El dramaturg Marcos Gisbert Ferri (València, 1983) —guanyador del XIII Certamen Internacional Leopoldo Alas Mínguez per a textos teatrals LGTBI (Premi LAM 2019) per la seua obra ‘La armonía de las esferas’— escriu anteriorment ‘Los deberes’, dins del V Laboratori d’Escriptura Teatral dirigit per Carles Alberola. Junt amb els textos de cinc autors i autores més, ‘Los deberes’ s’edita per la Fundació SGAE en la col·lecció Teatroautor al novembre de 2017.
En un institut públic d’ensenyament secundari, el claustre de professors entra en conflicte quan descobreix una arma de foc en la motxilla d’un alumne. El jove, d’origen estatunidenc, porta a penes dos anys residint a Espanya.
Sota quina llum pot abordar-se la violència a les aules? Les eines de la nova escola serveixen per a una conscienciació real? Quin paper juguen l’Estat, l’escola, la família, en la perpetuació de la violència com a manera de relacionar-nos? Què és la violència?
L’obra d’un sol acte per a dos actors, dos personatges —un professor de Filosofia i Ètica de quaranta-cinc anys, Pedro, i un alumne de díhuit, Matthew— aborda els límits de la llibertat de pensament, els conceptes del bé i del mal, l’origen de la violència, la responsabilitat del sistema i de la societat, i la importància del mestre (i fins i tot de l’artista). ‘Los deberes’ ens convida a vertebrar interiorment la nostra resposta més immediata, entrar en conflicte i qüestionar-nos la nostra postura en diverses ocasions. No és eixa també la funció de la filosofia, com la del teatre?
El rol de l’artista s’ha invertit. En el passat, l’artista produïa ficcions. Ara estem envoltats de ficcions; l’artista ha de produir realitat, o millor, un artifici de realitat. Per tant, més que mai, potser sols ens calga mantindre la dignitat de la teoria, del pensament, del llenguatge, de la paraula —escriu el propi autor al final del pròleg—.
Documentant-se amb textos de Gustavo Bueno, Hannah Arendt, David Mamet, Plató, Rilke, Sartre o Žižek, entre altres, Marcos Gisbert elabora “l’ètica i l’estètica” d’aquesta peça que fa trontollar, en ocasions, les nostres opinions més fermes, posicionant-nos d’un costat o d’un altre a mesura que avança la trama i l’autor juga amb determinats (i determinants) girs sobre els seus personatges. Una trama que no està gens lluny de la nostra realitat i, precisament per això, deixa un pòsit en la nostra consciència i en la nostra estructurada ideologia.
Una d’eixes qüestions que ens obliga a replantejar els nostres esquemes és el tractament que es dóna, que donem com a societat i com a individus, que dóna el sistema, a la figura de l’agressor, del violent. ¿És convenient l’aïllament social, ja siga a mode de càstig o de prevenció, o seria més adient indagar en el problema i donar una oportunitat de rescabalament? ¿Podem girar el cap sense preguntar-nos en què ha fallat el sistema? Un conflicte que aborda des de l’etapa d’aprenentatge, la formació de cada individu, com se’ns educa —per exemple— en la competitivitat, les poques ferramentes que s’empren en ajudar-nos a desenvolupar les nostres aptituds i desitjos, “el nostre talent únic”. No es pot jutjar a un peix per la seua habilitat per a escalar un arbre!, exclama Matthew, exposant que la violència escolar és fruit de la jerarquia social que es genera arran de les desigualtats provocades pel sistema educatiu, tractant de fer passar a tot l’alumnat per mateix colador acadèmic i moral. Si davant d’això, el sistema no respon, es corre el risc de “crear” individus amb necessitats de revenja. ¿És pura supervivència o és violència? ¿Quant creu vosté que pot callar una ànima trencada?, pregunta Matthew. Aleshores ens preguntem: ¿Quina responsabilitat tenen el sistema educatiu i socioeconòmic ací? ¿Què considera el sistema com a violent?
(…) Ve a ser com Federico de Prússia quan va referir-se als seus vassalls: “Hem arribat a un acord: ells pensen el que volen, i jo faig el que em ve de gust”. La llibertat és absoluta, però modereu-vos. Aquesta és la ideologia dominant, i tot allò que conduïsca a possibilitats pacifistes ha de ser abraçat (…), ironitza Gisbert al pròleg.
Una cosa és la violència i una altra ben diferent, la sedició.
Més enllà de les preguntes plantejades per l’autor a través dels personatges, ‘Los deberes’, pàgina a pàgina, aviva els interrogants, multiplicant-los, disgregant-los, donant lloc a un debat interior amb infinitat de respostes. Cal destacar, positivament, que s’ha deixat de banda el to paternalista i moralitzador que trobem, ocasionalment, en tantes altres peces teatrals on el subjecte central és una persona jove. La figura del mestre, encara que tracte d’imposar la seua veritat, també es veu embolicat (i jutjat) pels esdeveniments, donant així al lector la visió global de dues postures oposades i no d’una lliçó unidireccional. Més enllà de veure’s complert l’objectiu de fer-nos reflexionar, l’obra no està exempta d’escenes que alimenten —tractant-se en definitiva d’una ficció— el nostre gust per l’acció ben argumentada.
Si vols que esta obra forme part de la teua biblioteca i reivindicar amb nosaltres que “el teatre també es llig” entra ací. La publicació, a més, conté també les següents obres: ‘Un cadàver exquisito’, de Manuel Benito; ‘El corazón de astronauta’, de Beatriz Bergamín; ‘Alicias buscant Maravillas’, de Lucía Miranda; ‘Viaje al fin de la noche’, de María San Miguel; i ‘Mariela perdona’, de Claudia Tobo.
Afán de Plan © 2020 | DRAMÀTICA