Cultura confinada: Juanma Artigot

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura.

JUANMA ARTIGOT (Gestor cultural / Coordinador del Teatre El Musical):

Ens les prometíem molt feliços.

O això pensàvem. O volíem pensar.

Per molt que escoltem aquests dies que era una cosa certament previsible, ningú, repetisc, ningú, s’imaginava la magnitud que anava a aconseguir això, encara que ens arribaren senyals des de l’altre costat del planeta. És clar que mai una societat humana ha viscut més fora del món com la nostra.

Sí. Ens va agafar desprevinguts, amb molt per fer i amb falta de materials per a combatre-ho en la pràctica, una cosa imperdonable en una societat capitalista tan predictible com la nostra, veritat? Mentrestant es van obrir les portes de la distòpia i els nostres cervells, a punt d’ebullició, encara continuen tractant de distingir la realitat d’allò irreal.

Em van demanar que escriguera i reflexionara sobre la situació actual i l’esdevenidora, en especial atenció al sector cultural. Perquè, fa ja uns dies d’això i malgrat eixa sensació de que el temps s’ha detingut, sembla que no és així, i el temps s’ha convertit en el nostre aliat, en un etern ‘ara’, on tot canvia en un instant i res continua sent el mateix.

Collage: Femmella

No. Preferisc no parlar de l’actualitat. No crec que puga aportar res més enllà d’allò conegut. Només cal donar-nos suport i tirar endavant, encara que dia a dia minve el meu optimismo perquè l’escenari és desolador per a tot el sector. Un sector que treballa quasi tots els dies de l’any i genera riquesa en tots els sentits. No, no estem a la vora del precipici, més bé és una cruïlla, i m’aventure a pensar que aquest momento (l’ara) és i serà decisiu, ja que ens marcarà el futur, per molt que pensem que no està al nostre abast o que les decisions les prendran uns altres. Haurem d’estar molt pendents, també.

Sí. És la nostra tasca ser solidaris, honestos i comprensius davant les circumstàncies, però és tan important o més, abandonar l’individualisme, conservar la memòria, reflexionar i ser crítics amb nosaltres mateixos. Si ja la situació en el sector era precària, ara, més perjudicat, s’evidencia la seua fragilitat i vulnerabilitat. Educació i Cultura, sempre anant de la mà, han de considerar-se també com a béns de primera necessitat, actuant com el millor medicament per a cuidar la nostra salut mental davant aquestes situacions. Perquè, tard o d’hora això passarà, però si no ha servit per a canviar a millor les coses, ens penedirem eternament recordant que va estar en les nostres (netes) mans.

Tot i que ara tenim la cultura confinada, ens queda la imaginació i el desig. Per tant, imaginem i desitgem tornar a omplir els teatres, els museus i els centres culturals… Potser acudeix més o menys gent, però serem més fortes que mai. Tornarem a reunir-nos, a asseure’ns en les butaques i fins i tot ens sentirem protegits. Haurem alterat possiblement les nostres relacions socials i els nostres hàbits, però tractarem de ser millors persones, no tinc dubte, o això crec. Maleïda incertesa.

La bellesa triomfarà davant tant d’horror, això serà així, sempre ho va fer.

Salut, cultura i un futur menys incert.