‘Lapland’, de Jéssica Martínez | Ressenya

Jéssica Martínez escriu ‘Lapland’ en 2019, durant el segon laboratori de dramatúrgia Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera*, coordinat per Paco Zarzoso, qui va proposar als participants escriure entorn del ‘Caos’. D’esta obra va fer-se una lectura dramatitzada el tretze de juny del mateix any, al Teatre Rialto, baix la direcció de Carles Sanjaime. A més, va publicar-se dins de la col·lecció homònima editada per l’Institut Valencià de Cultura.

(*) Projecte per a incentivar l’escriptura teatral promogut per Roberto García, director adjunt d’Arts escèniques de l’Institut Valencià de Cultura. El nom del laboratori fa referència, d’alguna manera, a l’autoria teatral contemporània valenciana recent. D’una banda, “Ínsula Dramatària”, nom proposat per Paco Zarzoso per a un projecte de 1996, ‘Islas’, on participava com a autor junt amb altres dramaturgs de la seua generació; d’una altra, “Josep Lluís Sirera”, un dels més destacats autors del nostre teatre d’abans i durant la democràcia, a qui se li ret homenatge. Sirera, «qui des de la seua càtedra d’Història del Teatre a la Universitat de València va impulsar la investigació, creació i innovació en totes les activitats professionals que va exercir i en la seua obra exemplar, amb especial perseverança a construir la identitat històrica teatral i a difondre les noves metodologies de la dramatúrgia contemporània» (Remei Miralles / Episkenion).

Al pròleg, Zarzoso descriu ‘Lapland’ com un desert cobert de carrasques i sabins centenaris, (que) acaba sent un personatge poderosíssim.

Lapland (o la Lapònia finesa) té uns cinc habitants per kilòmetre quadrat. Aquest ermàs subàrtic li serveix a Jéssica Martínez per a tendir un pont imaginari fins a la Serralada Celtibèrica, “la Lapònia del Sud”, menys coneguda i idealitzada que la nòrdica malgrat estar a casa nostra. Mil sis-cents trenta-dos municipis, repartits entre València, Castelló, Terol, Saragossa, Conca, Guadalajara, Burgos, Segòvia, Sòria i La Rioja, formen aquesta gran regió muntanyenca. Tres-cents cinquanta-cinc estan actualment deshabitats. L’autora ens cita en un d’ells per a contar-nos una història plena de metàfores sobre abandonaments i portes tancades.

(…) En aquesta Lapònia hispana, els animals tenen un gran protagonisme; ovelles, carners, voltors i altres ocells necròfags seran els portaveus de l’apocalipsi. D’aquests terrenys condemnats a la seua despoblació, mentre la majoria d’habitants ens amunteguem en ciutats vivint en nínxols per a vius, escriu Paco Zarzoso.

‘Lapland’ reuneix tres personatges entre enderrocs, cimeres i ressons agrestos propagats per un prematur vent hivernal. El ritme és pausat, immutable i eixut, en contrast amb la prestesa que arriba de la ciutat, ben entrada la nit, disposada a accelerar i a malvendre trenta-cinc anys d’hores amuntegades al rebost de l’esperança. Eixa ariditat s’estén fins al final de la segona escena, quan les dues laplands s’entrecreuen amb una inversemblança d’allò més refrescant a “l’únic menjador de tota la comarca” i les paraules ens confirmen certes sospites que veníem ordint des del primer encontre.

La tercera escena, la més esquinçadora, i on possiblement es dóna el gran desemmascarament, transcorre en una quadra… Els personatges parlen des de la seua condició d’éssers aparentment civilitzats, però també des d’una consciència prelògica. La qual cosa els permet per una banda elevar el discurs poètic i alhora mostrar les seues passions més bàsiques o essencials, conclou Zarzoso al pròleg.

És ací, a l’escena final, on l’abandonament abraça totes les seues accepcions per acabar d’encaixar totes les peces, també les que estaven perdudes, i aquelles que es negaven a quadrar. Tot el que fins ara es manifestava inescrutable resol desamagar-se, possiblement, perquè ja no hi ha res més a perdre. Perquè tot va perdre’s el dia que la primera porta del poble va tancar-se amb clau, fa ja massa anys. I eixa resistència que va encarar-se antany a les imposicions forasteres de ciment i promeses, que va esperar amb la porta oberta a qui sap que mai tornarà, ara apunta abatuda davant la piconadora del desarrelament, perquè l’última forastera de la comarca, l’última esperança, no té peus de roure, sinó ales de voltor lleonat.

“No pot anar-se’n qui encara no ha tornat, no pot anar-se’n qui encara està per arribar”.

Partint d’una petita història de personatges quasi fabulats, hibridats amb la flora i la fauna autòctona, Jéssica Martínez assenyala des del teló de fons els motius i les conseqüències de la despoblació. ‘Lapland’ al·ludeix a molts de nosaltres pels nostres vincles, familiars o no, amb llogarets de portes i finestres tancades, algunes per sempre. Tres de cada quatre pobles de l’Estat espanyol han perdut habitants al llarg de l’última dècada, així com una trentena de xicotetes capitals de província. Unes xifres que ni el mercat turístic ha aconseguit equilibrar; sent, sobretot, un mercat basat en l’explotació, la desarticulació i la destrucció del medi. La privatització dels bens comunals, la denigració dels oficis tradicionals i de la cultura rural, l’espoli de terres, la temptació industrial-capitalista o el desinterès institucional són alguns dels disparadors del problema. Derivat d’això, pobles envellits i ciutats superpoblades. Més enllà del descans personal i el contacte puntual —quasi virtual— amb la natura, no contemplem la possibilitat d’una vida rural. Caldria preguntar-se per què. Caldria qüestionar-se què entenem per “qualitat de vida”.

Si vols que esta obra forme part de la teua biblioteca i reivindicar amb nosaltres que “el teatre també es llig” entra ací. ‘Lapland’ comparteix publicació amb ‘Barahúnda’, un text escrit per Isabel Caballero durant el mateix laboratori de dramatúrgia.