultura siga un motor d’economia i, allò que més importa, de reflexió a la ciutadania. No podem consentir que davant d’una crisi les institucions no valoren el paper fonamental de la cultura. No cal repetir fins a l’infinit que sense cultura no hi haurà coneixement, creixement ni llibertat. M’atrevisc a suggerir que les ajudes han d’anar sobre tot a aquella part del sector més feble, aquella part del sector que necessita l’espenta pública i que amb la sola demanda del públic no pot sostenir-se.

Mentre reflexione en veu alta, no puc més que enyorar les taquilleres dels teatres, els aposentadors, l’espectador del costat que no apaga el mòbil, els avisos de començament, la salutació als tècnics de llum i so, l’aplaudiment en viu, l’emoció de la creació en directe, perquè hi ha massa bellesa al món per a estar-hi amoïnat. Tot açò passarà.