‘La dona peix-ocell’, d’Isabel Caballero

Gènere: Teatre
Tema: La soledat
Inspiració: Remedios Varo
Proposa: Áurea Ortiz (Filmoteca de València)
Autora del text: Isabel Caballero
Traducció al valencià: Albert Bellés i Chorva
Títol de l’obra: La dona peix-ocell

Collage: Femmella © Afán de Plan

***

LA DONA PEIX-OCELL

Dormitori d’una casa de poble. Un llit gran. Ignacia està donant a llum. Crits, suors i fluids.

DOLORES. Espenta, espenta!
CARMEN. Ja ve. Vinga, Ignacia!

Ignacia empeny, perspira i brama.

DOLORES. Ja tinc el cap. Un poc més, Ignacia!
CARMEN. Vinga!

Ignacia empeny, perspira i brama.

DOLORES. Ja està ací. (Trau la criatura d’entre les cames d’Ignacia). És una xiqueta.
CARMEN. No plora.
DOLORES. No respira. Està… morta. Desfes-te d’ella, Carmen.

Carmen ix amb la criatura morta en braços.

DOLORES. Espera, Carmen! En ve una altra. Espenta, Ignacia!
CARMEN. Vinga! Espenta més!
DOLORES. Ja ix. La tinc.

Dolores trau una femella d’entre les cames d’Ignacia. S’escolta el plor. Dolores i Carmen es miren.

És una xiqueta preciosa! Llava-la, Carmen.

Dolores li la dona a Carmen i, aquesta la neteja. Dolores li posa la criatura viva en la falda d’Ignacia, que l’acarona i plora exhausta.

IGNACIA. Remedios serà el teu nom. I és que has vingut a este món a posar remei al dolor produït per l’absència de la teua germana.

Un cor de dones seu a la fresca sota l’om de la plaça del poble.

JOSEFA. La Remediets no parla. Ja té huit anys i no es comunica. No diu ni pruna.
ROSARIO. No juga amb ningú.
MARUJA. Amb ningú.
JOSEFA. Sempre va a soles.
PILAR. Diuen que es comunica pintant.
MARUJA. És rara eixa xiqueta.
ROSARIO. Molt.
JOSEFA. Sempre juga a soles.
PILAR. Té un mussol al cap.
MARUJA. Ai, la Remediets.
JOSEFA. Ocells al cap és el que té.
ROSARIO. Diuen que parla sola.
MARUJA. Bo, li agrada estar a soles a la criatura.

JOSEFA. La Remedios ja té edat de casar-se i no se li coneix cap home.
MARUJA. Ai, però si és que no ix de la torre.
PILAR. Diuen que estudia i llig.
ROSARIO. I què estudia?
PILAR. Els astres i les matemàtiques.
JOSEFA. Això no són coses de profit.
MARUJA. Més valdria que anara a la revetla i es pegara un bon rebolcó amb algun xic fadrí, que se li passarà l’arròs.
JOSEFA. Se li passarà.
ROSARIO. Doncs s’ha tancat en la torre i diu que no vol eixir. Que està… amb la lluna. I té gats, té molts gatets al seu voltant.
JOSEFA. Allà està amb els seus núvols i les seues coses. Toqueja herbetes, prepara beuratges. Tot el sant dia envoltada de núvols i gatets.
MARUJA. Res, és com ella vol estar: en la seua torre.
ROSARIO. I tota la resta li sobra.
PILAR. Diuen que llig les cartes i menja estreles.
ROSARIO. Ahir la vaig veure a la finestra. La cabellera de foc li arribava a terra.
MARUJA. Però diuen que no està a soles, que l’escolten parlar amb persones.
JOSEFA. Amb persones… o el que siguen.
Amb els seus gats i els seus pardalots.
Amb la seua lluna closa a la gàbia.
Amb els seus astres voletejant-li pel cap.
ROSARIO. Esta vesprada l’hem vista passejar en bicicleta. Ben dreta que anava.
PILAR. Passeja en bicicleta i els pardalets l’acompanyen i li canten… piu-piu, piu-piu…
MARUJA. Diuen que li dona de menjar, a la seua lluna engabiada, sopa d’estreletes.
PILAR. Diuen i diuen… Tantes coses diuen!

Remedios trau el nas per la finestra de la torre; la seua llarga melena de color roig foc penja fins quasi arribar a terra.

REMEDIOS.
Soc la que balla amb el vent.
Soc la lloba que udola en la distància.
Soc la gota d’aigua que es converteix en fum.
Soc el mussol amb ulls grans.
Soc la que esgarra teixits per a beure’m la lluna en una copa.
Soc la que es torna ocell per a volar sobre els vostres caps.
Soc la que s’aboca al buit.
Soc el tot i soc el no-res.
Soc la dona peix-ocell.
I soc lliure, tan lliure, que en la meua llibertat no cap ningú.

JOSEFA. La Remedios ja és de plata.
MARUJA. La seua cabellera ja li arrossega pel terra.
ROSARIO. Sembla una Rapunzel abocada a la finestreta de la seua torre.
PILAR. Els seus gatets pugen i baixen per la trena i li fan companyia.
MARUJA. Diuen que es quedarà per a vestir sants.
PILAR. Beneïts sants!

JOSEFA. Ai, se li va parar el coret a la sinyo Remedios.
ROSARIO. La van trobar tirada a la seua torre, llepada fins el moll de l’os pels seus marruixos.
MARUJA. Els pardalets li cantaven piu-piu, piu-piu.
PILAR. Agulletes clavades en el seu cos eteri.
JOSEFA. Ja vola amb els seus pardalets.
ROSARIO. Ja sura per sempre.
MARUJA. Ja es mira cara a cara amb la lluna.
PILAR. Ja és un astre més. Mira-la, per allà passa, a l’esquerra de la lluna.