Cultura confinada: Monty Peiró

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura.

MONTY PEIRÓ (Guitarrista i cantant):

L’estranya situació que estem vivint ens hauria d’obligar a repensar la cultura i a considerar-la com el que és: una eina imprescindible, plena d’humanitat i que ens acompanya i ajuda en els pitjors moments. No es tracta de simple entreteniment, es tracta de la necessitat d’entendre, de compartir, de sentir que estem ací i que estem vius.

A nivell personal, la música està complint per a mi un paper fonamental. Em salva i ocupa una gran part del meu temps, ara buit de tantes obligacions com acostume a tenir. Tocar, escriure,cantar… Són coses que em sanen i no sé què faria si tot açò m’agarrara lluny d’algun instrument. Afortunadament, tinc les meues guitarres molt a prop i amb elles estic passant el meu temps.

Collage: Femmella

A nivell més ample, durant aquest confinament també he pogut experimentar el poder de la música com a ferramenta social i política. Hem fet l’Apocaladies Live Streaming Fest, un festival online que la meua amiga Mireia Porto (guitarrista i cantant de la banda alacantina Rosy Finch) va organitzar junt a altres 17 grups o solistes femenines, o amb majoria femenina, de l’escena rock de tot l’estat espanyol. Pensem que el feminisme a la música és una reivindicació transversal inclús en situacions com la que tenim. Volíem aportar la nostra música per ajudar a passar estos moments i també reivindicar el paper de les dones en la cultura. Tot ho hem autogestionat entre nosaltres i estem molt contentes, perquè no sols hem acompanyat a moltes persones, també ens hem ajudat entre nosaltres. La sororitat és una eina de resistència molt potent i trobar-nos, recolzar-nos, descobrir-nos i estar juntes encara que siga de manera virtual ens ha donat molta força per a afrontar la difícil situació que se’ns planteja com a músiques. Les cancel·lacions, la incertesa, la falta de ingressos… Sabem que el món de la música és precari i difícil, però ser dones a una escena tan masculinitzada com la del rock encara ho complica tot més. Volíem cridar que estem ací i que quan tornen els escenaris tornarem a reclamar el que es nostre i el que ens pertany, i ho farem unides i juntes.

Espere i desitje que quan tot açò passe i tornem als escenaris, al caliu del públic i a la batalla que és lluitar per la música, tots valorem un poc més el paper tan essencial de la cultura i cuidem una mica més els nostres artistes i en especial, les nostres artistes, doblement invisibilitzades i doblement precaritzades.